Revista Catalunya

Seu de la CGT a Barcelona

La Revista Catalunya és una publicació escrita fundada el 22 de febrer de 1937 com a òrgan regional d'expressió del sindicat CNT de Catalunya. Va ser la primera publicació feta íntegrament en català editada per la Confederació Nacional del Treball. Un del seus primers directors va ser Joan Peiró i Belis

El 1977 es va tornar a publicar encetant així una nova època. Actualment és el principal òrgan d'expressió dels sindicats federats a CGT Catalunya Confederació General del Treball de Catalunya

La seva periodicitat és mensual, amb una tirada de 13.000 exemplars, de mida tabloide amb 28 pàgines, es distribueix entre els afiliats de la CGT de Catalunya, i també a biblioteques públiques, ateneus, casals, i locals socials arreu dels Països Catalans. La temàtica és econòmica, sindical i social, un reflex de les lluites sindicals i socials del sindicat i de l'ampli espectre de moviments socials dels Països Catalans. Actualment està en la seva 8a època.

Té la redacció a Reus i fins Gener del 2012 s'han publicat 135 números.

Història Revista Catalunya

La revista Catalunya va néixer en el marc conflictiu de la Guerra Civil, ara fa setanta anys, i la seva història no pot ser més desgraciada. Els dirigents de la CNT la van crear més aviat a disgust als tallers que havien estat incautats el setembre de 1936 a l'Editorial Catalana i en els quals s’hi havia imprès “La Veu de Catalunya”, el conegut diari proper a la Lliga Regionalista que havia acollit les firmes de Carles Sentís i Ignasi Agustí, entre d’altres. Amb aquestes màquines i uns treballadors amb poca o cap consciència llibertària -cap d’ells no estava afiliat a la CNT- es va iniciar el 22 de febrer de 1937 la singladura del que suposava en aquell moment la segona gran publicació del sindicat, després de la “Solidaridad Obrera”. La “Soli” estava escrita en castellà i ara se’n volia una altra en català. En realitat, però, no hi havia cap interès especial perquè fos en català -cap consciència de país- sinó que s’ho plantejaren com una mera estratègia política per apropar-se a Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que governava la Generalitat, amb la voluntat de contrarestar la influència creixent del PSUC.

Es tractava d’aparentar un cert catalanisme sense haver-lo de tenir realment; la CNT més aviat estava en contra de tot això. El títol de la nova publicació havia de ser, en un primer moment, “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima “Castilla Libre”, però l’adjectiu es va eliminar perquè ningú no ho interpretés com un gest de simpatia cap a la causa nacionalista. No es volia deixar cap mena de marge a l’ambigüitat ideològica. A més a més, els dirigents anarquistes volien deixar clara la seva postura sobre el fet d’emprar la llengua catalana; ho justificaven com una manera d’arribar als afiliats que no dominaven prou bé el castellà. Una mena de publicació per als ignorants, afegiríem nosaltres.

Els dirigents sindicals no van tenir massa estima per la nova publicació del “Catalunya” i, de fet, poques vegades li passaven els comunicats oficials perquè els difonguessin. Molt del que s’hi publicava estava mancat de pretensions ideològiques. Així, per exemple, va sortir un article sobre els supervivents del Titànic precisament quan tenia lloc l’ocupació feixista d’Astúries, un altre de com fer una dieta d’aprimament quan la gent ja començava a passar gana i algun més sobre la vida glamourosa de les estrelles de Hollywood. Els continguts eren tan frívols que alguns lectors se’n queixaven, però els dirigents sindicals replicaven que un diari no podia estar tota l’estona parlant sobre l’anarquisme. Fins i tot, els treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la revista. La revista mai no té gaire vitalitat: el sindicat n’edita pocs exemplars, molt per sota de la “Soli”, i la difusió i penetració social són encara menors. Els comunistes ironitzen sobre els pocs lectors que té el “Catalunya” i la redacció ho reconeix explícitament quan contesta que això no els importa perquè no tenen res de comerciants ni de botiguers. A partir de desembre de 1937, la revista deixa de distribuirse a les comarques de Girona, Lleida i Tarragona.

Durant uns mesos, Joan Peiró dirigeix el “Catalunya” i el millora, en part, però mai no arriba a superar les llacunes que el convertien en una publicació poc atractiva de llegir i, amb aquest panorama, es va esllanguint sense assolir gaire ressò fins que el 28 de maig de 1938, amb el pretext de la necessitat d’estalviar el paper, deixa de publicar-se. Una prova de la indiferència amb què fou acollit el “Catalunya” en aquesta seva primera època és que els llibertaris ben poques vegades en parlen, i quan ho fan és de manera imprecisa, equivocant dades i redactors. Les reaparicions de la publicació des d’aleshores han estat constants. A l’octubre de 1977, el "Catalunya" tornava a ser al carrer travessant diverses etapes fins a arribar a l’actual època, la vuitena en la seva segona part.

Bibliografia

• Sabater, Jordi "Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la Guerra Civil",(1986) Edicions 62 (Llibres a l'Abast, 216), Barcelona
• Termes, Josep (2011), Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1980), Barcelona: L'Avenç, Col·lecció Els Llibres de L'Avenç ISBN 978-8488839-53-4

Enllaços externs

• Versió digital de la Revista Catalunya
• Plana web del sindicat CGT de Catalunya
• Pàgina Facebook Revista Catalunya
• Per descarregar lliurement exemplars Revista Catalunya