Santiago del Estero (Capital)

Santiago del Estero és una ciutat argentina, capital de la província homònima. Es troba situada en el departament Capital, a la vora del riu Dolç. La ciutat té interès turístic i històric, com, la Catedral, el Convent de Santo Domingo i el Museu Arqueològic Provincial.

Historia

1550, Juan Núñez del Prat funda, dintre de la Jurisdicció del Tucumán, la ciutat “Del Vaixell”, en base de la provisió real atorgada pel llic. Pedro de La Gasca. juliol de 1552, per múltiples raons, va traslladar la ciutat “Del Vaixell i Nou Maestrazgo de Santiago”, assentant-la en la marge dreta del Riu del Estero (riu Dolç) febrer de 1553, va arribar a aquest tercer seient Francisco d'Aguirre, qui ho prenc per la força, prendiendo a Núñez de Prado i enviant-lo A Xile, tot això actuat per ordre de Pedro de Valdivia. AL procedir així pretenia ampliar la jurisdicció xilena cap al sud i l'orient. Valdivia i Aguirre van violar expresses disposicions superiors que assenyalaven que si trobaven que un altre hagués fundat una ciutat dintre de la seva jurisdicció, havien d'esperar fins que l'Autoritat més alta resolgués. Per tant, Aguirre va usurpar el govern de la ciutat “Del Vaixell”. desembre de 1553, Aguirre trasllada la ciutat, canviant-li el nom, pel que la Ciutat del Vaixell “mai va ser extingida”. Aguirre no va portar mandat de fundar, sinó de governar.

1556, Aguirre va cometre excessos en la seva actuació, per la qual cosa, els seus oficials ho van lliurar al Sant Ofici i en 1570 va ser bandejat del Tucumán, morint en La Serena. L'Audiència de Lima va ordenar a Núñez de Prat regressar per a ser “restablit amb tots els honors en el govern”. Amb això va voler deixar en clar que la jurisdicció del Tucumán depenia del Perú i no de Xile. La Comissió Especial Nacional de l'Acadèmia Nacional d'Història, creada amb motiu del festeig dels 400 anys de Santiago del Estero, va dictaminar que “ha de tenir-se com fundador de Santiago del Estero a l'insigne Capità Don Joan Núñez de Prado i com data fundacional la del 24 de juny de 1550 i assenyalar el 23 de desembre de 1553 com la corresponent al trasllat efectuat per Aguirre”.

Fundador de la ciutat de ciutats

L'opinions estan dividides entre els quals sostenen com fundador al capità Juan Núñez de Prado i els quals afirmen que va ser el capità Francisco d'Aguirre. La història colonial argentina i en el mateix sentit, la d'Amèrica espanyola, que s'ha escrit tenint en compte diverses classes de documentacions, unes de caràcter oficial i altres emanades dels cronistes, ens expressen l'evolució històrica dels pobles. El Dr. Levene va ser el gran visionari, que va donar a llum els vells “infolios” dels llibres capitulessis i a través dels quals es registra pas a pas la vida múltiple de les ciutats colonials, cèl·lules primitives de les urbs modernes que actualment admirem en la seva transformació. D'acord a les asseveracions del Dr. Alfredo Gargaro en “la seva Introducció a les Actes Capitulessis de Santiago del Estero”, “solament ha estat possible trobar l'Acta del 17 de març de 1554, on es troba la preciosa documentació que presentés Francisco d'Aguirre, al prendre possessió del govern del Tucumán, per mort de Valdivia”, document inèdit la còpia del qual conservava un besnét del fundador de Santiago del Estero, Capità Jerónimo Pastere i Aguirre, qui ho presentés per a fer valer els seus mèrits i ascendència en 1627 davant les autoritats xilenes, inserit en l'expedient respectiu a fs. 14 volta i següents del volum 343 de l'Arxiu de la Real Audiència de Xile.

La pèrdua de les referides Actes que abasten prop de dos segles, va privar del coneixement de la vida realitzada en la més antiga ciutat argentina, que en els seus primers anys d'existència va desenvolupar una fecunda acció en benefici de nombrosos pobles i sent cabdal per molt temps de la província del Tucumán. Va rebre per Reals Cèdules els títols de “Ciutat” el 19 de febrer de 1577 i de “Molt Noble” el 22 de maig del mateix any. En aquesta última data també va rebre la concessió de l'escut d'armes, el qual consistia en un escut, en ell un castell, tres veneres i un riu. Realitzada la fundació de Santiago del Estero, els seus primers anys van anar de dur batallar, fins que el valor dels seus fundadors la va afermar i va arribar a ésser en el curs dels anys la capital de l'antic Tucumán. Així va néixer la més antiga de les ciutats argentines, la qual es va convertir, en la segona meitat del segle XVI, en eix de la conquesta del centre i nord del país, segellant en el seu caminar de segles, el segell indeleble de la seva influència en l'activitat humana, sobretot, d'aquells anys signados per les lluites i les necessitats.

En adhesió a la cambra centenària de la fundació de la ciutat de Santiago del Estero, l'Honorable Junta d'Estudis Històrics de Santiago del Estero, va organitzar el Primer Congrés d'Història Argentina, del 25 al 29 d'agost de 1953, oportunitat que es va retre homenatge a la gesta conquistadora i al preclaro capità Francisco d'Aguirre, exaltant la seva figura.

En 1952 l'Acadèmia Nacional d'Història va donar a conèixer un dictamen basat en l'informe suscripto pels acadèmics Doctors Raúl H. Molina, Enrique Udaondo i R. P. Guillermo Furlong S. J., de la comissió especial designada a aquest efecte , en el qual es va determinar que la ciutat de Santiago del Estero, va ser fundada per Francisco d'Aguirre el 25 de juliol 1553, fonamentant-se en les actes del cabildo santiagueño del 14 d'abril de 1774 i del 21 de juliol de 1779. En el seu llibre “Fundació i Frustració en la Història Argentina” el Dr. Bernardo Canal Feijoo assenyala que el rei Carlos V, amb “precisa partió”, va assignar els dos primers districtes del territori sud-americà a Pizarro (“Nova Castella”) i a Diego de Almagro (”Nova Toledo”).

Pizarro va realitzar la seva fundació sobre el límit sud del seu districte. La guerra civil va paralitzar la conquesta. Les disputes van ser originades per jurisdiccions imprecises i ànsies de riquesa. La mort de Almagro -1538- va alleugerir l'empresa per a Pizarro, qui en 1541 va estendre en nom de la seva majestat el districte de Nova Toledo, atorgat a do Pedro de Valdivia. Aquest esdeveniment va preocupar a la Corona i va determinar l'enviament d'un home enèrgic i hàbil, el Prevere Llicenciat Pedro La Gasca, membre de la Santa Inquisició, apodado “El Pacificador”. Pizarro i Carvajal van ser decapitats. En segona instància va passar la seva mirada al sud. En Xile -1548- es trobava el seu fundador, don Pedro de Valdivia. “El Pacificador” va atorgar en nom de “la seva Catòlica Majestat” nova provisió i va fixar la jurisdicció entre els paral·lels Lat. Sud 27 al 47º i 500 km al naixent a terra endins. El que va consagrar un taxatiu confinament de Valdivia dintre “del Nou Extrem”. La determinació del límit nord (paral·lel 27º) no era arbitrària, d'una banda allunyava 2º el límit sud, fixat per Carlos V al districte de Nova Toledo, per una altra tancava una concessió particular a Valdivia. Allí es trobava el feu d'un dels seus capitans més distingits Francisco d'Aguirre.

1549, La Gasca va atorgar provisió de governador de les Províncies del Tucumán, Juríes i Diaguitas, al capitan Juan Núñez de Prado, segons expressava el document era “baró prudent, just i valerós”. Detalls en aquesta provisió. 1º: la insistent determinació dels objectius de “poblar un poble” en la regió del Tucumán per totes les vies i formes possibles. 2º: no es va fixar límits geodèsics al mandat, considerant a les províncies del Tucumán, Juríes i Diaguitas menjo àmbits simplement etnográficos (jurisdiccionalment “El Tucumán” s'estén a l'aquest de la província del Nou Extrem, fins a donar amb la del Paraguai i Riu de la Plata, menys 200 llegües). Amb la seva provisió, Núñez de Prado va organitzar la seva tropa i es va internar en les províncies assignades, va dur dos sacerdots dominicos, els pares Alfonso Tro i Gaspar Carvajal

1550 a 1552. Va recórrer el territori buscant el lloc on “poblar el poble”. Va intentar tres vegades fundar una ciutat que es va obstinar a denominar “El Vaixell” (en homenatge al poble de naixença del seu provisor, la ciutat del Vaixell d'Àvila, Espanya), la pesta, després un malón d'indis i més tard una inundació, van frustrar totalment l'intent. El pare Ufanós cridarà “Ciutat Portàtil” al fruit d'aquell tres vegades fallit conat. Assevera Canal Feijoo que Núñez de Prado, va anar el conquistador de pitjor sort que va trepitjar sòl sud-americà.

1551. En Xile, Valdivia va atorgar al més distingit dels seus capitans i més poderós en el Nou Extrem, Francisco d'Aguirre, una provisió que, en certa manera va contestar a la qual La Gasca atorgués a Núñez de Prado. Ampliada a l'any següent aquesta provisió, ho va nomenar en la seva Cesáreo nomeni per Lugarteniente de Capità General i Governador de la ciutat del Vaixell i La Serena i els seus termes i jurisdicció de les altres ciutats, viles i llocs que estiguessin poblats, el que va implicar un alçament contra el Pacificador del Perú”. Va estendre el mandat més enllà dels límits de la demarcació assignada a Valdivia. El to formal, va contrastar amb el de la qual va expedir a Núñez de Prado, aquesta tenia un propòsit de “serveis al nostre Senyor Déu”, la de Valdivia va autoritzar sense reserves a “fer tot el que convé al servei de la seva Majestat”. La Gasca va atorgar a Núñez de Prat “per la seva Catòlica Majestat”, Valdivia a Aguirre “en la seva Cesáreo nomeni”. Aguirre va partir del seu feu de La Serena i Copiapó i va travessar la Serralada Nevada, a l'altura de Santiago del Nou Extrem. Va prendre rectament la línia del paral·lel 27º i va fixar com límit Nord el Nou extrem, en el precís angle NE de la demarcació i va decidir establir un primer poble. Va trobar a Núñez de Prat amb la seva gent i els sacerdots Tro i Carvajal, patint penúries, ja que una crescuda del Riu del Estero, va desbaratar per tercera vegada el seu intent de “poblar un poble”, que va denominar El Vaixell.

Núñez va baixar del Perú, camí al Sud, Aguirre es va disposar a tallar-li allí el pas. Ambdós conquistadors van posar el peu en la mateixa ratlla. En el encontronazo, l'alternativa va afavorir al valdiviano Aguirre. Enfront d'ell la figura de Núñez de Prat es va desdibuixar. Per a Canal Feijoo, les cròniques mostren als dos capitans amb perfils exemplars, a Núñez de Prado els seus actes ho proven insegur, mentre que a Francisco d'Aguirre ferm, eficient i ambiciós. AL gasquista Núñez de Prado, la història de la conquesta ho oblidaria. Va anar de Francisco d'Aguirre el triomf. Núñez va renunciar a la disputa “en el terreny o ho va cedir sota coacció”, se li va enviar A Xile i d'allí al Perú, deixant lliure el camí a Aguirre. Aquest va avançar tres tirs de arcabuz aigües dalt del lloc on Núñez del Prado va intentar poblar per tercera vegada “El Vaixell”, i va poblar el seu propi poble que ho va denominar Santiago en homenatge directe a la ciutat que va fundar Valdivia en Mapocho, i indirecte a l'Apòstol Patró de les Españas i ho va cognomenar “del Estero”, en homenatge al riu que va desbaratar l'últim intent de Núñez de Prado.

Va néixer Santiago del Estero menjo uneixi ciutat xilena, en oposició a la nonata ciutat peruana del “Vaixell”. Valdivia va enderrocar a La Gasca. Corria de juliol de 1553.

1554. Aguirre no va portar sacerdots en la seva expedició. Tot just va establir la nova ciutat li va arribar la notícia de la mort de Valdivia, el qual va deixar un testament instituint-li el seu successor en el govern de Xile, el que va anar un arbitri abusiu, puix que la potestat política no era transmissible per successió. Aguirre va recollir l'envit, va anar el greu començament de la fi en la destinació del conquistador. Va regressar a Xile, deixant al comandament de la seva ciutat al Tinent de Governador Juan Gregorio Bazán.

Ciutats germanades

• Talavera de la Reina, Espanya
• Hama (Hamáh), Siria

Esports

• Futbol: els clubs més importants són el Club Atlètic Mitre, el Club Unió Santiago, el Club Estudiants, el Club Central Còrdova, per història, el de major rellevància, al ser el primer equip de l'interior del país a vèncer al poderós Boca Juniors en el seu propi estadi (la mítica Bombonera); i el Club Guemes.
• Basquet: El Club Quimsa és el més important de la ciutat.

Clima

Climograma de Santiago del Estero