Proverbis

El llibre dels Proverbis en una Bíblia del 1497.

Proverbis (hebreu מִשְׁלֵי, Mishlei) és un llibre bíblic de l'Antic Testament i del Tanakh hebreu, que es classifica entre els Llibres Sapiencials del cristianisme, i entre els Ketuvim o "Escrits" del judaisme. Està compost per extenses col·leccions de màximes o sentències de contingut religiós o moral i s'ubica en la Bíblia entre Salms i Eclesiastés, i en la Bíblia jueva entre els llibres de Job i Rut.

Dades generals

Nom del llibre

A la Bíblia Hebraica aquest llibre porta el nom de [מִשְׁלֵי [שְׁלֹמֹה o miš'lēj [Šǝlo'mo]. "mā'šāl" (plural: mǝšā'līm; plural constructe: miš'lēj) és en hebreu una paraula que significa poema, oracle o discurs on domina una comparació o bé a un màxima o refrany popular. Totes aquestes formes literàries estan contingudes en aquest llibre per la qual cosa el títol, més aviat genèric, resulta adient. H. Lusseau ofereix una definició de mǝšā'līm:

«

Ensenyances d'inspiració més aviat religiosa i moral, basades en observacions comunes, la majoria de les vegades expressades mitjançant imatges evocades o suggerides, que reclamen un esforç de reflexió per a ser compreses

»

La Septuaginta la denomina Παροιμίαι [Σαλωμῶντος] i la Vulgata usa prouerbia. Ambdós són termes que restringeixen el sentit original del mot hebreu al de refrany o màxima.

Aquestes sentències morals són amb freqüència el fruit de la revelació divina i altres vegades provenen de l'experiència humana i de la seva saviesa (uns altres aspectes de la influència de Déu). Solen expressar-se, com altres conceptes de la pedagogia bíblica, en forma de comparacions, ritmes verbals, expressions agudes o relats enigmàtics. Està destinat a lectors intel·ligents, perquè la major part de les vegades l'esforç de desentranyar els seus continguts exigeix una certa preparació. La paraula "proverbi" s'entén també com a refrany concís, al·legoria o adagi, sempre contenint una ensenyança simple de l'experiència humana que pot contenir o no una afirmació teològica.

Autor i època

Els Proverbis s'atribueixen tradicionalment al rei Salomó. Els capítols 10 al 22, 16 i també 25 al 29 són atribuïts a Salomó i si més no es pot demostrar, mitjançant l'ús que s'hi fa de gèneres literaris més arcaics, com el dístic, que són dels més antics del llibre. Així mateix es fan mencions de la vida cortesana que no podrien provenir de temps posteriors atès que l'índex d'esplendor i de floriment no serà igualat en els regnats posteriors. La secció de màximes de la segona d'elles eren ja antigues i molt ben conegudes en temps d'Ezequies, ço és, durant les invasions assíries pels volts del 722 aC.

Tanmateix, també se encuentran alguns arameismes que compliquen la datació o, si més no, donen compte d'uns certs retocs o afegits posteriors.

Canonicitat i ús en la litúrgia

Les discussions realitzades en àmbit jueu sobre la seva canonicitat es van tancar després del Concili de Jàmnia. Per la seva part, en àmbit cristià, Teodor de Mopsuèstia segons sembla no va negar que el llibre dels Proverbis pertanyi al cànon, però sí va considerar que el seu contingut versava sobre prudència humana. Així mateix, en segles posteriors, alguns autors, com ara Spinoza i Leclerc, han negat també la seva canonicitat.

Continguts

Estructura

És molt difícil classificar el contingut del llibre, perquè no s'ha pogut trobar cap ordre lògic en la seqüèencia de proverbis que conté. L'ordre de les seccions és indiferent als continguts, i dins de cada una d'elles no s'adverteix cap mètode.

El llibre té un pròleg, una sèrie de col·leccions i un epíleg. El pròleg (Prov. 1-9) consisteix en un llarg discurs que s'interrompe dues vegades per a inserir arengas que provenen de la Saviesa, mentre que les dues grans col·leccions (Prov. 10-22 i Prov. 25-29) mostren la forma antiquíssima del mashal tradicional. La redacció actual, tanmateix, és amb molt posterior.

Segons els estudis de Whybray, que han sigut generalment acceptats pels altres exegetes es pot dividir el llibre dels Proverbis en huit seccions:

1. 1, 8 – 9, 18 Elogi de la saviesa
2. 10,1 – 22, 16 Regles de comportament
3. 22, 17 – 24, 34 Temperança i peresa
4. 25 – 29 Diverses màximes
5. 30, 1-14 Saviesa de Déu
6. 30, 15-33 Proverbis numèrics
7. 31, 1-9 Consells als reis
8. 31, 10-31 Lloances a la dona forta

La saviesa a Israel

Encara que s'hi expresse un cert coneixement pràctic que permeta assolir la felicitat, la saviesa expressada en els llibres sapiencials no deixa mai de banda la fe en Jahvé, mostrant així la seua profunditat religiosa abans que pràctica o moral. Les fonts usades per aquests savis són els textos dels profetes. Una altra característica és una certa tendència a personificar o atribuir a la saviesa accions humanes.

La línia argumental del llibre està clarament establida a Prov. 1:2-7. Es basa en el concepte de Saviesa que s'expressa en els Llibres Sapiencials: el "savi", que es presenta davant el poble com una persona que prové de Déu i parla en el Seu nom; per això mateix, el savi comparteix alguns dels atributs de la divinitat.

Altres vegades, la mateixa deïtat assumeix el paper de savi, com a creador del món i organitzador de la moral.

La saviesa dels Proverbis, en fi, són els ensenyaments de la filosofia teològica que ensenyen l'home a ser com els savis i a viure-hi en conseqüència.

Contactes amb altres tradicions

Com la majoria de la literatura sapiencial, els Proverbis demostren en diversos passatges que els savis que els van escriure (o el mateix Salomó) tenien un fort contacte i un profund coneixement de la literatura sapiencial de l'Orient i especialment d'Egipte.

Malgrat això, l'adaptació a la mentalitat i l'esperit hebreu és perfecta, ja que no traeixen en cap moment l'estructura tradicional jueva, el seu estil ni el seu vocabulari.

Sentit religiós

No és estrany que els lectors moderns, especialment els cristians, se senten desorientats després de la lectura d'aquest llibre. A més de la monòtona repetició de fórmules quasi idèntiques, el llibre conté nombrosos consells i ordres pedestres i terrenals, que no semblen tenir cap relación amb un missatge diví. Les seues idees de la vida i de la relació entre Home i Déu són simples i terrenals.

Però les veritats que expressa són inqüestionables per a l'home amb experiència i la majoria dels consells no han perdut la seua validesa a pesar dels milers d'anys que han passat. La idea que l'Home ha sigut cridat al servici de Jahvé no el dispensa d'actuar amb saviesa en els assumptes de menys rang, perquè les virtuds naturals i la saviesa de la terra, el camp i la família estan en l'arrel mateixa de la santedat.

Per a comprender acabadament la literatura d'aquest període cal entendre el punt de vista dels savis i Salomó, a saber: la revelació cristiana, amb el bé i el mal, la justícia i el pecat, són molt posteriors a la seua època, i el concepte de recompensa i càstic en el més enllà els era completament desconegut.

És per això que els estrets límits dels seus ensenyaments semblen insuficients des del punt de vista de la religió i la moral cristianes modernes.

Tanmateix, els savis que van escriure els Proverbis ho van fer com a transmissors i dipositaris de la saviesa dels seus avantpassats, buscant la manera de transmetre-la fins als nostres dies. Si aquest treball no s'haguera efectuat, aquestes antigues tradicions les desconeixeríem completament.

Vegeu també

• Llibres Sapiencials
• Ketuvim
• Salomó
• Llibre dels Salms
• Antic Testament
• Tanakh
• Bíblia