Historicisme

El terme historicisme (en alemany, historismus) s'empra a partir del romanticisme alemany per designar aquelles doctrines filosòfiques que consideren tota la realitat humana com el producte d'un esdevenir històric i la condició humana com a inscrita en unes coordenades existencials ineludibles de naturalesa histórica, lingüística... Ernst Troeltsch definí a Der Historismus und seine Probleme (1922), l'historicisme com «la historització fonamental de tot el nostre pensament sobre l'home, la seva cultura i els seus valors.» A parer seu, no és l'esperit humà el qui dóna sentit als pensaments i els valors, sinó que és el context històric el qui els determina.

És una noció usada en el debat al voltant de la filosofia de la història per descriure la tesi de la radical dependència del present respecte del passat d'un grup. Per als romàntics, l'historiador autèntic havia de ser alhora historiador i profeta. (Troeltsch), de manera que la història havia d'oferir també les claus bàsiques per a interpretar el futur. Aquesta tesi ha estat debatuda, amb arguments diversos, per filòsofs com Edmund Husserl, Ernst Troeltsch i Martin Heidegger. L'historicisme fou també un moviment d'historiadors liderats per Ranke molt important en el segle XIX i amb influències significatives en el pensament feixista del segle XX.

Conceptualment, l'historicisme és adversari de la Il·lustració. Mentre per als il·lustrats, i bàsicament per a Voltaire, la història és l'expressió del progrés de la raó, per als historicistes en la història es retroba bàsicament l'esperit del poble d'esséncia eterna.

En definitiva, l'historicisme és un tipus de determinisme (del present respecte del passat) i del col·lectiu respecte als individus concrets, i tendeix a relativitzar conceptes com el de veritat històrica. Per això ha estat condemnat reiteradament pel pensament cristià. Segons l'encíclica Fides et ratio, per comprendre correctament una doctrina del passat, aquesta ha de ser presentada en el seu context històric i cultural, però la contextualització tot i ser necessària no és cap condició suficient. L'historicisme consisteix al contrari a establir la veritat d'una filosofia a partir de la seva adequació a un període determinat i una tasca determinada en la història, negant almenys implícitament la validesa perenne de la veritat.

Crítiques a l'historicisme

L'historicisme ha estat denunciat per diversos pensadors consevadors alemanys del segle XIX (Carl Schmitt, Karl Löwith i Hans Blumenberg) com una forma actual de la secularització que atorga a la història un paper equivalent al que anteriorment tenia Déu. En aquest sentit seria un component fonamental del nihilisme contemporani.

L'historicisme, entès com la hipòtesi segons la qual la història és un criteri que permet predir els esdeveniments futurs, fou criticat pel filòsof Karl Popper a Misèria de l'historicisme (1955). Hi denunciava com a metafísica i falsa ciència tota "aproximació a les ciències socials que assumeix que la predicció històrica és el seu objectiu principal, i que assumeix que el seu objectiu és assolible mitjançant el descobriment dels "ritmes", o els "patrons", les "lleis" o les "tendències" subjaccents a l'evolució de la història".

Bibliografia

• Karl R. Popper, La miseria del historicismo, Alianza, Madrid, 1981.