Dámaso Alonso

Dámaso Alonso y Fernández de las Redondas (Madrid, 3 d'octubre de 1898 – 25 de gener de 1990), literat i filòleg espanyol. Premio Miguel de Cervantes 1978.

Biografia

Dámaso Alonso va néixer a Madrid i va passar la seva infantesa a La Felguera (Principat d'Astúries). Va estudiar a Madrid amb els jesuïtes de Chamartín. És un dels integrants de l'anomenada Generación del 27, tot i que també se'l sol enquadrar dins la primera generació de la postguerra. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, es va formar al Centro de Estudios Históricos dirigit per Ramón Menéndez Pidal y va prendre part activa en les activitats de la Residencia de Estudiantes dirigida pel krausista Alberto Jiménez Fraud. Allí conegué Federico García Lorca, Luis Buñuel, Pepín Bello i Salvador Dalí; també coneixerà durant les vacances de 1917 qui serà el seu gran amic, Vicente Aleixandre, amb el que conviurà a l'Espanya franquista. Va col.laborar a la Revista de Occidente i a Los Cuatro Vientos, i va reivindicar la segona etapa, la culterana, de la poesia de Luis de Góngora, elaborant, a fi d'explicar-la, una gran teoria de l'expressió poètica denominada Estilística. Va fer una edició crítica de Las Soledades (1927) de l'esmentat poeta, acompanyada d'una paràfrasis explicativa de la mateixa. Més tard, publicaria altres edicions i estudis sobre l'autor barroc. Fou professor a Oxford durant dos anys i després fou catedràtic de la Universitat de València i posteriorment de Filologia romànica a la Universitat de Madrid. Precisament, en aquesta última, va formar, entre d'altres, Fernando Lázaro Carreter. El 1959 fou elegit membre de la Real Academia de la Historia. També va rebre el Premio Cervantes l'any 1978. Va morir, víctima d'un infart, l'any 1990.

Dámaso Alonso, poeta

Se sol classificar com a poesia pura, inspirada en el gran Juan Ramón Jiménez el seu llibre Poemas puros, poemillas de la ciudad (1924). A partir del 1939, el gran cop que va suposar la Guerra Civil i la postguerra el van commoure profundament i publica la seva obra més important, Hijos de la ira (1944; segona edició corregida i augmentada l'any 1946) on, inspirant-se en el procediment estilístic del paral.lelisme progressiu present en la poesía bíblica dels salms penitencials i en la filosofia existencialista de postguerra, expressa una visió esquinçada i ombrívola de la condició humana, usant llargs versicles i un llenguatge violent que fins i tot dóna cabuda a un lèxic vulgar i malsonant. Acusa, maleeix i protesta el grotesc espectacle del món, immers aleshores en una terrible guerra global.

Varen seguir aquesta obra senyera, que inaugura i inspira l'anomenada Poesía desarraigada (juntament a Sombra del paraíso del seu amic Vicente Aleixandre), Hombre y Dios (1955) i Oscura noticia (1959), dos llibres lírics de poesia desarrelada d'una molt personal religiositat. El títol de l'últim procedeix de San Juan de la Cruz: «La noticia que te infunde Dios, es oscura». Es deixa notar una emprempta existencialista i és visible la influència de James Joyce, la novel.la del qual, Retrato del artista adolescente, había traduït Alonso sota l'anagramàtic pseudònim de Alfonso Donado, l'any 1926. En la línia d'aquesta temàtica religiosa, la seva última obra és Duda y amor sobre el Ser Supremo (1985).

La seva tasca com a filòleg i editor

A aquesta etapa correspon també la seva important tasca filològica, fonamentalment dins el camp de l'Estilística, representada pels següents estudis: La poesía de san Juan de la Cruz (1942), Poesía española: Ensayo de métodos y límites estilísticos (1950) i Estudios y ensayos gongorinos (1955). Les seves obres completes han estat editades en deu volums per l'editorial Gredos.

Va fundar la col.lecció Biblioteca Románica Hispánica, dins també de l'esmentada editorial, i fou director de la Revista de Filología Española. Com a director de la Real Academia Española de la Lengua va procurar unir en una tasca comú la resta d'acadèmies americanes de la llengua, a fi d'evitar o enderrerir la temuda fragmentació lingüística de l'idioma. La seva amplíssima biblioteca especialitzada fou donada a la Real Academia Española.

Bibliografia poètica

• Poemas puros. Poemillas de la ciudad, M., Galatea, 1921.
• El viento y el verso, M., Sí. Boletín Bello Español del Andaluz Universal, 1925.
• Hijos de la ira. Diario íntimo, M., Revista de Occidente, 1944 (2a edició ampliada, Bs. As., Espasa-Calpe, 1946).
• Oscura noticia, M., Col. Adonais, 1944.
• Hombre y Dios, Málaga, El Arroyo de los Ángeles, 1955.
• Tres sonetos sobre la lengua castellana, M., Gredos, 1958.
• Poemas escogidos, M., Gredos, 1969 (Conté poemes no recollits en llibre).
• Gozos de la vista. Poemas puros. Poemillas de la ciudad. Otros poemas, M., Espasa-Calpe, 1981.
• Antología de nuestro monstruoso mundo. Duda y amor sobre el Ser Supremo, M., Cátedra, 1985.
• Álbum. Versos de juventud, B., Tusquets, 1993 (Edició d' Alejandro Duque Amusco i María-Jesús Velo. Amb Vicente Aleixandre i altres).
• Verso y prosa literaria, Madrid, Gredos, 1993 (Obras completas, volumen X).

Bibliografia filològica

• Amb el pseudònim Alfonso Donado, traducció de James Joyce, Retrato del artista adolescente, (1926).
• Edició crítica de Las Soledades de Luis de Góngora, (1927).
• La lengua poética de Góngora (1935).
• La Poesía de San Juan de la Cruz (1942).
• Poesía española: Ensayo de métodos y límites estilísticos (1950).
• Poetas españoles contemporáneos (1952).
• Estudios y ensayos gongorinos (1955).
• De los siglos oscuros al de Oro (1958).
• Góngora y el Polifemo (1960).
• Cancionero y romancero español (1969).
• En torno a Lope (1972).

Bibliografia consultada

• Diccionario de literatura española e hispanoamericana. Madrid: Alianza Ed., ISBN 84-206-5292-X

Enlllaços externs

• Poemas de Dámaso Alonso
• Colección de Poemas Representativos de este Reconocido Personaje Español

--Nicas30 (disc.) 15:48, 11 feb 2010 (CET)