Vestal: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m r2.7.1) (Robot afegeix: la:Vestalis virgo
m r2.7.1) (Robot afegeix: zh:維斯塔貞女
Línia 62: Línia 62:
[[tr:Vesta bakiresi]]
[[tr:Vesta bakiresi]]
[[uk:Весталки]]
[[uk:Весталки]]
[[zh:維斯塔貞女]]

Revisió del 15:19, 6 maig 2011

A l'antiga Roma, una sacerdotessa consagrada a la deessa Vesta, rebia el nom de Verge Vestal o simplement Vestal. Al començament eren elegides pel rei de Roma i després, al proclamar-se la república romana, pel Pontífex Màxim.

Les vestals havien de ser verges, de pare i mare reconeguts i lliures que mai havien estat esclaus i que tinguessin una ocupació honorable i residència a Itàlia, i de gran bellesa. L'escollida no podia tenir menys de 6 anys ni més de 10, i havia de gaudir de tots els sentits. Un dels seus majors responsablidades era mantenir encès el foc sagrat dels seus temples. Estaven tocades amb un vel al cap i portant una làmpada, naturalment encesa, entre les mans.

La llei Papia ordenava que quan es produïa una vacant el Pontífex Màxim havia de seleccionar vint donzelles i d'aquestes una era elegida per sorteig, amb preferència la que ja tenia una germana vestal i les filles de sacerdots d'alt rang; aquesta llei sembla que es va establir pel refús del pares a donar a les seves filles, i l'oposició no va parar de créixer fins que en temps d'August les llibertes van ser declarades elegibles. De fet l'elecció per sorteig mai es va produir si hi havia candidates voluntàries que reunien les condicions. Una vegada escollida el Pontífex Màxim agafava a la vestal per la mà i li deia: sacerdotem vestalem quae sacra. faciat quae ious siet sacerdotem vestalem facere propopulo romano quiritium utei quae optima lege fovit ita te amata capio. Una vegada la candidata a vestal era seleccionada, era separada de la seva família, conduïda al temple (Atrium de Vesta) on li eren tallats els cabells, i on era suspesa d'un arbre, a fi de deixar clar que ja no depenia de la seva família. Vivia en endavant al recinte sagrat sota vigilància i control del col·legi pontifical.

El servei com a vestal durava trenta anys. Els primers deu aprenia els misteris annexes als seus deures i era anomenada discipula; els següents deu feia les cerimònies, i als darrers deu donava instrucció a les novícies; durant tot aquest temps havia de mantenir el vot de castedat, però una vegada passats els 30 anys era lliure de fer el que volgués i fins i tot es podia casar encara que molt poques feien ús d'aquest privilegi i en general les vestals morien com havien viscut: al servei d'una deïtat com a celibatàries al temple. La decana de les vestals era anomenada Vestalis Maxima o Virgo Maxima.

La seva ocupació fonamental era guardar el foc sagrat. Si aquest arribava a extingir-se, llavors, es reunia el Senat, es buscaven les causes, es remeiaven, s'expiava el temple i es tornava a encendre el foc. El foc era encès usant la llum solar com a font d'ignició. La vestal que hagués estat de guàrdia quan el foc s'apagava, era fuetejada.

A més de privilegis i honors per tot arreu, les vestals podien testar encara vivint els seus pares. Fins i tot disposar del seu sense necessitat de tutor o guaridor.

Les vestals tenien el privilegi d'absoldre un condemnat a mort que trobessin quan aquest era conduït al cadafal, sempre que es demostrés que l'encontre havia estat casual.

El perdre la virginitat era considerat una falta pitjor fins i tot que el permetre que s'apagués el foc sagrat. Inicialment, el càstig era la lapidació, després aquesta pena va ser substituïda pel decapitament i l'enterrament en vida. Tanmateix, només es coneixen vint casos en els quals aquesta falta va ser detectada i va castigada.

La seva existència a Alba Longa connecta amb la tradició romana. La mare de Ròmul, Rea Sílvia era membre de la germandat. El seu establiment a Roma és atribuït a Numa Pompili que en va seleccionar quatre, dos de la tribu dels titienses o títies i dos del ramnes, i més tard se'n van afegir dues més de la tribu dels luceres per decisió de Tarquini Prisc o de Servi Tul·li segons les fonts. Sembla que aquest nombre va restar sense canvis encara que algunes fonts parlen d'una setena verge afegida molt posteriorment.

Vegeu també

Plantilla:Enllaç AD