Bertolt Brecht: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m →‎Inicis: Petit error d'escriptura.
m r2.6.5) (Robot modifica: be-x-old:Бэртальд Брэхт
Línia 67: Línia 67:
[[ar:برتولت بريشت]]
[[ar:برتولت بريشت]]
[[be:Бертальд Брэхт]]
[[be:Бертальд Брэхт]]
[[be-x-old:Бэртальт Брэхт]]
[[be-x-old:Бэртальд Брэхт]]
[[bg:Бертолт Брехт]]
[[bg:Бертолт Брехт]]
[[bn:বের্টোল্ট ব্রেশ্‌ট]]
[[bn:বের্টোল্ট ব্রেশ্‌ট]]

Revisió del 01:37, 10 oct 2011

Aquest article tracta sobre l'escriptor Bertolt (Berthold) Brecht. Vegeu-ne altres significats a «Brecht (desambiguació)».
Bertolt Brecht

Eugen Berthold Friedrich Brecht, més conegut com Bertolt Brecht (Augsburg, 10 de febrer de 1898Berlín, 14 d'agost de 1956) va ser un dels dramaturgs i poetes alemanys més influents del segle XX. Ha estat guardonat repetides vegades, tant a l'Alemanya de l'Est com a la de l'Oest, així com internacionalment.

Vida i obra

Fill de Bertolt Friedrich Brecht i de Sofie Brecht, Bertolt va assistir a l'escola primària des de 1908, i a l'escola secundària a Augsburg fins el 1917. A continuació va començar a estudiar medicina a Munic, però va haver d'interrompre els seus estudis l'any següent ja que el van cridar a files com a soldat sanitari en un hospital militar durant la Primera Guerra Mundial. Durant aquest temps va conèixer a Paula Banholzer, la qual va donar llum al seu fill Frank el 1919. Tot fent de soldat alemany, en Frank cauria a Rússia el 1943 durant la Segona Guerra Mundial.

Inicis

A partir de 1920, Brecht va viatjar sovint a Berlín, on va establir relacions amb gent del teatre i de l'escena literària. El 1924 es va traslladar definitivament a Berlín. Al principi va treballar en aquesta ciutat juntament amb Carl Zuckmayer com a dramaturg al Deutsches Theater de Max Reinhardt. L'any 1922 es va casar amb l'actriu de teatre i cantant d'òpera Marianne Zoff. A partir d'aquell moment, el jove artista va tenir papers al Münchner Kammerspiele i al Deutsches Theater de Berlín. Un any més tard van tenir una filla, Hanne. Poc després va conèixer a la que posteriorment seria la seva segona esposa, Helene Weigel. El 1924 va néixer el seu segon fill, Stefan, i tres anys més tard es va divorciar de Marianne Zoff. El 1929 es va casar amb Helene Weigel, matrimoni del que va tenir una filla, Barbara.

Des de 1926 va tenir freqüents contactes amb artistes socialistes, els quals van influir àmpliament en la seva ideologia. Les seves primeres obres ja van tenir alguna característica de la seva interpretació de Hegel, les obres del qual va conèixer des de la seva primera joventut, així com dels seus estudis de les obres de Karl Marx. Als 29 anys va publicar la seva primera col·lecció de poemes Devocionari domèstic, un any més tard va obtenir el major èxit de teatre de la República de Weimar amb "L'òpera dels tres rals" (Die Dreigroschenoper), amb música de Kurt Weill.

Brecht sempre va voler influenciar al públic amb les seves actuacions, per això emprava recursos diversos, com per exemple anècdotes, la ràdio, el teatre, i fins i tot el cinema, a través dels quals podia arribar al públic corresponent. El seu objectiu era el de contribuir al canvi social. Mostra d'aquesta voluntat la trobem ja a les seves primeres obres com Baal, Tambors en la nit i en la seva col·lecció de poemes Devocionari domèstic. L'òpera dels tres rals, per exemple, critica l'ordre burgès, del que Brecht es burla representant-lo com una societat de delinqüents. Aquesta obra va ser duta al cinema en 1931 sota la direcció de Georg Wilhelm Pabst i amb la participació de diversos dels artistes que havien protagonitzat l'obra de teatre original.

Un any després, Brecht va portar a terme un projecte de difusió de les seves idees comunistes a través del cinema. Kuhle Wampe (A qui pertany el món?), dirigida per Slatan Dudow i amb música de Hanns Eisler, mostra les opcions que el comunisme pot oferir a un poble alemany colpejat per la crisi de la República de Weimar. La pel·lícula va ser prohibida un any després, quan el règim nazi va arribar al poder a Alemanya, mantenint-se la prohibició durant el període de 1933 a 1945.

L'exili

Estàtua de Bertold Brecht per Fritz Cremer

A principis de 1933, la representació de l'obra La presa de mesures va ser interrompuda per la policia i els organitzadors van ser acusats d'alta traïció. El 28 de febrer —un dia després de l'incendi del Reichstag— Brecht amb la seva família i amics va abandonar Berlín i van fugir a través de Praga, Viena i Zurich cap a Skovsbostrand (Dinamarca), on va passar cinc anys. El maig de 1933, tots els seus llibres van ser cremats en públic pels nacionalsocialistes.

L'exili de Brecht va ser segurament el moment més dur de la seva vida, però tanmateix, durant aquest període, va escriure algunes de les seves millors obres. Trobant-se en una situació econòmica difícil, va haver de viatjar a Londres, París, i fins i tot a Nova York, perquè se li permetés la representació de les seves obres. A part de les seves obres teatrals, va escriure també contribucions per a diverses revistes d'emigrants.

L'any 1939 va abandonar Dinamarca, per viure durant un any a una granja prop d'Estocolm i l'abril de 1940 va fugir cap a Hèlsinki. Durant aquesta època va escriure la La vida de Galilei. En aquesta obra de teatre va retratar en part la seva pròpia situació a la societat: Galilei mai es dirigeix directament contra l'Església, en aquest cas la inquisició l'hagués pogut titllar d'heretge. Brecht va actuar de manera semblant durant el seu exili: mai es va pronunciar explícitament crític contra l'autoritat, l'estat i la societat, sinó sempre d'una manera subliminal; amb la justa crítica per a no arribar a ser màrtir de les seves pròpies idees.

L'estiu de 1941 va viatjar a través de Moscou en l'exprés transiberià cap a Vladivostok. Des de l'Est de la URSS va viatjar en vaixell a Califòrnia (Estats Units), on es va establir a Santa Mónica, a prop de Hollywood, i es va proposar treballar en la indústria cinematogràfica.

Ho va aconseguir tan sols en part. A més, va organitzar algunes representacions teatrals menors, en la majoria dels casos a escenaris d'emigrants. Amb prou feina va tenir ocasió d'actuar políticament. Es va descriure a si mateix com un "mestre sense alumnes", ja que els nord-americans no semblaven estar interessats en el seu treball. Per tant va decidir concentrar-se únicament en les seves obres majors, com La vida de Galilei que va ser estrenada el 9 de setembre de 1943 al teatre de Zurich.

Ja finalitzada la Segona Guerra Mundial, la seva situació no millora: el Maccarthisme obre una "Cacera de Bruixes" contra els intel·lectuals i artistes d'idees comunistes,[1] i les autoritats dels Estats Units, que atribuïen a Brecht idees comunistes, van fer que el 30 d'octubre de 1947 el Comitè d'Activitats Anti Nord-americanes l'interrogués. L'endemà (durant l'estrena de La vida de Galilei a Nova York) Brecht va fugir dels Estats Units i va viatjar a través de París cap a Zurich. Allí va passar un any, ja que Suïssa era l'únic país on podia viatjar, car li havia estat prohibida l'entrada a Alemanya Occidental. Tres anys després va obtenir la nacionalitat austríaca.

A començaments de 1949 es va traslladar, amb un passaport txec i travessant Praga cap a Berlín de l'Est. Va viure a la "Casa de Brecht" i va ser director general del Deutsches Theater. La tardor del mateix any va fundar, juntament amb Helene Weigel, el Berliner Ensemble. A continuació va treballar d'una manera molt compromesa per al teatre i va tenir fins i tot algunes actuacions per invitació a algunes capitals europees occidentals. Aquest fet li va causar tensions amb direcció Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (Partit Socialista Unificat d'Alemanya) així com amb representants de la burocràcia cultural i de la vida del teatre, i diverses obres seves van ser rebutjades.

El 1954 fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.

El maig de 1956, Brecht va ingressar a l'hospital Charité de Berlín malalt d'una grip. Va morir el 14 d'agost d'aquest mateix any a Berlín a causa d'un atac al cor.

Referències

  1. Gordon, Bernard. Hollywood Exile, Or How I Learned to Love the Blacklist (en anglès). University of Texas Press, 2001, p.X. ISBN 0292728336. 

Enllaços externs