Forces armades: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 26: Línia 26:


En funció d'aquests paràmetres, hi ha tres grans models de Forces Armades, dos dels quals amb exèrcit regular i un tercer a base de forces irregulars:
En funció d'aquests paràmetres, hi ha tres grans models de Forces Armades, dos dels quals amb exèrcit regular i un tercer a base de forces irregulars:
* 1) '''[[exèrcit de lleva]]''', exèrcit permanent compost, d'una banda, per un nucli de militars professionals (nucli anàleg a l'exèrcit professional) i, de l'altra, per una massa de personal de [[lleva]] en rotació, és a dir, joves (generalment homes) que compleixen el [[servei militar]] obligatori. En acabar el servei militar, el personal de lleva retorna a la vida civil, però és incorporat a la [[reserva militar|reserva]] passiva, de caràcter forcós. En cas de conflicte, l'exèrcit permanent (professionals més reclutes) és el primer a entrar en combat, i els seus efectius es poden multiplicar enormement mitjançant la mobilització de les successives lleves de [[reserva militar|reservistes]]. Aquest model ha estat l'habitual a la major part d'Europa i d'Amèrica d'ençà la Revolució Francesa. Des del punt de vista de l'Estat, suposa un equilibri entre els pros i contres dels altres dos models, i alhora permet la formació d'exèrcits gegantins (en termes de milions de combatents), necessaris en guerres modernes de gran escala. En molts estats aquest model és rebutjat per gran part de la població, refractària al servei militar, el qual considera una imposició autoritària o una pèrdua de temps. Avui aquest model coneix una certa decadència en favor de la professionalització exclusiva, potser perquè molts estats no es creuen en perill de guerra oberta de defensa del territori, i només preveuen operacions de policia a gran distància del territori propi.
* 1) '''[[exèrcit de lleva]]''', exèrcit permanent compost, d'una banda, per un nucli de militars professionals i voluntaris (nucli anàleg a l'exèrcit professional) i, de l'altra, per una massa de personal de [[lleva]] en rotació, és a dir, joves (generalment homes) que compleixen el [[servei militar]] obligatori. En acabar el servei militar, el personal de lleva retorna a la vida civil, però és incorporat a la [[reserva militar|reserva]] passiva, de caràcter forcós. En cas de conflicte, l'exèrcit permanent (professionals més reclutes) és el primer a entrar en combat, i els seus efectius es poden multiplicar enormement mitjançant la mobilització de les successives lleves de [[reserva militar|reservistes]]. Aquest model ha estat l'habitual a la major part d'Europa i d'Amèrica d'ençà la Revolució Francesa. Des del punt de vista de l'Estat, suposa un equilibri entre els pros i contres dels altres dos models, i alhora permet la formació d'exèrcits gegantins (en termes de milions de combatents), necessaris en guerres modernes de gran escala. En molts estats aquest model és rebutjat per gran part de la població, refractària al servei militar, el qual considera una imposició autoritària o una pèrdua de temps. Avui aquest model coneix una certa decadència en favor de la professionalització exclusiva, potser perquè molts estats no es creuen en perill de guerra oberta de defensa del territori, i només preveuen operacions de policia a gran distància del territori propi.
* 2) '''[[exèrcit professional]]''', exèrcit permanent compost en exclusiva per professionals dedicats només a la preparació i entrada en combat (o per professionals i contractats). Es pot combinar amb una '''[[reserva militar|reserva voluntària]]''' (com ara la Guàrdia Nacional estato-unidenca) composta per civils que fan pràctiques militars periòdiques i són mobilitzables en cas de conflicte. Avui el model d'exèrcit professional està en expansió a Europa. Té l'avantatge d'un alt grau de capacitació, i el perill de facilitar el desenvolupament de tendències pretorianes. Aquest model tendeix a ser ben vist per la població civil, exempta del servei militar, però alguns sectors el critiquen com a privatització de la defensa nacional, la qual deixa d'ésser tasca de tot el poble.
* 2) '''[[exèrcit professional]]''', exèrcit permanent compost en exclusiva per professionals dedicats només a la preparació i entrada en combat (o per professionals, voluntaris i contractats). Es pot combinar amb una '''[[reserva militar|reserva voluntària]]''' (com ara la Guàrdia Nacional estato-unidenca) composta per civils que fan pràctiques militars periòdiques i són mobilitzables en cas de conflicte. Avui el model d'exèrcit professional està en expansió a Europa. Té l'avantatge d'un alt grau de capacitació, i el perill de facilitar el desenvolupament de tendències pretorianes. Aquest model tendeix a ser ben vist per la població civil, exempta del servei militar, però alguns sectors el critiquen com a privatització de la defensa nacional, la qual deixa d'ésser tasca de tot el poble.
* 3) més rarament, la '''[[milícia cívica]]''' (com la [[Guàrdia Nacional]] de l'Estat espanyol vuitcentista), composta per civils que es dediquen normalment a altres feines o professions i que periòdicament reben instrucció militar. Els [[milicians]] només es mobilitzen sobre les armes en cas de conflicte. En l'actualitat, la milícia civica, allà on existeix, acostuma d'ésser un complement de l'exèrcit regular (sigui professional o de lleva). Aquest model té l'avantatge del cost reduït per a la [[societat]], amb una certa democratització de la defensa, i el desavantatge d'un nivell d'entrenament i d'organització generalment inferiors als dels exèrcits regulars.
* 3) més rarament, la '''[[milícia cívica]]''' (com la [[Guàrdia Nacional]] de l'Estat espanyol vuitcentista), composta per civils que es dediquen normalment a altres feines o professions i que periòdicament reben instrucció militar. Els [[milicians]] només es mobilitzen sobre les armes en cas de conflicte. En l'actualitat, la milícia civica, allà on existeix, acostuma d'ésser un complement de l'exèrcit regular (sigui professional o de lleva). Aquest model té l'avantatge del cost reduït per a la [[societat]], amb una certa democratització de la defensa, i el desavantatge d'un nivell d'entrenament i d'organització generalment inferiors als dels exèrcits regulars.



Revisió del 01:11, 21 gen 2012

Soldats de l'Exèrcit d'Alemanya.

Les Forces Armades d'un estat són el conjunt d'institucions oficials, permanents i regulars encarregades d'aplicar la política de defensa nacional, així com la política exterior, per via armada. L'organització de les Forces Armades es basa en la jerarquia i la disciplina. El personal militar en servei s'identifica per l'ús de l'uniforme militar, i la posició jeràrquica de cada militar es manifesta en el sistema de graus militars, representats mitjançant les divises.

Les Forces Armades són de caràcter exclusivament militar; per això mateix, i com a norma general, no en forma part la policia: tot i dur armes, els cossos policials són de caràcter civil i tenen com a funció perseguir el delicte, defensar l'ordre públic i fer complir la legislació.

L'estudi de l'ocupació de les forces armades és conegut com a ciència militar. En termes generals, açò comporta planificar l'atac i la defensa en tres "nivells" o estadis: estratègia, art operatiu i tàctica. Cadascun d'aquests nivells estudia l'ús de la força com a mitjà d'atènyer l'objectiu cobejat.

Històricament les Forces Armades s'han compost només d'homes: la vida militar era masculina per antomomàsia. Això ha anat canviant al llarg del segle XX. A partir de la Segona Guerra Mundial hom ha reclutat dones per a serveis auxiliars (mecàniques, conductores, oficinistes, personal de terra de l'aviació, etc.). En les darreres dècades força exèrcits admeten dones com a combatents, sempre a títol voluntari. Cal destacar el cas especial d'Israel, en què les dones fan el servei militar igual que els homes.

Organització de les Forces armades

En la majoria dels estats, les Forces Armades consten de tres grans branques (exèrcits): Exèrcit (o Exèrcit de Terra), Armada (marina militar) i Força Aèria o Exèrcit de l'Aire (aviació militar). Alguns estats, però, hi afegeixen una quarta branca (per exemple, la Infanteria Naval o Infanteria de Marina, en els cas dels EUA), o, fins i tot, més. També hi ha estats que inclouen en les Forces Armades certs cossos filomilitars; és el cas, sobretot, d'aquells cossos que, si bé fan funcions policials de caire civil, tenen titularitat militar; en són exemples paradigmàtics la Gendarmeria francesa, els Carabinieri italians i la Guàrdia Civil espanyola. En canvi, els estats més menuts posseeixen una única organització militar que abasta totes les forces armades emprades a l'Estat en qüestió.

Al si de cada branca o exèrcit de les Forces Armades, el personal s'agrupa en subbranques anomenades armes, cossos o serveis segons el camp d'especialització. En general, les armes són combatents i es caracteritzen pel tipus d'armament emprat i per la manera de combatre; mentre que els cossos i els serveis són de caràcter logístic, organitzatiu i de suport. Per exemple, al si de l'Exèrcit (de terra) hi ha les armes d'infanteria, artilleria, blindats, etc., així com els cossos de sanitat, d'intendència, etc. Els enginyers són considerats arma en alguns exèrcits i cos en d'altres.

Cada branca o exèrcit de les Forces Armades s'articula operativament en una estructura jeràrquica d'unitats militars. Per exemple, al si de l'Exèrcit (de terra) hi ha unitats com els regiments que s'agrupen en brigades, i aquestes en divisions, i així successivament. En principi, tota unitat pertany a un arma, cos o servei, i així hi ha unitats d'infanteria, d'artilleria, de sanitat, etc. Exemples d'ús: 13a Brigada d'Infanteria Motoritzada, 4a Divisió de Blindats.

Armes, cossos, serveis i unitats són representats mitjançant els emblemes.

Models de Forces Armadades

Les Forces Armades poden constituir un exèrcit regular, oficial, sostingut i organitzat sistemàticament pel poder polític, sotmès a una jerarquia establerta, etc., d'acord amb la definició que hem usat fins ara. L'exèrcit regular contrasta amb les forces irregulars, paramilitars, milícies voluntàries, mercenaris, etc.

Usualment l'exèrcit regular consta de:

  • exèrcit permanent: comjunt de forces que estan constantment sobre les armes, preparades per a actuar en cas de conflicte;
  • reserva: conjunt de forces que hom pot cridar a les armes en cas que calgui reforçar o ampliar els efectius de l'exèrcit regular, tot complementant l'exèrcit permanent.

En funció d'aquests paràmetres, hi ha tres grans models de Forces Armades, dos dels quals amb exèrcit regular i un tercer a base de forces irregulars:

  • 1) exèrcit de lleva, exèrcit permanent compost, d'una banda, per un nucli de militars professionals i voluntaris (nucli anàleg a l'exèrcit professional) i, de l'altra, per una massa de personal de lleva en rotació, és a dir, joves (generalment homes) que compleixen el servei militar obligatori. En acabar el servei militar, el personal de lleva retorna a la vida civil, però és incorporat a la reserva passiva, de caràcter forcós. En cas de conflicte, l'exèrcit permanent (professionals més reclutes) és el primer a entrar en combat, i els seus efectius es poden multiplicar enormement mitjançant la mobilització de les successives lleves de reservistes. Aquest model ha estat l'habitual a la major part d'Europa i d'Amèrica d'ençà la Revolució Francesa. Des del punt de vista de l'Estat, suposa un equilibri entre els pros i contres dels altres dos models, i alhora permet la formació d'exèrcits gegantins (en termes de milions de combatents), necessaris en guerres modernes de gran escala. En molts estats aquest model és rebutjat per gran part de la població, refractària al servei militar, el qual considera una imposició autoritària o una pèrdua de temps. Avui aquest model coneix una certa decadència en favor de la professionalització exclusiva, potser perquè molts estats no es creuen en perill de guerra oberta de defensa del territori, i només preveuen operacions de policia a gran distància del territori propi.
  • 2) exèrcit professional, exèrcit permanent compost en exclusiva per professionals dedicats només a la preparació i entrada en combat (o per professionals, voluntaris i contractats). Es pot combinar amb una reserva voluntària (com ara la Guàrdia Nacional estato-unidenca) composta per civils que fan pràctiques militars periòdiques i són mobilitzables en cas de conflicte. Avui el model d'exèrcit professional està en expansió a Europa. Té l'avantatge d'un alt grau de capacitació, i el perill de facilitar el desenvolupament de tendències pretorianes. Aquest model tendeix a ser ben vist per la població civil, exempta del servei militar, però alguns sectors el critiquen com a privatització de la defensa nacional, la qual deixa d'ésser tasca de tot el poble.
  • 3) més rarament, la milícia cívica (com la Guàrdia Nacional de l'Estat espanyol vuitcentista), composta per civils que es dediquen normalment a altres feines o professions i que periòdicament reben instrucció militar. Els milicians només es mobilitzen sobre les armes en cas de conflicte. En l'actualitat, la milícia civica, allà on existeix, acostuma d'ésser un complement de l'exèrcit regular (sigui professional o de lleva). Aquest model té l'avantatge del cost reduït per a la societat, amb una certa democratització de la defensa, i el desavantatge d'un nivell d'entrenament i d'organització generalment inferiors als dels exèrcits regulars.

L'estat de preparació d'una organització militar pot ser indicat pel seu estat d'alerta (Def Con o 'condició de defensa' als EUA, estat BIKINI al Regne Unit).


Dimensions de les Forces Armades

No existeixen criteris objectius amb què establir les dimensions apropiades d'un exèrcit permanent: això depèn de les circumstàncies històriques, de la voluntat política i de l'opció estratègica i tàctica. En canvi, hi ha barems objectius, almenys en termes europeus, que ens indiquen les dimensions màximes que pot atènyer cada exèrcit. A grans trets, cada any arriba a l'edat militar, i en condicions d'útil per al servei, el 0,6 % de la població total (o el doble, si hi comptàvem les dones): és el gruix de personal susceptible de constituir la lleva anual. Es considera que el màxim mobilitzable és el 20 % de la població total (o el doble, si hi comptàvem les dones): es tracta de la totalitat de reservistes disponibles. Per tal de visualitzar el que això pot representar en xifres absolutes, val la pena traslladar els percentatges a àmbits familiars: en el cas dels Països Catalans, això suposaria una lleva anual de més de seixanta mil homes, i una reserva total de dos a tres milions d'homes.

Un caça F/A-18 envolant-se d'un portaavions.


Beneficis i costos

Per a qualsevol Estat, el benefici obvi de mantenir unes Forces Armades consisteix a proporcionar protecció contra amenaces externes i conflictes interns. En dècades recents el personal de les Forces Armades s'ha emprat també en suport de la defensa civil en situacions de catàstrofe. D'altra banda, les Forces Armades també poden danyar la societat tot arrossegant-la a guerres contraproduents (o simplement a la derrota), o bé mitjançant la repressió interna, o simplement impulsant la idea que la violència (o l'amenaça de tal) és la forma d'obtenir el que un desitja.

Les recerques militars de caire científic i tecnològic en ocasions produeixen beneficis col·laterals, si bé hom argumenta que encara s'obtindrien majors beneficis si es destinava directament el capital a recerques que millorin la vida en comptes de destruir-la.

Segons l'estratègia del desgast, aplicada pel bloc capitalista contra el bloc socialista durant els períodes de Guerra Freda, la sobreinversió en les Forces Armades pot esgotar la força de treball i material d'una societat i produir, així, un impacte significatiu en el nivell de vida dels civils. Si es perllonga durant un període de temps important, açò resulta en la reducció de la recerca i el desenvolupament civils, aíxí com en la degradació de la capacitat de millora de la infrastructura. Al seu torn, aquest estancament afecta les Forces Armades, en un cercle viciós. La Unió Soviètica és un exemple recent típic d'aquest problema, a causa de l'estratègia de desgast exercida pel món capitalista, juntament amb la intervenció a l'Afganistan. Segons algunes fonts, avui dia els Estats Units reunirien les condicions per a patir el mateix fenomen a causa de la seua participació en la invasió de l'Iraq.


Bibliografia

General

  • Bouthoul, Gaston. La guerra. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, DL 1971. (¿Qué sé?; 44)
  • Historia universal de los ejércitos. Barcelona: Hispano Europea, cop. 1967. 4 v.
  • Prats, Juan P. La guerra y el desarme. Barcelona: Salvat, cop. 1973. (Biblioteca Salvat de grandes temas; 48) ISBN 84-345-7406-3.
  • Schneider, Fernand. Historia de las doctrinas militares. Barcelona: Vergara, 1966. (Nuevos horizontes; 35)

Països Catalans i forces armades

  • Hernández, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya: aproximació didàctica. Barcelona: Rafael Dalmau, 2001-. En curs de publicació. ISBN 84-232-0638-6 (O.C.)
  • Martell, Jordi. El colpisme espanyol i Catalunya. Barcelona: El Llamp, cop. 1988. (La rella) ISBN 84-7781-012-5.

Vegeu també

Enllaços externs