Sala de concerts: diferència entre les revisions
Pàgina nova, amb el contingut: «{{2L}} {{Traduït de|es|Sala de conciertos}}--~~~~ __NOTOC__ thumb|260px|El [[Concertgebouw de Amsterdam.]] Una ''' sala de conc...». |
Cap resum de modificació |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{2L}} |
{{2L}} |
||
{{Traduït de|es|Sala de conciertos}}--[[Usuari:Mcapdevila|Mcapdevila]] ([[Usuari Discussió:Mcapdevila|disc.]]) 12:56, 15 abr 2012 (CEST) |
|||
__NOTOC__ |
__NOTOC__ |
||
[[Fitxer: Concert18.jpg|thumb|260px|El [[Concertgebouw]] de [[Amsterdam]].]] |
[[Fitxer: Concert18.jpg|thumb|260px|El [[Concertgebouw]] de [[Amsterdam]].]] |
||
Revisió del 12:56, 15 abr 2012
 |
Aquest és un article traduït amb mancances. |
Una sala de concerts és un local dedicat a interpretacions de música en viu, normalment de concerts de música clàssica. El terme se sol aplicar habitualment a espais amb capacitat suficient per albergar una gran orquestra simfònica, acompanyada o no d'un cor, ia la quantitat de públic que sol assistir a aquest tipus d'esdeveniments culturals.
Història i tipologia
Les grans sales de concerts van néixer a Europa a inicis del segle XIX, acompanyant el desenvolupament de la música escrita per a formacions orquestrals cada vegada més grans, i al del concert com a acte social, obert per el públic en general, en lloc de reservar-se a cercles reduïts, patrocinats per la reialesa, la aristocràcia o la burgesia.
Les primeres sales de concerts centreeuropees es van construir en planta rectangular, amb l'escenari per a l'orquestra situat en un dels extrems, i el públic assegut, encarat cap a ella. Aquesta disposició és hereva de la forma dels salons de banquets i les sales d'equitació on es van començar a celebrar aquests esdeveniments. El model europeu part de la construcció de la Altes Gewandhaus en Leipzig (1780), en la qual es va remodelar una sala preexistent en un edifici públic. Les construccions expressament dissenyades per a aquesta finalitat van començar amb el Schauspielhaus de Berlín (1821) (avui reconstruït com Konzerthaus). Ja al final del segle augmenta notablement la mida i la capacitat de les sales, sent la Musikverein de Viena (1870), el Concertgebouw de Amsterdam ( 1888), o el Neues Concerthaus de Leipzig (Segon Gewandhaus, 1884) els models a seguir. Una variant d'aquest model és la gran sala de forma circular, amb gran capacitat de públic i d'escenari, del Royal Albert Hall, en Londres (1871). Ja en el segle XX, la nova construcció de la Philharmonie de Berlín (1963), amb l'escenari al centre de la sala i el públic en successives terrasses al seu voltant, sempre a curta distància dels intèrprets, inaugura un nou model que s'ha reproduït sovint des de llavors.
Vegeu també
Referències
- «Les noves sales d'òpera (Victòria Newhouse)». A: Dramatúrgia d'una passió. Akal, 2010, p. 105-127. ISBN 978-84-460-3185-7.