Nicèfor II Focas

Nicèfor II

Nicèfor II (Nicephorus, Nikephóros Νικηφόρος) (912-969) fou emperador bizantí del 963 al 969. Es conegut com Nicèfor Focas (o Nicèfor II Focas)

Era fill del famós Bardes Focas i la seva elevació es degué a les seves capacitats militars. El 954 Constantí VII el va nomenar magnus domesticus, i els seus germans Lleó i Constantí van rebre importants comandaments militars en contra del califa Modhi.

Els grecs foren derrotats i Constantí Focas fou fet presoner i després executat. El 958 Lleó i Nicèfor van prendre una furiosa venjança atacant a Sayf al-Dawla Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan, al que van derrotar repetidament al territori anomenat pels àrabs Awasim i pels bizantins Cilícia (conquerida pels àrabs el 946); van ocupar Mopsuèstia i Tars i el van obligar a fugir a Síria; Lleó va ocupar la fortalesa de Samosata; el 959 els grecs van tornar a ser victoriosos.

Nicèfor va proposar llavors al nou emperador Romà II expulsar als àrabs de Creta i l'expedició es va fer el 960 dirigida per Nicèfor; Candia, fortalesa considerada inexpugnable, va capitular el 961 després d'un setge de deu mesos i Creta va quedar en mans dels bizantins.

El 962 va fer una nova expedició contra Síria i Cilícia amb un exèrcit de vuitanta mil homes (dos-cents mil segons els àrabs), va expugnar els passos de l 'Amanos i va arribar a Alep, conquerint la major part de Cilícia. El 963 Alep, Antioquia i altres ciutats importants es van rendir o foren conquerides per assalt i Nicèfor va arribar fins l'Eufrates.

El 963 va morir Romà II i el primer ministre Brindes, desconfiant del prestigi adquirit per Nicèfor, el va voler arruïnar i va fer propostes als generals Joan Zimisces i al seu germà Romà Curcues, lloctinents de Nicèfor, per aconseguir el seu propòsit, però els dos generals van posar al corrent al seu cap, i la conspiració va fracassar.

Teofano, la vídua de Romà II, va recompensar a Nicèfor amb el suprem comandament de tots els exèrcits a Àsia, amb autoritat de fet sobirana. Els partidaris de Nicèfor el pressionaven per assolir l'imperi per no deixar que una dona i dos infants tinguessin el govern en moments tant crucials. Nicèfor va accedir, es va proclamar emperador i va anar a Constantinoble per casar-se amb Teofano; fou coronat el mes de desembre del 963. Els dos joves emperadors, Basili II i Constantí VIII van romandre al tron només de nom.

Sota el general Joan Zimisces els bizantins van continuar les seves victòries a Cilícia i Síria. El 964 Nicèfor va tornar a la zona i en tres campanyes va conquerir Damasc, Trípoli, Nisibis i moltes altres ciutats sirianes. Les darreres fortaleses a Cilícia es van rendir el 965. Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan va haver de pagar tribut i va morir a Alep d'un atac d'hemiplegia, el febrer del 967, amb 51 anys. El va succeir el seu fill Saad al-Dawla Abul Maali Sharif, tributari i després (882-886) vassall bizantí.

El 968 els grecs van creuar l'Eufrates i capturen Antiòquia el 969 i el califat semblava perdut però va morir Nicèfor: la seva dona Teofano, que se sentia abandonada, i l'ambiciós Joan Zimisces, van conspirar contra la seva vida; un grup d'assassins foren amagats a la residencia de l'emperador a Constantinoble. Una nit, a una senyal convinguda, Joan va creuar el Bòsfor, va entrar a palau amb les complicitats internes especialment Teofano, i amb els que ja eren dins, i va anar a la cambra on dormia Nicèfor, que fou assassinat. Zimisces es va casar amb Teofania i fou proclamat emperador com Joan I Zimisces.

Entre les coses destacades del seu regnat la petició de l'emperador Otó I del Sacre Imperi Romano-Germànic que demanava la ma de Teofania, la filla de l'emperador Romà II i Teofano pel seu fill Otó (després també emperador com Otó II) per mig del bisbe Luitprand (968); l'emperador demanava les possessions bizantines a Itàlia com a dot de la princesa, possessions que no va obtenir.