Joaquim Casas i Carbó

Joaquim Casas-Carbó (Barcelona 1858-1943) va ser un editor i escriptor català. Cosí germà de Ramon Casas i Carbó. Al costat del seu amic Pompeu Fabra, fou un dels principals responsables de la campanya lingüística (1890) a la revista "L'Avenç" que va posar les bases de la normativització de la llengua catalana. També va escriure articles polítics i va realitzar nombroses traduccions. Milità en el moviment catalanista –de la Lliga Regionalista passà al Centre Nacionalista Republicà (1906)- però fou marginat pel Noucentisme. Publicà els llibres "Catalònia (Assaigs nacionalistes)" (1908), "Set Odes" (1933), "El problema peninsular" (1933), "Blancs, negres, grocs" (1935), "Del present i del pròxim avenir" (1935).

Precursor del discurs sociolingüístic

Va realitzar una conferència a l'Ateneu Barcelonès el dia 23 d'abril de 1896 amb el títol "Catalunya trilingüe". La intervenció fou publicada junt amb un "Auto-comentari" signat el 13 de març de 1908 en el llibre Catalònia (Assaigs nacionalistes) Crida l'atenció el subtítol de la conferència: "Estudi de biologia lingüística", coherent amb l'època en què es va escriure. Avui seria considerat un estudi sociolingüístic. Aquest assaig és una reflexió de la situació, els orígens i les perspectives de la situació sociolingüística catalana, en la línia del que farà posteriorment Delfí Dalmau. La rigorositat del termes empleats i la minuciosa anàlisi de la realitat i dels orígens d'aquesta realitat s'aparta totalment del discurs efusiu de cert catalanisme i forma part del que podríem anomenar el discurs de la modernitat que travessa tot el segle XX. En l'assaig hi predomina l'anàlisi i la descripció de la realitat i dels mecanismes sociopolítics i psicosocials que hi intervenen. Delimita acuradament el domini lingüístic del català "llengua autòctona i que com a tal dóna caràcter de nacionalitat" enfront del castellà i el francès "llengües importades i que amb caràcter purament complementari viuen superposades a la catalana dins d'aquest territori".

Usa el concepte de superposició, adoptat posteriorment per la sociolingüística i es refereix a la "col·lectivitat lingüística" com a sinònim de comunitat lingüística. L'autor descriu teòricament la situació d'un idioma normalitzat, d'una llengua nacional i conclou que per tal que algun parlant pugui continuar conservant l'ús de la seva llengua dins d'una comunitat on la llengua nacional i general és una altra, haurà d'utilitzar mecanismes defensius.

Un altre dels mecanismes sociolingüístics -que anomena lleis- de "les relacions entre dugues llengües en contacte" és "la llei de la imitació i del respecte de l'inferior al superior". Amb la qual cosa s'avança més de seixanta anys als escrits de Rafael Lluís Ninyoles (v. Conflicte lingüístic valencià, 1969 i Idioma i prejudici, 1971). Casas-Carbó presenta quatre models d'estat segons la diversitat sociolingüística i la política lingüística que practiquen: (1)l'estat unilingüe: "no necessita llengua complementària". El model seria la Gran Bretanya, on l'anglès "fora un món apart" i on la producció i el consum en anglès està assegurada. Per aquesta raó d'auto-suficiència, considera que els parlants tenen un "gran despreci per les demés llengües: com que les necessiten tant poc!" (2) L'estat petit unilingüe (homogeni): "necessita una llengua complementària, que acostuma a ésser la del poble superior que se li assembla més...". I posa l'exemple de Suècia, Noruega, Dinamarca i Holanda que tenien l’alemany com a llengua complementària. (3) L'estat multilingüe (heterogeni): en els quals hi ha "la lluita per la vida entre les diverses llengües... forta, encarniçada". En aquests casos, s'adona que "quasi sempre n'hi ha una que pretén ésser preponderant i absorbent, i sol ésser la de l'agrupació que té l'hegemonia política dins l'Estat".

Referències

• Comentaris extrets de "Joaquim Casas-Carbó i la Catalunya Trilingüe" dins Jordi Solé i Camardons, La llengua que ens va parir (2007) pp.38-59.