Hipertext

L'hipertext és un sistema d'organització de la informació basat en la possibilitat de moure's per dins d'un text i cap a textos diferents per mitjà de paraules clau.

El mot hipertext el va inventar Ted Nelson el 1965, any en què va iniciar un ambiciós projecte inacabat anomenat Xanadu que havia de ser un enorme arxiu a escala mundial amb múltiples connexions entre els documents. És un dels conceptes clau d'Internet.

En computació, hipertext és un paradigma en la interfície d'usuari, que té com a finalitat presentar documents que puguen, segons la definició de Ted Nelson, "bifurcar-se o executar-se quan siga sol·licitat" (branch or perform on request). La forma més habitual d'hipertext en documents és la d'hipervincle o referències encreuades automàtiques que van a altres documents. Si l'usuari selecciona un hipervincle, fa que el programa de computador mostre el document enllaçat en un curt període de temps. Una altra forma d'hipertext és el strechtext, que consisteix en dos indicadors o acceleradors i una pantalla. El primer indicador permet que allò que s'ha escrit puga moure's de dalt cap avall en la pantalla. El segon indicador indueïx al text a què canvie de grandària per graus.

L'hipertext és una de les formes de la hipermèdia que s'enfoca a dissenyar, escriure i redactar text en un mèdia.

Hipertext com a document amb hiperenllaços

A partir de la definició original de Ted Nelson han sorgit altres propostes com el document digital (tambè conegut com a document electrònic), que es pot llegir de manera no seqüèncial o multiseqüencial.

Un hipertext consta dels elements següents: nodes o seccions, enllaços o hipervincles i ancoratges. Els nodes són les parts de l'hipertext que contenen informació accessible per a l'usuari. Els enllaços són les unions o vincles que s'establixen entre nodes i faciliten la lectura seqüencial o no seqüencial pels nodes del document. Els ancoratges són els punts d'activació dels enllaços.

Els hipertexts poden contindre altres elements, però els tres anteriors són els components mínims. Altres elements addicionals poden ser els sumaris i índexs. En aquest sentit, es parla, per exemple, d'hipertexts de grau 1, 2, etc., segons tinguen la quantitat d'elements necessaris. Actualment la millor expressió dels hipertexts són les pàgines web navegables.

Orígens

La paraula d'hipertext és originària de Ted Nelson referint-se a un sistema en què els arxius de text, veu, imatges i vídeo pogueren interactuar amb els lectors. No obstant això, anteriorment Vannevar Bush va usar la paraula Memex en l'article: "As We May Think", en un número de juliol de 1945 en l'edició de la revista The Atlantic Monthly, sobre la necessitat màquines de processament d'informació mecànicament connectades per a ajudar els estudiosos i executius enfront del que s'estava convertint en una explosió de la informació.

L'any de 1960 Douglas Englebart i Ted Nelson, van desenvolupar un programa de computador que poguera implementar les nocions d'hipermèdia i hipertext. En els anys vuitanta, després que començaren a crear-se les primeres computadores personals, IBM va llançar el sistema de guia i enllaç per a les seues computadores, mentre que Machintosh va desenvolupar la Intermedya i la HyperCard.

Literatura hipertextual

A partir de l'hipertext han aparegut noves formes de discurs. L'anomenada literatura hipertextual suposa una ficció que no avança linealment, sinó que enllaça diverses pàgines web mitjançant enllaços de manera que el lector escull el camí per on discorre la història.

La literatura hipertextual altera la relació tradicional entre trama i història, ja que una mateixa història pot contenir diverses trames, algunes planejades per l'autor i d'altres creades en el moment de la lectura. Per mantenir la coherència cal comptar amb la memòria del receptor i amb fragments que se sostinguin amb més independència.

Si bé és pròpia d'Internet, hi ha narracions tradicionals que pertanyen a aquest grup, com Rayuela de Julio Cortázar, per exemple, o les novel·les juvenils amb diversos finals, antecedents dels jocs de rol. La literatura hipertextual tendeix a la seqüència, a la fragmentació, prosseguint el camí de la literatura post-moderna, que ja dinamitava els límits clàssics del discurs. Així, els jocs tipogràfics avantguardistes, le novel·les sense argument o les diferents versions d'un esdeveniment es poden considerar antecedents directes de la literatura hipertextual, potenciada per la tècnica.

Referències bibliogràfiques

• Joan Campàs Montaner (2005). L'Hipertext. Barcelona. Ed. UOC. Col. Vull saber 8. 148 pàgs. ISBN 84-9788-338-1