Aristoloquiàcies

Aristoloquiàcies

Aristolochiaceae
Planta
Tipus de fruit	càpsula
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Piperales
Família	Aristolochiaceae Juss., 1789
Tipus taxonòmic	Aristolochia
Nomenclatura
Estatus	Nomen conservandum
Sinònims	Hydnoraceae Lactoridaceae Asaraceae

L'aristolòquia fosca (Aristolochia baetica) a Cartagena

Aristoloquiàcia (Aristolochiaceae) és una família de plantes amb flors i dicotiledònia que consta de 7 gèneres i unes 500 espècies, que es distribueixen per les regions tropicals i la regió Holàrtica temperada.

Descripció

Herbes rizomatoses o enfiladisses, llenyoses, perennes. Tubercles presents en algunes espècies adaptades a forts canvis climàtics estacionals. Les fulles són alternes, dístiques, simples, senceres, 2-3-lobulades, o pedades, peciolades, amb base freqüentment cordiforme i sense estípules. Tiges amb ramificació monopòdica o simpòdica. Flors solitàries o en ripidis, terminals o axil·lars, hermafrodites, usualment epígines, , bàsicament trímeres. Periant usualment gamotèpal, actinomorf o zigomorf. Androceu de (4-)5-12(-40 o més) estams, lliures, o monadelfs, o soldats a l'estil formant un ginostem. Gineceu sincàrpic, ínfer o semiínfer, estil únic amb 3-6 lóbuls. Fruit en càpsula septicida, en baia indehiscent, bastant seca i de parets gruixudes o en esquizocarp. Les llavors tenen endosperma abundant, oleaginós amb un rafe, de vegades, formant un eleosoma aril·loide.

Ecología

La pol·linització te lloc normalment mitjançant dípters amb discòfors per a atreure als pol·linizadors. Les flors produeixen olors de putrefacció, afruitats, de floridures o d'orina. També desenvolupen estructures que imiten fongs, amb coloracions contrastades de porpra, quasibé negre, i bru, similars a l'aspecte de substàncies en descomposició o amb groc i verd. El tub del periant de vegades es converteix en un parany que reté als visitants mitjançant encongiments basals d'obertura reduïda que aboquen a una càmara final o utricle amb pubescència aracneiforme i nectaris o pèls uncinats. L'interior té olis relliscosos que només alliberen els insectes atrapats després de la pol·linització.

Existeix autogàmia en algunes espècies d'estructura floral senzilla, com Asarum europaeum. La dispersió és fonamentalment mirmecocora en les espècies en què el rafe de la llavor desenvolupa un eleosoma. En les altres espècies la dispersió és anemocora i les llavors presenten freqüentment ales o expansions membranoses. L'epizoocòria es coneix en espècies amb llavors petites i enganxifoses, com Aristolochia odoratissima i la hidrocòria en Aristolochia clematitis, Aristolochia cornuta i Aristolochia weddellii, mentre que l'endozoocòria està documentada a Pararistolochia triactina, la polpa dels fruits de la qual té olor a banana i tasta com xirimoia.

És notable l'associació tròfica amb diferents gèneres de papallones (Papilionidae) en diferents regions; per exemple, Battus a l'América del nord, Archon i Zerynthia a la regió Paleàrtica i altres gèneres més a l'Àsia oriental.

Usos

A causa de les substàncies amb activitat farmacològica que contenen, les espècies d'aquesta família tenen un paper important en les diferents farmacopees. Entre aquestes cal destacar Asarum pels olis essencials dels seus rizomes, rics en sesquiterpens i fenilpropanoides. Altres espècies contenen àcid aristolòquic, derivat dels alcaloides del tipus de les aporfines.

L'àcid aristolòquic és nefrotòxic i carcinogen. La seva ingesta s'ha associat a un quadre clínic caracteritzat per fibrosi intersticial renal ràpidament progressiva (nefropatia per herbes xineses) que condueix de forma ràpida a la insuficiència renal crònica, juntament amb l'aparició de tumors del tracte urinari superior.

Tradicionalment aquestes plantes s'han usat en obstetrícia, d'on deriva el nom del gènere Aristolochia, que significa "bon part". També s'han fet servir per a guarir picadures de serps i escorpins. Tot i que s'hagin atribuït moltes propietats terapèutiques als extractes d'algunes d'aquestes espècies, no existeixen evidències científiques definitives que demostrin llur efectivitat.

Algunes espècies d'Asarum i Aristolochia es conreen com a plantes ornamentals.

Taxonomia

La família es divideix clarament en dues subfamílies monofilètiques, netament separades per nombrosos caràcters: Asaroideae i Aristolochioideae.

• Asaroideae O.C. Schmidt, 1935: Herbes no enfiladisses de creixement simpòdic. Flors solitàries, terminals, hipògines a epígines, amb perianto no caduc després de l'antesi.

• Aristolochioideae: Herbes a plantes llenyoses, freqüentment enfiladisses. Creixement monopòdic. Flors netament epígines, amb periant ràpidament caduc després de l'antesi.

Presència als Països Catalans

Només el gènere Aristolochia es troba present de forma espontània i en trobem 6 espècies. La més comuna és la pistolòquia o herba de la marfuga (Aristolochia pistolochia), que apareix a brolles i erms, en terrenys pedregosos calcaris, arreu del país. A les Illes Gimnèsiques trobem l'endèmica aristolòquia mallorquina (Aristolochia bianorii) a brolles i llocs rocosos calcaris. Altres espècies que es troben a Catalunya són l'aristolòquia rodona (Aristolochia rotunda) i l'aristolòquia sarmentosa (Aristolochia clematitis).

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aristoloquiàcies

Podeu veure l'entrada corresponent a aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.

• Huber, H.: «Aristolochiaceae.», en Kubitzki, K., Rohwer, J.G. & Bittrich, V. (Editores). The Families and Genera of Vascular Plants. II. Flowering Plants - Dicotyledons.. Springer-Verlag: Berlín, 1993. ISBN 3-540-55509-9
• Neinhuis, C.; Wanke, S.; Hilu, K.W.; Müller, K; Borsch, T «Phylogeny of Aristolochiaceae based on parsimony, likelihood, and Bayesian analyses of trnL-trnF sequences». Plant Systematics and Evolution, vol. 250, 2005, p. 7-26.