Fórmula 1: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m r2.7.1) (Robot esborra: la:Formula 1
Cap resum de modificació
Línia 75: Línia 75:
El [[2007]] va estar un any ple de novetats, la retirada de [[Michael Schumacher]] va portar [[Kimi Raikkönen]] a la [[Scuderia Ferrari|Ferrari]], on fa equip amb [[Felipe Massa]]. Aquí Kimi va guanyar el campionat de pilots i el de constructors.
El [[2007]] va estar un any ple de novetats, la retirada de [[Michael Schumacher]] va portar [[Kimi Raikkönen]] a la [[Scuderia Ferrari|Ferrari]], on fa equip amb [[Felipe Massa]]. Aquí Kimi va guanyar el campionat de pilots i el de constructors.


[[Fernando Alonso]] va passar a l'equip [[Team McLaren|McLaren]] en busca de nous reptes i com a company té [[Lewis Hamilton]] qui va destacar com el millor debutant de la història de la categoria amb 9 podis consecutius, tot i que al final de la temporada i desprès d'un fi de campionat catastròfic per ell va acabar perdent el títol de campió del món que ja tenia gairebé assegurat ja que a falta de dues curses (20 punts) portava 18 punts d'avantatge a Kimi.
[[Fernando Alonso]] va passar a l'equip [[Team McLaren|McLaren]] en busca de nous reptes i com a company té [[Lewis Hamilton]] qui va destacar com el millor debutant de la història de la categoria amb 9 podis consecutius, tot i que al final de la temporada i després d'un fi de campionat catastròfic per ell va acabar perdent el títol de campió del món que ja tenia gairebé assegurat ja que a falta de dues curses (20 punts) portava 18 punts d'avantatge a Kimi.


Fernando Alonso va decidir tornar a [[Renault F1|Renault]] a la temporada [[2008]], any en el que es proclamà campió el seu ex-company a McLaren , el britànic [[Lewis Hamilton]].
Fernando Alonso va decidir tornar a [[Renault F1|Renault]] a la temporada [[2008]], any en el que es proclamà campió el seu ex-company a McLaren , el britànic [[Lewis Hamilton]].

Revisió del 17:37, 16 des 2010

Fórmula 1
Fitxer:Copa de Campeón del mundo de F1 02.jpg
CategoriaMonoplaces
1a Temporada1950
Pilots24
Escuderies12
ConstructorsEquips participants
Proveïdors de motorsFerrari, Mercedes, Renault, Cosworth
Darrera revisió: 16/12/2010

La Fórmula 1 (F1) és la disciplina d'automobilisme més prestigiosa de la Fédération Internationale de l'Automobile (FIA), entitat governant de l'automobilisme mundial. Els participants disputen curses de Formula 1 seguint una "Formula" o reglamentació establerta pels òrgans reguladors de la competició d'obligat compliment per a tots els participants. Les curses es disputen en circuits tancats construïts especialment per a aquests esdeveniments o excepcionalment en circuits urbans i els resultats de cadascuna d'aquestes curses es combinen per tal de determinar el resultat als dos campionats que composen la categoria, els anomenats Campionat del Món de Pilots i Campionat del Món de Constructors.

Una cursa de Fórmula 1

En l'actualitat l'esport és seguit de forma massiva per televisió, milions d'espectadors de més de 200 països solen seguir aquestes curses. Part de la espectacularitat de l'esport la posa la velocitat dels cotxes que pot arribar a ser major de 300 km/h i també l'elevada velocitat de pas pels revolts (de fet la més alta de totes les especialitats d'automobilisme). No obstant el rendiment del cotxe depèn clarament de l'electrònica, l'aerodinàmica, la suspensió i els pneumàtics així que un pilot que no sigui a l'equip encertat en el moment oportú ho té complicat per a guanyar el campionat. La reglamentació de la Fórmula 1 pateix canvis any rere any[1] aconseguint adaptar-se a les noves evolucions tecnològiques introduïdes pels equips i millorant contínuament la seguretat. Per exemple hi ha hagut diferents tipus de motors des dels d'1,5 litres als de 4,5 litres. La màxima potència aconseguida ha estat al voltant de 1.200 cavalls als anys 80 durant l'època en què s'usaven motors turbo.

El centre tradicional de la Fórmula 1 és Europa, no obstant es corren curses a altres països del món com Bahrain, Brasil, Canadà, Estats Units, Malàisia, Turquia o Xina. La popularitat de l'esport i en conseqüència els interessos econòmics generats han estat l'origen de grans disputes entre els organitzadors i els equips que posaren en perill la continuïtat de la categoria fins la signatura i posteriors renovacions del Pacte de la Concòrdia.

Història

La sèrie de la Fórmula 1 té les seves arrels en el Gran Premi d'Europa d'Automobilisme (QV-1947 per a la pre-història) dels anys 1920 i 1930. La "fórmula" és un conjunt de regles que tots els participants i els cotxes han de complir. La Fórmula 1 era una nova fórmula d'acords realitzats després de la Segona Guerra Mundial (1946), amb el primer campionat de carreres que es celebrà aquest any.

Un grup d'organitzacions dels Grans Premis havia establert normes per a un Campionat del Món abans de la guerra, però a causa de la suspensió de les curses durant el conflicte, el Campionat del Món de Pilots no es va formalitzar fins el 1947.

La primera cursa del campionat mundial es va fer al circuit de Silverstone, al Regne Unit, l'any Temporada 1950 de Fórmula 1. El Campionat de Constructors es començaria a disputar la temporada 1958.

Paral·lelament existien campionats nacionals a Sud-àfrica i el Regne Unit entre els anys 1960 - 1970. Aquestes curses fora del campionat de Fórmula 1 es van dur a terme durant molts anys però, a causa del creixent cost de les curses, l'última d'elles es va disputar el 1983.[2]

El títol de l'esport, la Fórmula 1, indica que està destinada a ser la més avançada i més competitiva de les fórmules de competició de la FIA.[3]

Professionalització (1950–1980)

En aquella època l'organització de les curses era molt menys formal, gairebé amateur, i era habitual que els pilots canviessin de vehicle durant la cursa si el seu cap d'equip ho necessitava. El primer campionat va ser guanyat per l'italià Giuseppe Farina amb Alfa Romeo l'any 1950 després de batre al seu company d'equip Juan Manuel Fangio. Tot i així, després Fangio va arribar a guanyar fins a 5 campionats del món els anys 1951, 1954, 1955. 1956 i 1957. Fangio és recordat com el gran dominador de la primera dècada de la categoria.

Juan Manuel Fangio va ser campió amb aquest Alfa Romeo 159 l'any 1951.

Mica en mica durant els anys 60 i 70 la categoria va anar agafant forma i els equips van començar a fer recerca. Principalment es va començar a estudiar l'aerodinàmica dels vehicles, en concret l'anomenat efecte terra, que aconseguia que els vehicles poguessin elevar considerablement la seva velocitat de pas per corba.

Durant els últims anys d'aquesta època la formació de la Fédération Internationale du Sport Automobile (FISA) l'any 1979 va acabar desembocant en un enfrontament entre la FISA i la FOCA en la que el president de la FISA (Jean Marie Balestre) va enfrontar-se contínuament amb l'Associació de Constructors de la Fórmula 1 (FOCA) a causa dels drets televisius de la categoria.

Era V10 (1980-2005)

  • Popularitat (1981–1999)

L'any 1981 es va signar el primer Pacte de la Concòrdia, un contracte entre els equips per tal de repartir-se els beneficis obtinguts a través dels drets televisius. Aquest acord va posar fi a la coneguda guerra entre la FISA i la FOCA i va contribuir al domini econòmic que té Bernie Ecclestone en l'esport.

La FIA va prohibir els efectes de terra l'any 1983 en una època en què dominaven els motors turbo que tenien una potència d'uns 700 cavalls. L'any 1986 els cotxes turbo arribaren als 1100 cavalls (i fins i tot a 1400 cavalls en règims de qualificació), els cotxes van ser els més potents de la història. Per tal de reduir la velocitat la FIA va limitar la capacitat del diposit de gasolina l'any 1984 i va decidir finalment prohibir els motors turbo l'any 1989.

L'arribada de grans pilots a la categoria va fer que la popularitat cresques arreu del món. Entre d'altres seran recordats els duels entre Ayrton Senna i Alain Prost o els de Michael Schumacher i Mika Hakinnen. De fet la mort d'Ayrton Senna l'any 1994 al circuit d'Imola va ser un punt d'inflexió en la seguretat que ha anat millorant a passos gegants des de llavors.

  • L'era Ferrari (2000-2004)

Al principi del segle XXI l'alemany Michael Schumacher pilotant per la Scuderia Ferrari va trencar tots els records absoluts establerts a la categoria incloent els 5 campionats del món de Juan Manuel Fangio, el record de victòries d'Alain Prost i el record de pole position d'Ayrton Senna.[4]

  • La mediatització a Espanya (2005)

Per tal de reduir els costos de la categoria la FIA va prohibir els motors V10 de cara al 2006. Així l'any 2005, any del primer campionat del món de Fernando Alonso amb l'equip Renault i de la popularització de l'esport a Espanya va ser també l'últim any dels motors V10 a la categoria.

Amb l'aparició de Fernando Alonso i els bons resultats que obté es crea a Espanya un corrent de simpatia envers la F1, que porta a un moviment anomenat alonsomania.

Últims anys (2006-actualitat)

L'any 2006 a causa de les noves regulacions de la FIA la majoria d'equips van desenvolupar motors V8 . Fernando Alonso va ser campió també aquest any i amb 25 anys és el doble campió més jove per davant de Michael Schumacher que va assolir aquesta fita amb 26 anys.

El 2007 va estar un any ple de novetats, la retirada de Michael Schumacher va portar Kimi Raikkönen a la Ferrari, on fa equip amb Felipe Massa. Aquí Kimi va guanyar el campionat de pilots i el de constructors.

Fernando Alonso va passar a l'equip McLaren en busca de nous reptes i com a company té Lewis Hamilton qui va destacar com el millor debutant de la història de la categoria amb 9 podis consecutius, tot i que al final de la temporada i després d'un fi de campionat catastròfic per ell va acabar perdent el títol de campió del món que ja tenia gairebé assegurat ja que a falta de dues curses (20 punts) portava 18 punts d'avantatge a Kimi.

Fernando Alonso va decidir tornar a Renault a la temporada 2008, any en el que es proclamà campió el seu ex-company a McLaren , el britànic Lewis Hamilton.

La temporada passada (2009) Ross Brawn compra l'equip Honda després de la retirada de la marca japonesa i forma l'equip Brawn GP, que es proclama campió del món de constructors. Així mateix, es proclama campió del món de pilots amb el britànic Jenson Button.

A l'actualitat (2010)

Actualment s'està disputant la Temporada 2010 de Fórmula 1 amb 12 marques (24 monoplaces) i 19 curses, amb l'estrena de la competició al Gran Premi de Corea on no s'ha disputat mai cap cursa de Fórmula 1.

Fets històrics

La competició automobilística de primer ordre comença ja a principis de segle:

El campionat del món de Fórmula 1 pren cos el 1950.

Organització

L'esport és regulat per la Fédération Internationale de l'Automobile (FIA) situada a la Plaça de la Concòrdia de París i que actualment presideix Max Mosley. Els drets comercials de la competició són gestionats pel Formula One Group presidit per Bernie Ecclestone i que actualment té com a accionista majoritari el grup Alpha Prema .

Organismes

  • La FIA (Federació Internacional de l'Automòbil), presidida per Jean Todt i amb seu a la Plaça de la Concòrdia de París s'encarrega de la direcció tècnica i esportiva i per tant determina la reglamentació i les sancions.
  • La FOA (Formula One Association), presidida per Bernie Ecclestone, organitza les curses.
  • La FOM (Formula One Management), presidida també per Bernie Ecclestone s'ocupa de la part comercial especialment dels drets de difusió televisiva.

Reglamentació

Vegeu Reglament de la Fórmula 1

Puntuació

Històricament la puntuació ha determinat l'ordre a la classificació del campionat del món de pilots i de constructors, i en cas d'empates decideix per qui hagi assolit millors posicions en carrera.

En el cas dels constructors, la suma del punts dels seus pilots determina els punts totals del equip i la posició final al campionat.

El sistema de puntuació ha anat canviant al llarg del temps, arribant-se a la formula actual (Temporada 2010 de Fórmula 1) de puntuar deu pilots i donar més importància a la victòria.

Posició 1950-1959 1960 1961-1990 1991-2002 2003-2009 A partir de 2010
1º 8 punts 8 punts 9 punts 10 punts 10 punts 25 punts
2º 6 punts 5 punts 6 punts 6 punts 8 punts 18 punts
3º 4 punts 4 punts 4 punts 4 punts 6 punts 15 punts
4º 3 punts 3 punts 3 punts 3 punts 5 punts 12 punts
5º 2 punts 2 punts 2 punts 2 punts 4 punts 10 punts
6º - 1 punt 1 punt 1 punt 3 punts 8 punts
7º - - - - 2 punts 6 punts
8º - - - - 1 punt 4 punts
9° - - - - - 2 punts
10º - - - - - 1 punt
Volta ràpida 1 punt - - - - -

Seguretat

Els circuits de Fórmula 1 disposen dels darrers equipaments en matèria de seguretat i confort. Això no ha estat sempre cert i nombrosos drames van ser conseqüència directe d'aquestes mancances. A causa d'això la llista de Pilots de Fórmula 1 morts en accident arriba fins als 27 membres havent-hi entre elles la del 3 cops campió del món Ayrton Senna al Gran Premi de San Marino de 1994, que és de moment, l'últim dels pilots morts en accident.

Avui en dia, en canvi, cada centímetre quadrat d'un circuit és estrictament reglamentat en gran part degut a les accions i peticions realitzades tant per part de Sir Jackie Stewart com per l'Associació de pilots (GPDA). El Circuit de Catalunya, ja des de la seva creació, ha estat un dels circuits més segurs del campionat[5] però en canvi altres circuits més antics han hagut d'adaptar el seu traçat per tal d'oferir les màximes garanties als pilots. No obstant el Gran Premi de Mònaco suposa una excepció a les exigents regles en matèries de seguretat[6] però el glamour que envolta aquesta cursa ha aconseguit que es mantingui al calendari any rere any.

Entrenament, control mèdic i lluita antidopatge

Els pilots de Fórmula 1 són atletes d'alt nivell amb una gran condició física ja que el seu cos s'ha d'adaptar a exigències específiques que requereixen molta resistència, exigències bastant properes a les necessitats imposades als pilots de Motociclisme de velocitat.[7] Els pilots de gran envergadura (com Alexander Wurz que mesura més d'1,80 m) són desfavorits a causa de la talla molt estreta de la cabina. Per suportar els g laterals, els pilots han de tenir una bona musculatura del coll. Els músculs de l'avantbraç, de les mans, de les cames, estan igualment molt sol·licitats i han de ser poderosos, sense ser massa voluminós, la qual cosa és garantit per la tècnica de « stretching ».

Un equip mèdic segueix els pilots a cada escuderia. Els pilots han de conservar el seu pes i la forma cuidant la dietètica, mantenir la seva força física, el seu estat de forma per un entrenament físic atlètic (quatre hores d'entrenament per dia de footing, de ciclisme o de V.T.T. De musculació), mantenir una forma física òptima prevenint i cuidant les malalties, administrant el cansament i vigilant la recuperació durant els desplaçaments.

La FIA posa en marxa al nivell internacional controls antidopatge per a tots els seus campionats, a un ritme determinat i variable (d'un a alguns anualment), que apunten a quatre a sis pilots aproximadament.

Tecnologia

Al circuit de Monza (Gran Premi d'Itàlia), els Fórmula 1 poden assolir la velocitat de 365 km/h. En una corba molt ràpida, un cotxe pot arribar a 5 g d'acceleració lateral.

Les prestacions en acceleració són (avaluades amb un Renault R25 de 2005 - motor V10):

  • 0 a 100 km/h: 1,9 segons
  • 0 a 200 km/h: 3,9 segons
  • 0 a 300 km/h: 8,4 segons (més o menys, en funció de la configuració aerodinàmica)

En una Fórmula 1, quan el pilot aixeca el peu del pedal de l'accelerador a alta velocitat, la desceleració és de 1 g, o sigui l'equivalent a la frenada d'un cotxe esportiu. Això és degut principalment a l'aerodinàmica. Gràcies als frens de carboni el cotxe redueix de 300 km/h a una detenció completa en menys de 3,5 segons, la desceleració assoleix llavors de 5 a 6 g. Un Fórmula 1 passa de 100 a 0 km/h en 17 metres aproximadament.

Si bé un monoplaça modern de Fórmula 1 és un cotxe (disposa de quatre rodes, d'un motor de combustió interna, d'un volant i es desplaça en dues dimensions sobre una via asfaltada), la tecnologia excepcional que concorre el seu disseny, sobretot en la gestió dels fluxos d'aire i per la posada a punt i l'ús de materials molt lleugers i resistents, l'acosta al que es té el costum de veure en aeronàutica (aerodinàmica, proves en túnel de vent, materials estructurals manllevats a l'aeronàutica, enginyeries de xassís i aerodinàmiques sovint procedents de l'aeronàutica). Aquests secció aborda, sense tanmateix ser exhaustiu, certs aspectes de la tecnologia de la Fórmula 1.

Aerodinàmica

Test en túnel de vent.

L'aerodinàmica és fonamental, fins i tot, i potser més, en una disciplina on el principi de no-carenat de les rodes genera una resistència aerodinàmica molt perjudicial per a les prestacions. Tots els elements externs del cotxe es tinen en compte, incloent-hi els triangles de rodes i braç de suspensió, el casc del pilot, els retrovisors, etcètera.[8][9][10] Els alerons principals, davant i darrere, són els elements més aparents, però el fons pla evacua l'aire cap a difusors molt sofisticats situats al darrere, aquests últims, així com nombrosos petits apèndixs, participen en la prestació aerodinàmica del cotxe.

La incidència dels fluxos d'aire en el comportament del cotxe és essencial, la dificultat és d'obtenir el millor compromís possible entre permetre una penetració òptima de la monoplaça a l'aire ( Cx) per tal d'anar de pressa en línia recta, i un suport aportat pels alerons fixos, per «enganxar»-se a la pista en corba ràpida.[11] Es veuran cotxes molt fins als circuits ràpids de tipus Monza, i alerons molt presents als circuits lents del tipus Mònaco.

Per guanyar un Gran Premi, una escuderia necessita un bon túnel de vent i enginyers molt especialitzats. Per estudiar i millorar el comportament aerodinàmic d'un monoplaça, aquests fan servir els programes de simulació de dinàmica de fluids (coneguts com CFD de l'anglès « Computational Fluid Dynamics », que es pot traduir al català per « Mecànica de Fluids Numèrica » (MFN)) i realitzen proves en el túnel, analitzant les diferents configuracions d'alerons,pontons i els altres elements aerodinàmics. Es fan milers d'hores de proves amb maquetes a escala abans de construir els monoplaces o de fabricar les peces a mida real. Per a la temporada 2008, BMW Sauber disposa d'un túnel a escala u mentre que Renault té un túnel a escala un mig.[12]

Motor

Des de la creació de la disciplina, s'han provat totes les arquitectures motors en Fórmula 1. Es compten en efecte motors a 2, 4, 6, 8, 10, 12 i fins i tot 16 cilindres, motor boxer, Motor en línia, Motor en V, Motor en H, atmosfèrics, sobrealimentats per un compressor o un turbocompressor. Les marques més prestigioses de l'automòbil (Ferrari, Lamborghini, Maserati, BMW, Mercedes Benz...) o les més populars (Renault, Toyota, Ford) han participat en el campionat del món per tal d'augmentar el seu renom intentant triomfar al més alt nivell de la competició. Si bé existeix un campionat del món de pilots i un campionat de constructors, no hi ha campionat dels fabricants de motors (cosa que no ha impedit a Renault declarar-se «6 vegades campions del món entre 1992 i 1997», atribuint-se així els títols guanyats per Williams F1 Team i Benetton). Ferrari és el fabricant de motors amb més victòries de la Fórmula 1 amb 205 victòries, davant de Ford Cosworth amb 176 victòries i Renault amb 113 victòries després del Gran Premi Del Canadà 2008.[13]

Els motors de Fórmula 1 es poden classificar en quatre categories principals:

  • Els motors dissenyats pels grans constructors d'automòbils per propulsar els seus monoplaces o els monoplaces privats (Ferrari, Renault, Toyota...)
  • Els motors dissenyats per oficines especialitzades compromeses en Fórmula 1 (Repco, Cosworth, Weslake, Motori Moderni...)
  • Els motors dissenyats per oficines especialitzades per compte de grans constructors o a partir de motors dels grans constructors (Judd per compte de Yamaha, Cosworth a partir de blocs Ford, Mecachrome a partir de blocs Renault, Mugen a partir de blocs Honda, Hart...)
  • Els motors que porten el nom del soci comanditari principal d'una escuderia però que no són de fet més que una «reconstrucció» d'un motor existint (Playlife, Petronas, Acer, Megatron, Mecachrome...)

La nova reglamentació imposa Motors V8 d'una cilindrada de 2.400 cm³.[14][15] Els millors V8 poden arribar als 780 Cavalls, mentre que alguns antics V10 de trompetes variables (es parla de sobrealimentació acústica) superaven els 900 cavalls. Per raons de seguretat, l'augment de potència s'ha fet impossible ja que la FIA ha imposat la congelació de l'evolució dels motors durant cinc anys. El règim màxim dels motors ha estat en principi limitat a 19000 voltes/minut per un limitador electrònic el 2008 després a 18000 voltes/minut el 2009. Per assolir tals nivells de prestació, els enginyers han desenvolupat tecnologies inèdites, com la anomenada pneumàtica de les vàlvules, que permeten assolir règims tan elevats.

El consum mitjà d'un Fórmula 1 és de 75 litres de gasolina (sense plom) per 100 km. El reabastament de carburant es fa a pressió amb una mànega a 12 litres aproximadament per segon (9 kg de carburant per segon).

Motor BRM de 16 cilindres en H de 3.000 cm³ dissenyat el 1966 per superposició de dos blocs de 8 cilindres en pla de 1.500 cm³.
Motor V12 Honda RA121E de McLaren-Honda de 1991.
Motor Renault Rs27 2007 de 2.400 cm³ de 8 cilindres en V a 90°.

Transmissió i caixa de canvis

Cooper T45 amb motor central-darrere del Rob Walker Racing del 1958

Els monoplaces de Fórmula 1 són propulsats per un motor situat al darrere des del començament dels anys 1960. El motor avui es disposa en posició central (just darrere el pilot), això permet un millor repartiment de les masses i prescindir d'arbre de transmissió davant-darrere gràcies a l'acoblament motor-caixa directe.

El motor i la caixa de canvi formen un conjunt anomenat «portador». En el prolongament del casc de davant, constitueixen la part del darrere del xassís. La caixa es col·loca darrere del motor, comprèn un diferencial i els semi-arbres a les rodes, els triangles de rodes, així com els braços i el sistema de suspensió del darrere hi estan directament acoblats.[16] L'aleró del darrere i altres difusors de flux d'aire també estan fixats sobre la caixa de canvi.[17]

La caixa de canvis té com a característica principal un canvi de velocitats semiautomàtic seqüencial que fa que no calgui el pedal de l'embragatge per canviar de relació. El pilot només té necessitat d'actuar sobre una paleta col·locada sota el volant per reduir o passar a la velocitat superior, el canvi de relació es fa de manera instantània, sense aixecar el peu de l'accelerador en el cas de augment. Tots els monoplaces tenen set velocitats. Renault, qui havia triat de no tenir més que sis velocitats ha passat a la caixa de set des de 2006.

Des de 2008, una substitució de la caixa de canvis abans d'haver complert quatre Grans Premis consecutius penalitza el pilot en cinc llocs a la línia de sortida. Des de 2008 també, tot sistema electrònic per controlar la rotació de les rodes (sistema d'antipatinatge a l'acceleració o d'antibloqueig al fre) està prohibit. També està prohibit tot dispositiu o sistema d'assistència electrònica que previngui el pilot de la degradació de l'estat de les rodes.

El 2009, la FIA va autoritzar la instal·lació als monoplaces d'un sistema de recuperació de l'energia cinètica de frenada, el Kers. Aquest nou sistema podrà emmagatzemar com a màxim 60 kWh per volta de pista i restituir-los a petició del pilot durant un màxim de sis segons i mig (en continu o en diverses vegades) a plena potència o sigui aproximadament 80 cavalls suplementaris.[18]

Volant

Un volant Momo de Ferrari Dino D246 de 1958
Un volant de Toyota de 2003

Una cabina de monoplaça de Fórmula 1, encara que respecti d'ara endavant quotes mínimes definides per la reglamentació tècnica de se la FIA, roman molt exigu. D'altra banda, un pilot ha d'estar permanentment vigilant i concentrat i no pot desviar la seva atenció de la conducció (trajectòries i posició dels competidors...). Aquestes dues restriccions (exigüitat de la cabina i necessitat de reunir el màxim d'informacions en el camp de visió del pilot) han conduït a tornar a definir completament el disseny i la funció del volant dels monoplaces de Fórmula 1.[19] Aquest ja no és un molest cercle metàl·lic destinat a canviar la direcció del cotxe sinó que s'ha convertit en el pas els anys en un verdader tauler de control trufat de dispositius electrònics, que proposa informacions destinades al pilot.[20]

El volant, sobretot des de l'aparició de les caixa de canvi semiautomàtiques a paletes, reuneix d'ara endavant funcions fins llavors disseminades sobre el tauler de control, que avui ja no existeix. A Excepció dels pedals d'acceleració i de fre, els cotxes de Fórmula 1 veuen el conjunt de les seves funcions reagrupades sobre el volant.[21][22] Es troben al darrere les paletes de canvi de velocitats i una paleta d'embragatge (per a la sortida o en cas de detenció) i sobre la cara de davant, els comandaments de punt mort (Neutral), la marxa enrere, els botons de la ràdio de comunicació amb els enginyers presents als boxes, el limitateur de velocitat per entrar a la via dels boxes, les rodetes d'ajust de repartició del fre, del diferencial, de l'accelerador electrònic a la sortida, de l'ajust de la riquesa de la barreja aire-benzina així com les pantalles i díodes que indiquen el règim motor i la necessitat de canviar de relació de la caixa. Pantalles de cristalls líquids donen el nombre de voltes efectuades, la relació de canvi connectada, el temps en la volta, la pressió d'oli, les temperatures dels diversos òrgans de la màquina. etcètera.[23][24]

El volant ha perdut la seva forma circular, està aixafat en la seva part inferior (per limitar l'espai que ocupa) i en la part superior per millorar la visibilitat. A més, els pilots el fan emmotllar a la mida de les seves mans enguantades per guanyar en ergonomia.

La cabina d'una Fórmula 1 és molt exigua. Per entrar-hi o sortir-ne, cal retirar el volant. El reglament tècnic imposa que el pilot pugui deixar el cotxe en menys de cinc segons; per allò fer, el volant ha de poder ser retirat de manera instantània. Cada volant es produeix de forma artesanal segons un plec de condicions propi de cada equip, el seu cost és molt elevat.

Pneumàtics

Als començaments de la Fórmula 1, hi havia presents quatre fabricants: Dunlop (174 GP), Pirelli (200 GP), Englebert (61 GP) i Firestone (500 milles d'indianapolis i F1, 120 GP). Avon i Continental havien calçat els cotxes de Fórmula 1, abans de deixar pas a Goodyear (493 GP), Bridgestone (218 GP (després del Gran Premi d'Hongria 2009)[25]) i Michelin (215 Gp).[25]

Bridgestone, únic fabricant des de 2007.
Neumàtics Nacionalitat Període
Avon Regne Unit 1954, 1956-1957, 1959, 1981
Bridgestone Japó 1976-1977, 1997-2009
Continental Alemanya 1954-1955, 1958
Dunlop Regne Unit 1950-1970, 1976-1977
Englebert Bèlgica 1950-1958
Firestone Estats Units 1950-1960, 1966-1974
Goodyear Estats Units 1967-1998
Michelin França 1977-1984, 2001-2006
Pirelli Itàlia 1950-1958, 1981-1986, 1989-1991

Els pneumàtics són un element essencial del monoplaça, és l'única part del cotxe en contacte amb la pista. Contràriament als pneumàtics que equipen un automòbil normal, els pneumàtics de carrera no es fan per durar sinó per adherir-se el màxim possible a la pista. Són molt més tous, més resistents i més lleugers, i es poden canviar diverses vegades durant una carrera.

Banda blanca que indica la qualitat de pneumàtic més tou.

El reglament, abans de 2009, imposava un mínim de quatre ranures als pneumàtics, amb l'objectiu d'alentir els cotxes en viratge. Aquests no podien ser més amples de 355 mm al davant i 380 mm al darrere. Des del començament de la temporada 2007, Bridgestone és l'únic fabricant per la Fórmula 1. Es proposen dues qualitats de pneumàtic sec (més dur / més tou) per cada carrera (aquestes qualitats són diferents per a cada circuit, segons l'asfalt, el clima, les velocitats assolides etc.), els més tous dels dos es marquen amb una línia blanca sobre la banda de rodament perquè els espectadors puguin distingir-los. Cada cotxe ha de fer servir almenys una vegada cada tipus de pneumàtic sec durant una carrera. Aquests pneumàtics assoleixen la seva eficàcia òptima entre 90 °C i 110 °C, d'on l'ús de mantes tèrmiques als boxes i a la línia de sortida.[26] Perquè la pressió, factor extremadament important en el comportament d'un pneumàtic, no variï en funció de la temperatura, es fa servir una barreja de gas de baixa densitat, en comptes d'aire[27]

En cas de pluja, es proposen dues qualitats de pneumàtics, pluja (un pneumàtic molt esculpit per evacuar un màxim d'aigua) i intermedi. Els pneumàtics de pluja tenen un diàmetre exterior més gran (flancs més alts) per tal d'elevar el centre de gravetat del cotxe sobre la pista molla.

Les llandes, molt fines i lleugeres, són d'aliatge de magnesi. El reglament imposa als constructors un lligam que connecta la roda al xassís en cas d'accident. Des de 2006, s'han vist aparèixer escuts de carboni muntats sobre les llandes davant i darrere, aquests tenen per funció una millora de l'aerodinàmica i una ventilació millor dels frens.[28][29]

El 2009, reapareixen els pneumàtics slicks (sense ranures a la banda de rodament). Per diferenciar les qualitats de les gomes, Bridgestone posa una marca verda al cim dels flancs dels pneumàtics de la barreja més tova proposada en el moment de cada Gran Premi. El 2010, la banda de rodament dels pneumàtics de davant es redueix de 270 a 245 mm.[30]

Sistema de fre

Fre de disc de carboni d'un McLaren-Mercedes.

Per reduir la velocitat d'un monoplaça, el sistema de fre[31] transforma l'energia cinètica del vehicle en calor fent servir un disc fixat al cub de la roda i de les pastilles que vénen fregar de cada costat del disc. Amb el pes reduït, l'àmplia adhesió al sòl dels pneumàtics i els frens a disc de carboni (en acer per als vehicles de sèrie), un Fórmula 1 és particularment eficaç al frenar. El 1993, Renault va realitzar un test comparatiu de frenada de 100 a 0 km/h entre un Twingo, un Alpine A610 i un Williams F1 Team de Fórmula 1. El cotxe de sèrie s'atura en 46 metres, l'esportiu en 40 metres i el Fórmula 1 en només 18 metres.[32] Els frens en carboni necessiten pujar a una molt alta temperatura (de 350 a 500 °C) per ser perfectament eficaços, la qual cosa explica les fases d'acceleració-frenada dels pilots en el moment de la volta abans de la sortida d'un Gran Premi. Al sistema de fre se li associen escotilles de refredament: jugant amb la seva mida i la seva obertura, els enginyers modifiquen la temperatura dels frens en funció de la temperatura ambient i de les exigències dels circuits.[33]

Fre de disc de Williams Fw27.

La reglamentació tècnica[34] obliga als monoplaces a disposar de dos circuits hidràulics de fre separats (davant i darrere) però accionats per un sol pedal, per tal de que un pugui funcionar (per evitar un accident) en cas de fallida de l'altre. El diàmetre màxim dels discs de fre es fixa a 278 mm, el seu gruix màxim a 28 mm i només s'admet una única mandíbula de frens d'alumini amb sis pistons. El refredament dels frens s'efectua únicament per aire i el sistema no ha de sobresortir del darrere de la roda.

S'havien desenvolupat nombrosos sistemes electrònics que actuaven sobre el sistema de fre per dominar millor l'adherència del monoplaça. Els sistemes d'antipatinatge actuaven de manera simultània sobre el fre i l'acceleració per evitar un patinatge excessiu de les rodes. Els sistemes d'antibloqueig de les rodes permetien evitar les guinyades del tren del darrere mentre que els sistemes electrònics de sortida automatitzada administraven l'acceleració del monoplaça al afluixar el pedal de fre a la sortida. Tots aquests sistemes d'ara en endavant estan prohibits.

Aspectes econòmics

Pressupost d'una escuderia, salaris

El pressupost d'una escuderia
El pressupost d'una escuderia

El pressupost sumat de les onze escuderies de Fórmula 1 per la temporada 2007 és de 2.300 milions d'euros. El 2007, el pressupost de McLaren-Mercedes es compon així: 300 milions de dòlars a què subministra Mercedes (del qual 60 milions per a la posada a nivell del motor, simuladors i el manteniment de l'indret de Woking), 75 milions aportats per Vodafone, 32 milions de la part d'Esso i 60 milions dels altres socis comanditaris.[35] Honda depèn de 316 milions, Ferrari segueix amb 301 milions i Toyota és quart amb 295 milions. Renault, campió del món el 2006, no puja més que al sisè lloc amb 255 milions d'euros (als quals s'afegeixen tanmateix les primes de la FOM, o sigui un pressupost total de 395 milions de dòlars). El més petit pressupost és el de l'escuderia neerlandesa Spyker amb 53,5 milions d'euros.

Les troballes dels enginyers de Fórmula 1 han fet progressar molt l'automòbil de sèrie[36] Amés a més, una victòria és sense cap dubte profitós en la imatge de marca d'un constructor. Allibera «un missatge de fiabilitat i de prestació al voltant del producte» havia declarat Carlos Ghosn(president de Renault)en una entrevista. És per això que els constructors no vacil·len a ingressar centenars de milions d'euros per fer-se soci d'una escuderia. Per mostrar-se clarament amb un gran equip, el tiquet principal té un cost de cinquanta milions d'euros.[37] Els socis secundaris es bolquen entre deu i quinze milions per temporada. Els drets de televisió vessats al mèrit dels resultats i els productes derivats constitueixen altres fonts d'ingressos importants.[38]

Casc d'Ayrton Senna amb la publicitat dels seus sponsors

Gairebé totes les escuderies són europees, la majoria amb seu a Anglaterra a la « Motorsport Valley, un triangle Northampton-oxford-milton Keynes.[39] Angleterra compta avui 2.200 empreses i 38.500 assalariats implicats en el cotxe d'esport, algunes quadres són instal·lades al nord d'Itàlia i a Alemanya.

Els ingressos dels millors pilots són entre els més grans del món esportiu, incloent-hi totes les disciplines. Michael Schumacher és a l'any 2005 l'esportista més ben pagat del món.[40] El seu salari a Ferrari és de 35 milions d'euros però altres ingressos s'hi afegeixen, com les sumes pagades pels patrocinadors (Puma, L'oréal, Vodafone) i l'interès sobre la venda de productes derivats en la imatge del campió. Encara que hagi deixat la Fórmula 1, continua tenint còmodes ingressos.[41] Lewis Hamilton, després d'una sola temporada, certament plena de promeses i de resultats, té un contracte daurat[42] · .[43] Els salaris dels pilots de Fórmula 1 varien.[44] Fernando Alonso rep el 2008 un salari brut anual de prop de 30 milions d'euros mentre que Sébastien Bourdais es conformaria amb 1,5 milió d'euros. Aquests salaris comprenen els ingressos dels agents i altres empleats d'aquests esportistes, així, Kimi Räikkönen cobra, el 2008, 34 milions d'euros de salari brut anual, però no cobraria ell mateix més que 17 milions d'euros de salari real. Segons l'enquesta del bisetmanari francès França Futbol,[45] Kimi Räikkönen i Fernando Alonso ocupen respectivament els cinquè i sisè llocs del Top 10 dels esportistes més remunerats darrere Tiger Woods (golf), Oscar De La Hoya (boxeja), Phil Mickelson (golf), David Beckham (futbol) i davant dos altres jugadors de futbol i dos jugadors americans de bàsquet.

Mecenatge, patrocinadors

La Fórmula 1 ha pres, al fil dels anys, una dimensió mundial. És una disciplina molt pionera, tècnica, que necessita enginyers, pilots talentosos, cotxes perfeccionats. Des del començament de la competició automòbil, la indústria ha comprès l'interès de l'exposició d'una marca en el moment d'un esdeveniment popular, a la punta de la tecnologia.[46] Si els cotxes són nets de publicitat, els mecenes aporten els seus suports,destacant en primer lloc, els proveïdors, els carburants i les companyies petrolieres.

Conscient dels costos cada vegada més elevats de la competició, la Comissió esportiva internacional de la FIA autoritza els equips a recórrer als sponsors extraesportius el 1968. Visionari en l'àmbit tècnic, Lluç Chapman és igualment un precursor en l'àmbit comercial, i aprofita la recent autorització de la Csi per signar una col·laboració amb el grup de tabac Imperial Tobacco. Els Lotus deixen per tant el seu tradicional lliurea «British Racing Green» per als colors vermella i or del fabricant de tabac Gold Leaf.[47] És el començament de la fi per al vell codi dels colors, fins i tot si Ferrari no renunciarà mai al vermell italià. McLaren i Lotus han conegut vestits de nombrosos colors, al grat de les seves col·laboracions, els fabricants de tabac han estat molt de temps els principals arrendadors de fons. Actualment però, principalment per raons legislatives com la Llei évin a França ha deixat de ser-ho.[48] · .[49]

Graham Hill sobre el seu Lotus(1969).

El tiquet d'entrada per a un inversionista pot semblar elevat[37] i el rendiment aleatori.[44] Tanmateix, la inversió en Fórmula 1 pot ser una bona col·locació. Segons un estudi intern, el banc ING , després del seu primer any com a patrocinador de l'equip Renault F1 Team, ha vist la seva clientela augmentar d'un 30% a certs països. El banc Santander és un patrocinador secundari de McLaren. Per a The Economist, la seva imatge és prou bona per ingressar 12 milions d'euros el 2008 i ser associada a la quadra Renault F1 Team pel seu programa Universia. Renault, amb les victòries de Fernando Alonso, ha venut vehicles en països com la Xina on la marca és considerada com esportiva, popular i jove.[50] A la temporada 2010 el grup Santander ha passat a ser el sponsor principal de l'escuderia Ferrari.

Organització d'un Gran Premi

Una ciutat com València , Espanya ha realitzat una inversió de quaranta-un milions d'euros per tenir un Gran Premi el 2008.[44] De més, cal ingressar, cada any, milions d'euros a les societats dirigides per Bernie Ecclestone. Segons les estimacions, l'impacte econòmic per a la ciutat estarà tocant els quaranta vuit milions d'euros per temporada.

Ingressos de la Fórmula 1

Els periodistes Christian Sylt i Caroline Reid han establert una relació sobre les finances de la Fórmula 1 per a la revista especialitzada Formula Money . El 2009, les recaptacions totals han estat de 4,6 mil milions de dòlars (o sigui 3,2 mil milions d'euros), un retrocés de 200 milions de dòlars (140 milions d'euros) respecte a l'exercici precedent.

Les despeses dels equips, en resposta a la imposició dels nous reglaments de la FIA apuntant a reduir els costos, han disminuït d'1,6 a 1,1 mil milions de dòlars. L'única retirada d'Honda Racing F1 Team al final de la temporada 2008 ha contribuït a una baixada de 350 milions de dòlars d'inversió. La crisi econòmica mundial ha jugat igualment un gran paper en la caiguda de les recaptacions ja que els ingressos que provenen dels socis comanditaris han disminuït d'un 8 %, passant de 771 milions de dòlars el 2009 contra 837 milions el 2008.[51]

Entre 2008 i 2009, els costos de la plaça (suma pagada a la FIA per l'organitzador d'un Gran premi perquè l'esdeveniment es pugui mantenir al calendari oficial) han augmentat d'un 11% mentre que el calendari no comptava més que 17 carreres en lloc de 18. Formula Money considera que aquest augment està vinculat a l'organització del nou Gran Premi d'Abu Dhabi que té recursos financers molt importants. Les recaptacions vinculades als drets d'organització pugen a 448 milions de dòlars el 2009 i encara haurien d'augmentar amb les inscripcions al calendari dels Gran Preu de Corea i del Canadà.[52]

Els drets vinculats a la retransmissió televisada de les carreres han generat recaptacions en augment d'un 18%amb un total de 450 milions de dòlars.[53]

Les grans empreses (1981-2000)

A partir de la década de 1970, Bernie Ecclestone va reorganitzar la gestió dels drets comercials de la Fórmula 1. Ecclestone es àmpliament reconegut per la transformació de l'esport en negocis de mils de milions de dòlars.

Cronologia de la participació a la Fórmula 1 dels constructors presents a la temporada 2010.
Anys 1950 Anys 1960 Anys 1970 Anys 1980 Anys 1990 Anys 2000 Anys 2010
0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 0
Ferrari (1950–)
McLaren (1966–)
Tyrrell (1970–98) BAR (1999–2005) Honda (2006–2008) Brawn (2009) Mercedes GP (2010-) †
Williams (1977–)
Toleman (1981–1985) Benetton (1986–2001) Renault (2002–)
Minardi (1985–2005) Toro Rosso (2006–)
Jordan (1991–2005) Midland (2006) Spyker (2007) Force India (2008–)
Sauber (1993–2005) BMW-Sauber (2006–2009) Sauber (2010-) †
Stewart (1997–1999) Jaguar (2000–2004) Red Bull (2005–)
HRT (2010)
Virgin (2010)
Lotus (2010)
† Encara que Brawn GP es va formar amb l'adquisició de l'equip Honda F1, se'l considera oficialment com una nova escudería.

† La raó per la que Renault F1, Honda F1 i Mercedes GP disputessin el campionat abans i no figurin en aquesta llista es degut a que no eren els predecessors de Toleman i Tyrrell respectivament. Al contrari del que passa amb Sauber, que sí que ho era.

† Prost GP fou el successor de Ligier al 1997 i l'equip Toyota el successor d'aquest després de la compra de la seva tecnología en 2002. Va abandonar l'any 2009 la Fórmula 1 i té possibilitats de competir en un futur amb el nom de Stefan GP.

La Fórmula 1 a Espanya

Per més informació veure l'article Gran Premi d'Espanya de Fórmula 1

El primer Gran Premi d'Espanya és va disputar ja a l'any 1913 sobre un circuit de carretera de 300 km prop de Madrid, a la carretera que anava cap Valladolid.

Ja al 1951, el Gran Premi d'Espanya va entrar al calendari de la Fórmula 1, disputant-se al Circuit de Pedralbes. A l'any 1955, a conseqüència d'un terrible accident a Le Mans, és va incloure noves regles per la seguretat dels espectadors, amb el que el Gran Premi d'Espanya va sortir del calendari pels anys següents.

A partir de l'any 1960 Espanya va tornar a les competicions internacionals amb la construcció del circuit del Jarama, prop de Madrid i l'actualització d'un circuit urbà a Montjuïc, a Barcelona. Des del 1968, el Gran Premi d'Espanya torna al calendari de la Fórmula 1 alternant els circuits de Jarama i de Montjuïc.

El Gran Premi d'Espanya de 1975 va estar marcat per la tragèdia. Durant les pràctiques va haver-hi incidents que van fer dubtar sobre la seguretat del circuit de Montjuïc. Emerson Fittipaldi, dos cops guanyador de la competició és va retirar com a senyal de protesta després de la primera volta de la cursa. A la volta 26, el cotxe de Rolf Stommelen va xocar i va matar a quatre espectadors. La carrera fou donada per acabada i es va donar com a guanyador a Jochen Mass, obtenint la meitat dels punts. Fou la fi del circuit de Montjuïc.

El Gran Premi d'Espanya és va seguir corrent al Jarama fins el 1981.

Pocs anys després, a la Temporada 1986 de Fórmula 1 és va inaugurar el circuit de Xerès, on hi tingué lloc una gran cursa entre Ayrton Senna i Nigel Mansell, amb un final de fotografia. Els jutges van declarar guanyador a Senna amb 14 mil·lèsimes de segon d'avantatge sobre Mansell.

A partir de la temporada 1991 el Gran Premi d'Espanya va canviar la seu al Circuit de Catalunya disputant-se encara a Xerès algunes curses de Fórmula 1 sota el nom de Gran Premi d'Europa.

Sota aquesta denominació (G.P. d'Europa) es disputa actualment al circuit urbà de València una cursa vàlida pel campionat, convertint-se Espanya en l'únic país en acollir dues proves de la F1. Aquesta dues curses junt amb els entrenaments oficials de pretemporada als circuits de Montmeló i Xerès fan que sigui Espanya un país privilegiat a l'hora de veure en directe els monoplaces de la Fórmula 1.

Cultura popular

La Fórmula 1 ha aparegut en moltes ocasions al món de la literatura, el cinema i els videojocs.

Cinema

L'univers de la Fórmula 1 ha estat tractat a almenys tres vegades en el cinema. El 1955 surt la pel·lícula El cercle infernal (The Racers) d'Henry Hathaway, amb Kirk Douglas, que narra la història d'un conductor de bus italià que es compromet a participar al Gran Premi de Nàpols convençut de tenir talents de pilot.[54] El realitzador americà John Frankenheimer serà el segon a tractar l'assumpte, el 1966, amb la pel·lícula Gran Premi . Beneficiant-se d'un pressupost elevat per a l'època i d'una distribució internacional (James Garner, Yves Montand, Toshiro Mifune) Gran Premi descriu de manera novel·lada la vida dels pilots de Fórmula 1, entre rivalitats esportives i amoroses. La majoria de les escenes de carrera van ser reproduïdes amb l'ajuda de monoplaces de Fórmula 3, però gràcies a la tècnica encara experimental per a l'època de la càmera embarcada, representen a la pel·lícula autèntiques escenes de carrera de latemporada 1966, i sobretot del Gran Premi de Bèlgica del 1966 disputat sota trombes d'aigua. Fins i tot si el guió, els diàlegs i la interpretació no han resistit gaire al pas del temps, els aficionats d'automobilisme veuen en aquesta pel·lícula un bon testimoni del que va ser la Fórmula 1 dels anys 1960.

Una altra pel·lícula que té per a marc l'univers dels Gran Premis és Bobby Deerfield, feta el 1977, realitzada per Sydney Pollack, amb Al Pacino en el paper d'un pilot de Fórmula 1 cínic que s'apassiona per una noia amb leucèmia. Contràriament a Gran Premi que és una pel·lícula sobre la Fórmula 1, Bobby Deerfield és abans de tot un melodrama que utilitza la Fórmula 1 com a teló de fons i on les curses són poc present. El rodatge va tenir lloc durant la 1976 i permet veure diversos pilots interpretant el seu propi paper, tals com James Hunt, Emerson Fittipaldi o inclós Carlos Pace. Quant al personatge fictici de Bobby Deerfield, apareix sota els colors de l'escuderia Brabham Alfa Romeo.

Literatura

El món de l'automobilisme i de la Fórmula 1 en particular és el tema principal del còmic Michel Valent. L'heroi creat per Jean Graton fa la seva aparició el 1957 en Tintin, en una història curta a quatre taules, seguiran unes altres quatre històries amb el mateix format abans de la publicació del primer àlbum el 1959. Serà publicat en Tintin fins a el 1976. 70 toms formen actualment la sèrie regular, dels que la majoria aborda el món de la Fórmula 1. Jean Behra és el primer pilot real que apareix i que parla en un àlbum de Michel Vaillant (el pilot sense cara del 1960) mentre que Jacky Ickx serà el pilot més sovint posat en escena. Nombroses personalitats de la Fórmula 1 reconeixen el seu afecte per l'heroi. Així Renascut Arnoux declara: «No volia ser Michel Vaillant però René Arnoux és en un àlbum de Michel Vaillant», Alain Prost desitjava batejar el seu equip de Fórmula 1 (després de la recompra de Ligier) « Valenta » i Jean Alesi evoca Valent en aquests termes: «Els Valent, són els Alesi du Nord, Michel Vaillant m'ha donat ganes d'esdevenir pilot».[55]

Una sèrie derivada barrejant historietes i documents iconogràfics i tècnics Els informes Michel Vaillant, ha sortit publicada el 1995 i aborda la realitat de la prova automovilística. Sobre els 10 toms actualment apareguts, 7 són consagrats al món de la Fórmula 1 (tom 2 consagrat a Jacky Ickx, tom 4 consagrat a Honda, tom 6 sobre Ayrton Senna, tom 7 sobre Enzo Ferrari, tom 8 sobre Fangio, tom 9 dedicat a Pescarolo i tom 10 consagrat a Gilles Villeneuve).

Amb guió d'André-paul Duchâteau i dibuixada per Christian Denayer (un antic ajudant de Jean Graton), el còmic Alain Chevallier ha sortit publicat el 1973. Igualment orientada cap a l'univers de la Fórmula 1, presentava als seus començaments nombroses similituds amb Michel Vaillant (un pilot-heroi que corre al si de l'equip familiar, un univers barrejant intrigues policíaques i competició, amb aparicions dels verdaders competidors de l'època, dibuix realista), abans d'allunyar-se'n progressivament. Mentre que Michel Vaillant és un heroi perfecte, Alain Chevallier s'assentava al fil dels episodis com un personatge més complex i turmentat. La sèrie no ha tingut més que un èxit mitigat abans de desaparèixer en els anys 1980.

Sèries de Televisió

Les Aventures De Michel Valent és un fulletó realitzat per Charles Bretoneiche i Nicole Osso sobre un guió de Nicole Ric i Magdalena Vagó, adaptat del còmic i difós des de 1967 per la cadena de televisió francesa Ortf. Tanmateix, contràriament al còmic, és més aviat centrat sobre la Fórmula 3. Nombroses seqüències es desenvolupen en el moment de verdaderes competicions en les quals participen els pilots de Fórmula 1: Mauro Bianchi, Johnny Servoz-gavin, Jo Schlesser, Jacky Ickx, Jean-Pierre Beltoise, Jim Clark, Jack Brabham. Per la seva part, Henri Grandsire, que encarna Michel Vaillant, va ser campió de França de Fórmula 3 el 1964.

El 1988, la sèrie de televisió Fórmula 1, coproducció franco-quebequesa, relatava en tretze episodis de seixanta minuts les aventures de l'escuderia Sainclair, amb Manual Gelin al paper principal del pilot Luc Sainclair. Beneficiant-se de l'acord de Bernie Ecclestone, aquesta sèrie ha estat gravada durant el Campionat del món de fórmula 1 de 1987 la qual cosa permet veure a la pantalla nombrosos pilots al seu propi paper i de verdaderes imatges de carrera integrades en el relat. L'equip Sainclair apareix així sota els colors Benetton i les imatges que representen Luc Sainclair en pista són les del pilot belga Thierry Boutsen.

Videojocs

Des de l'adveniment del videojoc, la Fórmula 1 figura entre els temes més recurrents. El videojoc de Fórmula 1 ha conegut una evolució del joc d'arcade al desenvolupament complet de simulacions d'aquesta disciplina esportiva. El primer èxit comercial per a la Fórmula 1 arriba el 1982 amb Pole Position de Namco, que confronta per primera vegada el jugador a competidors virtuals. És també el primer títol a inspirar-se en els traçats de circuits reals. Entre els videojocs de Fórmula 1, se citarà Gran Prix 4.

Fórmula 1 és una sèrie de videojocs de curses de Fórmula 1 sota llicència oficial de la Formula One Management. Apareguda el 1996, la sèrie ha estat de manera inicial desenvolupada per Bizarre Creations i després, a marxar de 2001, per Sony Studio Liverpool. Editat per Psygnosis i després per Sony Computer Entertainment, s'ha fet una franquícia dins de les consoles Playstation. Certs episodis han estat adaptats sobre Windows i Game Boy. Cada any, una actualització és comercialitzada incloent una actualització del calendari, dels monoplaces, dels circuits, dels pilots i del reglament segons l'estació en curs. El 2003, després d'un nou contracte entre Sony i la FIA, la sèrie obté l'exclusiva del permís per quatre anys.[56][57]

Entre els jocs, un altre de destacable: Gran Prix Legends és un joc desenvolupat per Papyrus Design Group i editat per Sierra. Va aparèixer el 1998, posant en escena la temporada 1967 de Fórmula 1.

Seguidors

L'automobilisme i la Fórmula 1 en particular generen un vast moviment de suport popular, de vegades incondicional: els seguidors. Els seguidors d'un mateix pilot o d'una mateixa escuderia s'organitzen en grups o associacions de seguidors. El comportament conegut al món del futbol de fanatisme, de desbordaments violents, no existeixen a la Fórmula 1. Si les rivalitats són de vegades espectaculars entre pilots, fins i tot entre mecànics o gent de l'equip, allò no passa generalment a les tribunes.

Els seguidors més apassionats es reagrupen al si de clubs de aficionats. Des de la creació del campionat del món, els seguidors pro-Ferrari tenen superat el senzill marc d'Itàlia per aparèixer a tots els països. Cada Gran Premi coneix una assistència de 60.000 a més de 100.000 espectadors, presents durant tres dies. Les botigues per correspondència o presencials , proposen una gamma molt àmplia de productes derivats, que constitueix una font d'ingressos no menyspreable.[38]

Estadístiques

Grans Premis disputats

Els punts mostren on s'han dut a terme curses.
Els colors representen (segons dades del 2008):
  Estats actualment amb Gran Premi
  Estats que en el passat van tenir Gran Premi
  Estats que en un futur tindran Gran Premi

Des de la temporada 1950, la Fórmula 1 ha conegut 35 Grans Premis diferents disputats sobre els cinc continents (36 a partir d'aquesta temporada).

D'aquests GP, 18 són els actius actualment a la temporada 2008, els altres han passat de moda, no eren viables econòmicament o continuen la seva existència fora de la Fórmula 1, com el de les 500 milles d'Indianàpolis.

El primer mundial de F1 va començar el 13 de maig de 1950 amb la disputa del GP de Gran Bretanya que va tenir lloc a Silverstone amb la victòria de l'italià Nino Farina conduint un Alfa Romeo.

Els GP que es disputen aquesta temporada ( 2010 ) son:

(en ordre segons la data del GP)

  1. * Gran Premi de Bahrain . 7 curses. (2004-2010).
  2. * Gran Premi d'Austràlia . 27 curses (1985-2010).
  3. * Gran Premi de Malàisia . 12 curses. (1999-2010).
  4. * Gran Premi de Xina . 7 curses. (2004-2010).
  5. * Gran Premi d'Espanya . 41 curses. (1951,1954, 1968-1981 i 1986-2010).
  6. * Gran Premi de Mònaco . 57 curses. (1950 i 1955-2010).
  7. * Gran Premi de Turquia . 6 curses. (2005-2010).
  8. * Gran Premi de Canadà . 41 curses. (1967-1974, 1976-1986, 1988-2008, 2010-).
  9. * Gran Premi d'Europa . 18 curses. (1985, 1993-1997 i 1999-2010).
  10. * Gran Premi de Gran Bretanya . 61 curses. (1950-2010).
  11. * Gran Premi d'Alemanya . 57 curses. (1951-1954, 1956-1959, 1961-2006 i 2008-2010).
  12. * Gran Premi d'Hongria . 25 curses. (1986-2010).
  13. * Gran Premi de Bèlgica . 55 curses. (1950-1956, 1958, 1960-1968, 1970, 1972-2002, 2004-2005 i 2007-2010).
  14. * Gran Premi d'Itàlia . 61 curses. (1950-2010).
  15. * Gran Premi de Singapur . 3 curses. (2008-2010).
  16. * Gran Premi del Japó . 26 curses. (1976-1977, 1987-2010).
  17. * Gran Premi de Corea. Serà la primera cursa. (2010).
  18. * Gran Premi de Brasil . 38 curses. (1973-2010).
  19. * Gran Premi d'Abu Dhabi. 2 curses. (2010).

GP ja desapareguts

(en ordre alfabètic)

  1. * Gran Premi d'Argentina . 20 curses. (1953-1958, 1960, 1972-75, 1977-1981 i 1995-1998).
  2. * Gran Premi d'Àustria . 26 curses. (1964, 1970-1987 i 1997-2003).
  3. * Gran Premi dels Estats Units . 34 curses. (1959-1980, 1984, 1989-1991 i 2000-2007).
  4. * Gran Premi de França . 58 curses. (1950-1954 i 1956-2008).
  5. * Gran Premi d'Indianapolis 500 . 11 curses. (1950-1960).
  6. * Gran Premi de l'est dels Estats Units . 7 curses. (1982-1988).
  7. * Gran Premi de l'oest dels Estats Units . 8 curses. (1976-1983).
  8. * Gran Premi de Las Vegas . 2 curses. (1981-1982).
  9. * Gran Premi de Luxemburg. 2 curses. (1997-1998).
  10. * Gran Premi del Marroc . 1 cursa. (1958).
  11. * Gran Premi de Mèxic . 15 curses. (1963-1970 i 1986-1992).
  12. * Gran Premi del Pacífic . 2 curses. (1994-1995).
  13. * Gran Premi dels Països Baixos . 30 curses. (1952-1953, 1955, 1958-1971 i 1973-1985).
  14. * Gran Premi de Pescara . 1 cursa. (1957).
  15. * Gran Premi de Portugal . 16 curses. (1958-1960 i 1984-1996).
  16. * Gran Premi de San Marino . 26 curses. (1981-2006).
  17. * Gran Premi de Suècia . 6 curses. (1973-1978).
  18. * Gran Premi de Sud-àfrica . 23 curses. (1962-1963, 1965, 1967-1980, 1982-1985 i 1992-1993).
  19. * Gran Premi de Suïssa . 6 curses. (1950-1954 i 1982).

Campionat del Món de constructors

Disputat a partir de la temporada 1958.

Llista d'escuderies que hi han pres part.

Rècords de títols per constructor

Llista de campions

Any Escuderia Pilots Punts
1958 Vanwall Stirling Moss, Tony Brooks, Stuart Lewis-Evans 48
1959 Cooper-Climax Jack Brabham, Stirling Moss, Maurice Trintignant 40
1960 Cooper-Climax Jack Brabham, Bruce McLaren, Tony Brooks 48
1961 Ferrari Phil Hill, Wolfgang von Trips, Richie Ginther 40
1962 BRM Graham Hill, Richie Ginther 42
1963 Lotus-Climax Jim Clark, Trevor Taylor 54
1964 Ferrari John Surtees, Lorenzo Bandini 45
1965 Lotus-Climax Jim Clark, Mike Spence 54
1966 Brabham-Repco Jack Brabham, Dennis Hulme 42
1967 Brabham-Repco Jack Brabham, Dennis Hulme 67
1968 Lotus-Ford Motor Company¡ Graham Hill, Jim Clark, Jackie Oliver 62
1969 Matra-Ford Jackie Stewart, Jean-Pierre Beltoise, Johnny Servoz-Gavin 66
1970 Lotus-Ford Jochen Rindt, Emerson Fittipaldi, Reine Wisell 59
1971 Tyrrell- Ford Jackie Stewart, François Cevert 73
1972 Lotus-Ford Emerson Fittipaldi, Dave Walker, Reine Wisell 61
1973 Lotus-Ford Emerson Fittipaldi, Ronnie Peterson 92
1974 McLaren-Ford Emerson Fittipaldi, Dennis Hulme 73
1975 Ferrari Niki Lauda, Clay Regazzoni 72,5
1976 Ferrari Niki Lauda, Clay Regazzoni, Carlos Reutemann 83
1977 Ferrari Niki Lauda, Carlos Reutemann, Gilles Villeneuve 95
1978 Lotus Cars- Ford Mario Andretti, Ronnie Peterson, Jean-Pierre Jarier 86
1979 Ferrari Jody Schekter, Gilles Villeneuve 113
1980 Williams- Ford Alan Jones, Carlos Reutemann 120
1981 Williams- Ford Alan Jones, Carlos Reutemann 95
1982 Ferrari Didier Pironi, Gilles Villeneuve, René Arnoux 74
1983 Ferrari René Arnoux, Patrick Tambay 89
1984 McLaren-TAG-Porsche Niki Lauda, Alain Prost 143,5
1985 McLaren-TAG-Porsche Alain Prost, Niki Lauda, John Watson 90
1986 Williams-Honda Nelson Piquet, Nigel Mansell 141
1987 Williams-Honda Nelson Piquet, Nigel Mansell, Riccardo Patrese 137
1988 McLaren-Honda Ayrton Senna, Alain Prost 199
1989 McLaren-Honda Alain Prost, Ayrton Senna 141
1990 McLaren-Honda Ayrton Senna, Gerhard Berger 141
1991 McLaren-Honda Ayrton Senna, Gerhard Berger 139
1992 Williams-Renault Nigel Mansell, Riccardo Patrese 164
1993 Williams-Renault Alain Prost, Damon Hill 168
1994 Williams-Renault Ayrton Senna, Damon Hill, Nigel Mansell 118
1995 Benetton-Renault Michael Schumacher, Johnny Herbert 137
1996 Williams-Renault Damon Hill, Jacques Villeneuve 175
1997 Williams-Renault Jacques Villeneuve, Heinz-Harald Frentzen 123
1998 McLaren-Mercedes Mika Häkkinen, David Coulthard 156
1999 Ferrari Michael Schumacher, Eddie Irvine, Mika Salo 128
2000 Ferrari Michael Schumacher, Rubens Barrichello 170
2001 Ferrari Michael Schumacher, Rubens Barrichello 179
2002 Ferrari Michael Schumacher, Rubens Barrichello 221
2003 Ferrari Michael Schumacher, Rubens Barrichello 158
2004 Ferrari Michael Schumacher, Rubens Barrichello 262
2005 Renault Fernando Alonso, Giancarlo Fisichella 191
2006 Renault Fernando Alonso, Giancarlo Fisichella 206
2007 Ferrari Kimi Raikonen, Felipe Massa 204
2008 Ferrari Kimi Raikonen, Felipe Massa 172
2009 Brawn GP Jenson Button, Rubens Barrichello 172

Rècords de títols per pilot

Campionat del món de pilots

Disputat a partir de 1950.

Any Pilot Nac. Equip Xassís Motor Poles Vict. Pod. VRp. Pun. Dif.
1950 Giuseppe Farina Itàlia Alfa Romeo Alfetta
158 		Alfa Romeo 2 3 3 3 30 3
1951 Juan Manuel Fangio Argentina Alfa Romeo Alfetta
158 		Alfa Romeo 4 3 5 5 31 6
1952 Alberto Ascari Itàlia Ferrari 500 F2 Ferrari 5 6 6 6 36 12
1953 Alberto Ascari Itàlia Ferrari 500 F2 Ferrari 6 5 5 4 34.5 6.5
1954 Juan Manuel Fangio Argentina Maserati,
Mercedes 		250 F,
W196 		Maserati,
Mercedes-Benz 		5 6 7 3 42 16.9
1955 Juan Manuel Fangio Argentina Mercedes W196 Mercedes-Benz 3 4 5 3 40 16.5
1956 Juan Manuel Fangio Argentina Ferrari L-F D50 Ferrari 6 3 5 4 30 3
1957 Juan Manuel Fangio Argentina Maserati 250 F Maserati 4 4 6 2 40 15
1958 Mike Hawthorn Gran Bretanya Ferrari Dino 246 Ferrari 4 1 7 5 42 1
1959 Jack Brabham Austràlia Cooper* T51 F2 Climax 1 2 5 2 31 4
1960 Jack Brabham Austràlia Cooper* T53 F2 Climax 3 5 5 3 43 9
1961 Phil Hill Estats Units Ferrari* Dino 156 Ferrari 5 2 6 2 34 1
1962 Graham Hill Gran Bretanya BRM* P578 BRM 1 4 6 3 42 12
1963 Jim Clark Gran Bretanya Lotus* 25 Climax 7 7 9 6 54 21
1964 John Surtees Gran Bretanya Ferrari* 158 Ferrari 2 2 6 2 40 1
1965 Jim Clark Gran Bretanya Lotus* 33 Climax 6 6 6 6 54 14
1966 Jack Brabham Austràlia Brabham* BT19,
BT20 		Repco 3 4 5 1 42 14
1967 Denny Hulme Nova Zelanda Brabham* BT20,
BT24 		Repco 0 2 8 2 51 5
1968 Graham Hill Gran Bretanya Lotus* 49,
49B 		Ford 2 3 6 0 48 12
1969 Jackie Stewart Gran Bretanya Matra* MS80 Ford 1 6 7 6 63 26
1970 Jochen Rindt Austria Lotus* 49C,
72 		Ford 3 5 5 1 45 5
1971 Jackie Stewart Gran Bretanya Tyrrell* 01,
03 		Ford 6 6 7 3 62 29
1972 Emerson Fittipaldi Brasil Lotus* 72D Ford 3 5 8 0 61 16
1973 Jackie Stewart Gran Bretanya Tyrrell 05,
06 		Ford 3 5 8 1 71 16
1974 Emerson Fittipaldi Brasil McLaren* M23 Ford 2 3 7 0 55 3
1975 Niki Lauda Austria Ferrari* 312 B3,
312 T 		Ferrari 9 5 8 2 64.5 19.5
1976 James Hunt Gran Bretanya McLaren M23B Ford 8 6 8 2 69 1
1977 Niki Lauda Austria Ferrari* 312 T2 Ferrari 2 3 10 3 72 17
1978 Mario Andretti Estats Units Lotus* 79 Ford 8 6 7 3 64 13
1979 Jody Scheckter Sudàfrica Ferrari* 312 T4 Ferrari 1 3 6 0 51 4
1980 Alan Jones Austràlia Williams* FW07B Ford 3 5 10 5 67 13
1981 Nelson Piquet Brasil Brabham BT49C Ford 4 3 7 1 50 1
1982 Keke Rosberg Finlàndia Williams FW07C,
FW08 		Ford 1 1 6 0 44 5
1983 Nelson Piquet Brasil Brabham BT52,
BT52B 		BMW 1 3 8 4 59 2
1984 Niki Lauda Austria McLaren* MP4/2 TAG Porsche 0 5 9 5 72 0.5
1985 Alain Prost França McLaren* MP4/2 TAG Porsche 2 5 11 5 73 20
1986 Alain Prost França McLaren MP4/2C TAG Porsche 1 4 11 2 72 2
1987 Nelson Piquet Brasil Williams* FW11B Honda 4 3 11 4 73 12
1988 Ayrton Senna Brasil McLaren* MP4/4 Honda 13 8 11 3 90 3
1989 Alain Prost França McLaren* MP4/5 Honda 2 4 11 5 76 7
1990 Ayrton Senna Brasil McLaren* MP4/5B Honda 10 6 11 2 78 7
1991 Ayrton Senna Brasil McLaren* MP4/6 Honda 8 7 12 2 96 24
1992 Nigel Mansell Gran Bretanya Williams* FW14B Renault 14 9 12 8 108 52
1993 Alain Prost França Williams* FW15C Renault 13 7 12 6 99 26
1994 Michael Schumacher Alemanya Benetton B194 Ford 6 8 10 8 92 1
1995 Michael Schumacher Alemanya Benetton* B195 Renault 4 9 11 8 102 33
1996 Damon Hill Gran Bretanya Williams* FW18 Renault 9 8 10 5 97 19
1997 Jacques Villeneuve Canadà Williams* FW19 Renault 10 7 8 3 81 39
1998 Mika Häkkinen Finlàndia McLaren* MP4/13 Mercedes 9 8 11 6 100 14
1999 Mika Häkkinen Finlàndia McLaren MP4/14 Mercedes 11 5 10 6 76 2
2000 Michael Schumacher Alemanya Ferrari* F2000 Ferrari 9 9 12 2 108 19
2001 Michael Schumacher Alemanya Ferrari* F2001 Ferrari 11 9 14 3 123 58
2002 Michael Schumacher Alemanya Ferrari* F2002 Ferrari 7 11 17 7 144 67
2003 Michael Schumacher Alemanya Ferrari* F2003-GA Ferrari 5 6 8 5 93 2
2004 Michael Schumacher Alemanya Ferrari* F2004 Ferrari 8 13 15 10 148 34
2005 Fernando Alonso Espanya Renault* R25 Renault 6 7 15 2 133 21
2006 Fernando Alonso Espanya Renault* R26 Renault 6 7 14 5 134 13
2007 Kimi Räikkönen Finlàndia Ferrari* F2007 Ferrari 3 6 12 6 110 1
2008 Lewis Hamilton Gran Bretanya McLaren MP4/23 McLaren 7 5 10 1 98 1
2009 Jenson Button Gran Bretanya Brawn GP* Brawn BGP 001 Mercedes-Benz 4 6 9 2 95 11
  • Llegenda
Nac. = Nacionalitat; Poles = Primeres Posicions d' Arrancada; Vict. = Victòries; Pod. = Podis; VRp. = Voltes Ràpides; Dif. = Punts de diferència amb el segon; * = Indica que l'equip també ha guanyat el titol del Campionat del món de Constructors que es disputa desde 1958.

Altres Estadístiques

Llistes

Rècords de la F1

Referències

  1. ↑ Novetats al Reglament de la F1 per la temporada 2007(anglès)
  2. ↑ «The last of the non-championship races». www.forix.com. Arxivat de l'original el 2007-02-27. [Consulta: 17 novembre 2007].
  3. ↑ Twite, Mike. "Formula Regulations: Categories for International Racing" in Northey, Tom, ed. The World Of Automobiles (London: Phoebus, 1978), Volume 6, p.702.
  4. ↑ Schumacher fa història (anglès)
  5. ↑ Últimes millores en termes de seguretat al Circuit de Catalunya.
  6. ↑ Ralf: Mònaco no és segur
  7. ↑ (anglès) Understanding the esport: conduir fitness, sobre formula1.com, indret oficial de la Fórmula 1
  8. ↑ (anglès) L'aerodinàmica, a Formula1.com
  9. ↑ (francès) L'aerodinàmica, a f1classement.com
  10. ↑ (francès) Introducció a l'aerodinàmica en Fórmula 1, a f1-technologies.fr
  11. ↑ (anglès) Prendre els viratges, a formula1.com
  12. ↑ L'Equip, edició del 24 de maig 2008
  13. ↑ (francès) Estadístiques dels fabricants de motors, a zonef1.com
  14. ↑ (anglès) El motor, a formula1.com
  15. ↑ (francès) Introducció al motor de Fórmula 1, a f1-technologies.fr
  16. ↑ Caixa de canvis de Renault al GP de Bahrain el 2006, a motorsport.com
  17. ↑ Caixa de canvi de Honda al GP de Bahrain el 2006, a motorsport.com
  18. ↑ El sistema KERS, a Auto setmanari n°; 1688, 18 febrer de 2009, p.26 a 29
  19. ↑ (anglès) El volant, a formula1.com
  20. ↑ (castellà) Els volants d'Alonso i Schumacher cara a cara (2006), a 20minutos.es
  21. ↑ (castellà) El volant d'Alonso a McLaren en detall (02/11/2006), a 20minutos.es
  22. ↑ (castellà) El volant de Pedro de la Rosa, a 20minutos.es
  23. ↑ (francès) Els volants, a toutsurlaf1.free.fr
  24. ↑ (francès) El volant Ferrari i les seves funcions, a toutsurlaf1.free.fr
  25. ↑ 25,0 25,1 (francès) Estadístiques detallades: els Grans Premis disputats per pneumàtics, a zonef1.com
  26. ↑ (anglès) Tyres, formula1.com
  27. ↑ (anglès) Under pressure - Bridgestone, tyres, and the importància of air, formula1.com
  28. ↑ (anglès) Ferrari 248 F1- rim shields, formula1.com
  29. ↑ (anglès) Ferrari F2007 - front rim shields, formula1.com
  30. ↑ Els pneumàtics el 2010, en Auto setmanari n°; 1740, 17 febrer 2010, p.25
  31. ↑ (anglès) El fre, a formula1.com
  32. ↑ L'àlbum Williams-Renault de la Formule 1, p18, Editions Renault Communication/Robert Laffont
  33. ↑ L'àlbum Williams-Renault de la Formule 1, p37, Editions Renault Communication/Robert Laffont
  34. ↑ (anglès) 20F1% 20Technical% 20Regulations% 2022-02-2008.pdf?Openelement Réglement Technique 2008 de Fórmula 1, al lloc web de la FIA PDF
  35. ↑ Phillip van Osten, F1i revista n°; 51, maig/juny 2008
  36. ↑ (francès) Renault i Honda en F1: d'agradables efectes secundaris, sobre lefigaro.fr
  37. ↑ 37,0 37,1 (francès) Formula 1: 50 milions d'euros per mostrar-se sobre un cotxe, sobre journaldunet.com
  38. ↑ 38,0 38,1 (francès) Com llegir el pressupost d'un equip de Fórmula 1 ?, sobre fanaticf1.com
  39. ↑ Angleterre-Itàlia: els districtes industrials de la Fórmula 1, per Raymond Woessner sobre mappemonde.mgm.fr
  40. ↑ (francès) Informe negoci: el negoci Michael Schumacher, sobre fanaticf1.com
  41. ↑ (francès) Michael Schumacher: 24 milions d'euros fins a 2014, sobre fanaticf1.com
  42. ↑ (anglès) Lewis Hamilton becomes the highest-paid British conduir of all-time, sobre mirror.co.uk
  43. ↑ (francès) Lewis Hamilton 18 milions d'euros d'ingressos el 2008, sobre fanaticf1.com
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 (francès) Espanya, una economia de la fórmula 1, sobre fanaticf1.com
  45. ↑ (francès) Els salaris de les estrelles, França Futbol, n°; 3 235 del 8 d'abril de 2008, pàgina 11
  46. ↑ (francès) Tècnic, Informes: El naixement dels patrocinadors, sobre f1-legend.com
  47. ↑ (anglès) Patrocinador: Gold Leaf (Imperial Tobacco), sobre grandprix.com
  48. ↑ (anglès)Sponsorship, the big negoci behind F1, sobre cnn.com
  49. ↑ (anglès) Branded, 40 years of F1 sponsorship, sobre cnn.com
  50. ↑ (francès) La quadra de F1, filial de prestigi per a Renault, sobre lefigaro.fr
  51. ↑ Els ingressos de la Fórmula 1, sobre espnf1.com, consultat el 22 de desembre de 2009
  52. ↑ Els ingressos dels costos de la plaça, sobre espnf1.com, consultat el 22 de desembre de 2009
  53. ↑ Els ingressos dels drets de retransmissió audiovisuals, sobre espnf1.com, consultat el 22 de desembre de 2009
  54. ↑ Synopsys de la pel·lícula "The Racers", sobre allocine.fr, consultat el 25 de febrer de 2010
  55. ↑ (francès) Xavier Chimits, F1i Revista, n°50, març/abril 2008
  56. ↑ Històric dels esdeveniments de Scee sobre Scee
  57. ↑ Codemasters obté els drets de la Fórmula 1 sobre jdli.com
Esdeveniment en curs

Vegeu Temporada 2010 de Fórmula 1.

Bibliografia

En anglès

  • Nigel Gross, et autres, 100 Years of Change: Speed and Power. In Grand Prix Motor Racing (pp. 55–84), Parragon
  • Mike Lang, Grand Prix! volumes 1-4, Haynes, Sparkford, 1981-1992
  • Bruce Jones, The Ultimate Encyclopedia of Formula One, Hodder & Stoughton, 1997
  • Bruce Jones, Formula One: The Complete Stats and Records of Grand Prix Racing, Parragon, 1998
  • Davisbn Tremayne, Mark Hughes, The Concise Encyclopedia of Formula One, Parragon, 1999
  • Steve Small, Grand Prix Who's Who (3rd edition), Travel Publishing, 2000 (ISBN 1-902007-46-8)
  • Bruce Jones, The Official ITV Sport Guisbne: Formula One Grand Prix 2003. Avec une préface de Martin Brundle, Carlton, 2003 (ISBN 1-84222-813-7)
  • Simon Arron, Mark Hughes, The Complete Book of Formula One, Motorbooks International, 2003 (ISBN 0-7603-1688-0)
  • Davisbn Hayhoe, Davisbn Holland, Grand Prix Data Book (4th edition), Haynes, Sparkford, 2006 (ISBN 1-84425-223-X)
  • Pierre Menard, Bernard Cahier, Nigel Roebuck: The great encyclopedia of Formula 1, 5th edition, Chronosport, Switzerland, 2006 (ISBN 2-84707-123-7)

En alemany

  • Achim Schlang, Die Formel-1-Asse unserer Zeit, Motorbuch Verlag, Stuttgart, 1984 (ISBN 3-613-01035-6)
  • Peter Gruner, Das Formel-1-Lexikon, ECON, Düsseldorf, 1997 (ISBN 3-612-26353-6)
  • Jörg-Thomas Födisch, Erich Kahnt, 50 Jahre Formel 1. Die Sieger, Schindellegi, 1999 (ISBN 3-89365-615-4)
  • Willy Knupp, Kampf am Limit. Die Formel 1 Chronik 1950-2000, RTL Buchedition, Zeitgeist Verlag, Düsseldorf/Gütersloh, 2000 (ISBN 3-89748-277-0)
  • Koen Vergeer, Formel 1. Geschichte einer fanatischen Liebe, Rütten & Loening, Berlin, 2001 (ISBN 3-352-00638-5)
  • Andreas P. Pittler, Faszination Formel 1, Aurora, Wien, 2002 (ISBN 3-9501566-0-7)
  • Ulrich Kühne-Hellmessen, Verrückte Formel 1. Mit kompletter Chronik und Super-Statistik, Sportverlag Europa, Zürich, 2004 (ISBN 3-9522779-6-7)

En finès

  • Anthony Howard, Kilpa-autoilu Juan Manuel Fangiosta Mika Häkkiseen: taustat ja tapahtumat., Suomentanut Jukka Sirola. Helsinki, 1993 (ISBN 951-26-3775-8)
  • Lasse Erola, Formula 1: tietosanakirja., Ajatus, Helsinki, 2001 (ISBN 951-566-082-3)

En francès

  • Edmond Cohin, L'historique de la course automobile 1894-1978, Éditions Larivière, 1982, 882 p.
  • Johnny Rives, Gérard Flocon, Christian Moity, La fabuleuse histoire de la formule 1 des origines à nos jours, Nathan, 1991 (ISBN 2-09-286450-5)
  • Pierre Ménard, La grande encyclopédie de la formule 1, Chronosport, 2006, 928 p. (ISBN 2-84707-118-0)
  • collectif, 50 ans de Formule 1 1950/1978 et 1979/1999 (2 tomes), L'Equipe/Calmann-Lévy, 1999 (ISBN 2-7021-3009-7)
  • Johnny Rives, La Formule 1, Editions de l'Olympe, 1996
  • Alan Henry, Les grands duels de la Formule 1, Editions Chronosports, 1998 (ISBN 978-2-940125-25-8)
  • Bruce Jones, L'encyclopédie de la Formule 1, Editions Chronosports, 2005 (ISBN 2-940125-26-0)

En italià

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons
 Commons (Galeria)
Commons
Commons
 Commons (Categoria) Modifica el valor a Wikidata
Viquinotícies


Plantilla:Enllaç AB

Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD Plantilla:Enllaç AD

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fórmula_1&oldid=6526632»