Eivissenc

L'eivissenc és el subdialecte del català balear parlat a les illes Pitiüses. A Formentera pren el nom particular de formenterer. Se'n distingeixen dues variants: eivissenc de vila, a la ciutat d'Eivissa, i eivissenc pagès, al camp i a Formentera.

Sintaxi

A més de compartir els trets característics del català balear, l'eivissenc té les següents particularitats:

• L'article salat masculí plural pren la forma es davant de vocal o 'h': es amos (mallorquí ets amos).
• Els plurals paroxítons mantenen la -n- llatina: jóvens, hòmens...
• Primera persona singular del present indicatiu particulars: jo neix, mereix, estreny.
• En les combinacions de verb més pronom feble, en eivissenc l'accent recau sobre el verb. En mallorquí i menorquí l'accent recau en el pronom feble (mallorquí menjar-sè'l).
• El passat simple adoptava preferentment la forma simple en lloc de la perifràstica: 'aní' per vaig anar. Aquesta característica està en retrocés i avui en dia es fan servir si més no igual i la primera persona del singular ha caigut en desús. Tant abans com ara es fan servir les dues, el que varia és quina més sovint.
• Imperatius amb formes particulars: cregueu, dugueu, faceu.
• Primera i segona persona del plural del present d'indicatiu del verb estar amb els morfemes normals de Balears -am i -au, és a dir, estam i estau. A Mallorca i Menorca es fan servir les formes esteim i estèis. En canvi, sí es fan servir aquestes formes irregulars arcaiques amb els verbs fer, dir, veure, riure i dur (feim/feis, deim/deis, veim/veis, reim/reis i duim/duis), com a les altres illes.
• Augmentatius amb el sufix -el·lo (homenel·lo), mentre que en mallorquí i menorquí -el·lo és un diminutiu.
• Dos en femení no pren la forma 'dues', com en valencià.
• Pronoms personals: naltros, valtros, com en algunes zones meridionals del català central.
• Pronoms possessius femenins: meua, seua, teua, com en valencià.
• Els pronoms febles davant el verb fan servir indistintament la forma plena i la reforçada pròpia de tot el català occidental: em dus o me dus... etc.
• Els verbs tenir i venir conserven la e de l'arrel en ser conjugats: tenc, venc, tendria, vengueres... etc. La pronunciació és de 'e' tancada quan és tònica (v[e]nc és del verb venir i v[ə]nc de vendre).
• Ús de formes verbals arcaiques, pròpies del valencià actual, en el subjuntiu. En el cas del present, només en verbs de la segona i la tercera conjugació (tenga, duga, puga, bega, visca... però canti, parli...) i en el pretèrit imperfet en totes les conjugacions i amb ús compartit amb les formes verbals pròpies del català balear (cantasses/cantassis, beguesses/beguessis...).

Fonètica

Extensió de Ĭ, Ē > [ε] a les Pitiüses, a l'oest de l'illa d'Eivissa

La fonètica de l'eivissenc és la pròpia del català balear, excepte alguns casos que s'aproxima més al català central:

• La "o" àtona es pronuncia "u".
• La "r" final i la "t" final després de consonant generalment no es pronuncien, excepte car, or, cor.
• "Jo" i "ja" es pronuncien "io", "ia".
• Metàtesis: garrafó per gafarró, pixarell per passerell.
• A la part occidental d'Eivissa (Sant Josep i Sant Antoni -vegeu el mapa a la dreta-) no es fa servir la vocal neutra en posició tònica com a la resta de l'illa i a la major part de Balears, sinó la e oberta com en central.
• Es produeix la iodització de la LL com a la resta de Balears, però no es produeix una desaparició absoluta del so com passa a moltes zones de les altres illes ( per exemple fulla és fuia, però no fua).
• Les assimilacions consonàntiques són també molt menors que en mallorquí i menorquí. Per exemple, quan es troben dues esses en mallorquí i menorquí es pronuncien ts , així "ses sabates" es pronuncia setsabates, però en eivissenc això no passa, es pronuncia sessabates, prolongant el so de la essa sorda, com en central.
• En general, l'accent és molt més suau que en mallorquí, amb una exageració significativament menor de les e i o obertes.

Lèxic

• Asenada és bestiesa (asada en mallorquí, menorquí i valencià), amb les variants aseneria, fer s'ase...
• Baldraca és càntir (s'ha d'anar en compte amb el plural, baldraques, ja que segons el context pot significar pits femenins).
• Bambo és ximple (bàmbol en mallorquí i menorquí).
• Boix és nen (nin en mallorquí i fillet en menorquí). La paraula al·lot es comparteix amb les altres illes amb el significat de noi.
• Calces són mitges.
• Canís és canyís, com en mallorquí. El topònim es Canar significa el canyar.
• Casament és casa de camp, encara quetambé ot referir-se a una boda. Casa és cadascuna de les cambres que la componen, llevat del porxo i la cuina.
• Dacsa és blat de moro, tomata és tomàquet, lletuga és enciam i pebrera és pebrot (pebre en mallorquí i menorquí), com en valencià. Totes aquestes es pronuncien amb fonètica eivissenca, neutralitzant: [tumatə], [pəbrerə]... etc.
• Endevineta per endevinalla o endevinador.
• Entrepussall és obstacle i entrepussar entrebancar, ensopegar, entropessar.
• Feiner és treballador.
• Fener és feiner, com en mallorquí.
• Jugaroll és joguina.
• Llaminer és fi de tracte.
• Madera és fusta.
• Meco és nen en to despectiu.
• Mesquín és infeliç o pobret en to compassiu.
• Mica és gens.
• Pam és palm, cop és colp i pop és polp, com en valencià.
• Pardal és ocell, com en valencià (aucell en mallorquí), i teulats són pardals.
• Pebràs és rovelló.
• Polit és bonic, com en menorquí i rossellonès i occità.
• Remendós és espavilat (també es pot dir que una persona es "puta" o "molt puta" fent referencia a que es espavilada).
• Sous és diners com en rossellonès i occità.
• Sovent és sovint com (a vegades) en rossellonès i occità.
• Tarda, com en català central, és horabaixa en mallorquí i capvespre en menorquí.
• Uc és un crit típic eivissenc, que s'usava per a saludar-se en la distància.
• Vesí és veí (veïnat en mallorquí).
• Parlar i xerrar es fan servir en el mateix context que en central, mentre que a Mallorca i Menorca només es diu xerrar.
• Buscar es fa servir com en català central, mentre que a Mallorca i Menorca es diu cercar.
• Home, com als dialectes peninsulars, és homo a Mallorca (hom[o]) i Menorca (hom[u]). El plural és hòmens, com ja s'ha dit.
• Gat, com als dialectes peninsulars, és moix a Mallorca i Menorca. Ca es fa servir per gos, com a les altres illes.
• Fonyar és trepitjar.
• Garrit és nen o noi jove, convivint amb boix i al·lot.
• Aquinetes és sinònim d'aquí, si bé és una paraula en retrocés que la població jove no fa servir.
• Estrivancos són espardenyes velles emprades per fer feina. Actualment i per extensió, és qualsevol calçat vell en to despectiu.
• Porxo és la sala principal i més gran d'una casa pagesa (o casament), al voltant de la qual s'organitzen les habitacions (cases) d'aquesta. Feia les funcions de sala d'estar i a la vegada s'hi feia feina.
• Blonco era oncle com a Mallorca (on blonco conviu amb conco). Però aquesta paraula va ser substituïda ja fa moltes dècades per tiu, catalanització del castellà tío emprat també en valencià, però més adaptat al català, sent pronunciat com un diftong (igual que la segona síl·laba d'estiu)
• Nevolat és núvol (nigol en mallorquí).
• Solpost és capvespre, el moment entre que es comença a pondre el sol i que la seva llum desapareix per complet i és de nit. Per tant, no es tracta d'una concepció cultural sinó física, segons com està el sol.
• Tombar és fer caure, mentre que a d'altres parlars catalans vol dir donar-se la volta.
• Fastig és una paraula aguda, pronunciant-se [fəstitʃ]. En mallorquí i menorquí es diu oi.
• Jupetí, com en valencià, és guardapits o armilla.
• Algú, algun i qualsevol es fan servir com en central, mentre a les altres illes es diu qualcú, qualcun i qualque (pronunciat sovint colcú, colcun i colque).
• Moll és tou, remull és moll, xop (aquesta darrera també s'hi empra) i remullar és mullar. Remull i remullar es pronuncien amb iodització (remui, remuiar), però moll no (mo[ʎ]).
• Cassogues són pessigolles.
• Calar és posar. Es fan servir les dues paraules com a sinònimes.

Variants de l'eivissenc

Les diferències entre les dues variants d'eivissenc es limiten a algun tret fonètic i al lèxic. Allà on divergeixen, la variant de pagès és més arcaica i més pròxima a les formes balears, i la variant de vila té alguna influència del català central i del valencià.

Vila	Pagès	Nota
aigua, llengua...	aigo, llengo	pronunciat com "u": aigu, llengu
ametler, metla	ametller, metlla
delfí	galfí
desset, devuit, denou	disset, divuit, dinou
dut	duit	duit en mallorquí i menorquí
esmorzar	morzar	berenar en mallorquí i menorquí
faig	faç	faç en mallorquí i menorquí
família, memòria...	famili, memori...
güelo	major	avi al Principat, padrí a Mallorca i Tarragona
millor	mellor
ningú	nengú
siré, siria	seré, seria
vore	veure

A més, la banda occidental de l'illa, a Sant Josep de sa Talaia i part de Sant Antoni de Portmany, es caracteritza per l'absència de la e neutra tònica.

Referències

VILLANGÓMEZ LLOBET, Marià. Curs d'iniciació a la llengua: Normes gramaticals, Lectures eivissenques i formentereres. Institut d'estudis eivissencs. Eivissa, 1978. ISBN 84-00-04357-X