Hormona luteïnitzant: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació
m r2.7.1) (Robot afegeix: sr:Luteinizirajući hormon
Línia 50: Línia 50:
[[ru:Лютеинизирующий гормон]]
[[ru:Лютеинизирующий гормон]]
[[sk:Luteinizačný hormón]]
[[sk:Luteinizačný hormón]]
[[sr:Luteinizirajući hormon]]
[[sv:Luteiniserande hormon]]
[[sv:Luteiniserande hormon]]
[[ta:லூட்டினைசிங் ஹார்மோன்]]
[[ta:லூட்டினைசிங் ஹார்மோன்]]

Revisió del 22:11, 28 març 2011

Quantitat d'LH en una dona al llarg del cicle ovàric. S'hi observa perfectament el pic d'LH, desencadenat pel pic preovulatori d'estradiol (un estrogen) i que provoca l'inici de l'ovulació.
Test d'ovulació basat en la quantitat d'LH a l'orina: un resultat positiu a baix, amb dues línies vermelles, i un de negatiu a dalt.

L'hormona luteostimulant (LH, també coneguda com hormona luteïnitzant, lutropina, luteïna, luteostimulina, luteotropina i luteotrofina) és una hormona missatgera (gonadotropina, GnRH) produïda per l'adenohipòfisi (el lòbul anterior de la hipòfisi) del cervell. Està relacionada amb la tirotropina i la folitropina. Químicament es tracta d'una glicoproteïna.[1]

En la dona, un augment agut de la LH (l'anomenat pic de l'hormona luteoestimulant) controla la maduració dels fol·licles, desencadena l'ovulació i, com a funció més important, fomenta el desenvolupament del cos luti. D'altra banda, en l'home, on la LH també havia estat anomenada hormona estimulant de cèl·lules intersticials (ICSH), aquesta estimula la producció de testosterona per mitjà de les cèl·lules de Leydig.

En les dones, aquesta proteïna es troba a la sang en nivells baixos durant la infància i fins a la pubertat. A partir de la primera menstruació el nivell varia segons els cicles, i té una pujada molt característica deu o dotze hores abans de l'ovulació.[2] Aquest fet s'aprofita en detectors d'alts nivells d'LH a l'orina, que poden usar les dones a casa seva per a conéixer exactament els seus dies d'ovulació si els interessa, per exemple, de cara a una planificació familiar. Factors com l'obesitat o el tabaquisme poden fer disminuir la quantitat d'aquesta hormona al cos.[3] Amb la menopausa el nivell d'LH torna a ser baix.

Bioquímica

La lutropina és una hormona peptídica formada per dues parts diferents i anomenades lutropina alfa i lutropina beta. La seva massa molar és d'uns 29.000 grams/mol. La lutropina alfa és esencialment igual a la part alfa de les proteïnes coriogonadotropina, folitropina i tirotropina.[3]

Fisiologia

La secreció de lutropina al cos humà és pulsàtil perquè està controlada per la luliberina, que es secreta de manera intermitent.[3]

Paper de l'LH al cicle menstrual

Esquema del cicle ovàric: A (3) el fol·licle preovulatori ja és madur, a (4) expulsa l'òvul, a (5) forma el cos luti, que es va deteriorant a (6) i és expulsat a la menstruació (1).

L'hormona luteostimulant (LH) és, conjuntament amb l'hormona fol·liculostimulant (FSH), l'impulsora principal del cicle menstrual. En aquest, l'FSH estimula el desenvolupament del fol·licle ovàric fins a que esdevé un fol·licle ovàric madur. A mida que va madurant, el fol·licle produeix estrogen i, a mida que augmenta la quantitat d'estrogen la producció d'FSH va disminuint. És llavors quan actua l'LH, que fa que el fol·licle acabi de madurar i provoca l'ovulació o expulsió per part del fol·licle de l'òvul a la trompa de Fal·lopi. L'LH també fomenta la formació del cos luti amb la resta de fol·licle madur que queda a l'ovari després d'haver expulsat l'òvul. Aquest cos luti produirà progesterona durant dues setmanes per a preparar l'úter en cas d'embaràs. Si aquest no es dóna, la baixada de progesterona provoca la menstruació, després de la qual l'FSH estimularà de nou un dels fol·licles primordials que l'ovari, de manera inherent i periòdica, ha començat a desenvolupar.[4]

Referències

  1. Bioquímica: texto y atlas, de Jan Koolman. Editorial Médica Panamericana, 2005. ISBN 9788479037246 (castellà)
  2. Manual d'obstetrícia i ginecologia per a pregraduats, de J.A. Vanrell i J. Iglesias Vanrell. Edicions Universitat Barcelona, 1996. ISBN 9788447515578 (català)
  3. 3,0 3,1 3,2 Códex de Ciencias de Laboratorio Clínico, de Xavier Fuentes Arderiu. Editorial Elsevier, 2003. ISBN 9788481746389 (castellà)
  4. Manual completo de Reflexología d'Ann Gillandres. EDAF, 2008. ISBN 9788441420496 (castellà)