Ken Wilber

Kenneth Earl Wilber Jr. (31 de gener de 1949) és un filòsof americà. El seu treball es basa en l'intent d'unir ciència i religió amb les experiències dels meditadors i místics, analitzant els elements comuns a les místiques d'orient i d'occident. En la seva obra busca d'integrar la psicoteràpia i l'espiritualitat. Se'l considera el principal investigador en psicologia transpersonal d'avui en dia.

Ken Wilber

Els seus llibres tracten sobre filosofia, psicologia, antropologia i religió principalment. El seu pensament està influït per Huston Smith, Ramana Maharshi, Teilhard de Chardin (amb qui comparteix la intenció de crear una teoria que unifiqui la ciència, l'art i la moral), Plató, Hegel i el budisme.

El 1998 va fundar l'Institut Integral, un centre d'estudi per investigar les diferents aplicacions d'allò que anomena enfoc integral a la ciència i la societat. Ha contribuït al desenvolupament de la psicologia transpersonal, i en l'actualitat denomina els seus plantejaments psicològics com “psicologia integral”.

Pensament filosofic

Wilber estableix una jerarquització dels diferents àmbits de la realitat, incloent-hi societats, visions del món, nivells de consciència, models polítics, etc., desplegant-se en quatre quadrants (l'interior-individual, l'interior-col·lectiu, l'exterior-individual i l'exterior-col·lectiu). En els últims anys ha relacionat la seva teoria integral amb el model de la dinàmica espiral, desenvolupada per Don Beck i Chris Cowan, anomenant meme als diferents nivells de desenvolupament, i assignant-los un color.

Ken Wilber és un dels principals estudiosos de les formes de consciència i en els darrers anys s'ha convertit en una referència indefugible. Fora de Califòrnia i de cercles reduïts de la resta del món, el seu nom no és gaire conegut. A tall d'exemple, el seu nom no surt a la Gran Enciclopèdia Catalana. A través de les seves obres ha anat configurant una estructura global i jerarquitzada en la que troben el seu lloc les diferents visions del món i la Realitat: les religioses, la científica i la mística. I precisament en aquest ordre creixent de rigor i fidelitat a la realitat. La visió religiosa és força coneguda per tothom però el seu poder de convicció és nul ja que es basen en exigir una creença absoluta en el que diu un llibre, ja sigui la Torà, l'Evangeli, l'Alcorà, etc. La visió científica suposa un formidable pas endavant, usant el mètode correcte, l'experimental, però sobre unes bases falses, que ara els científics ja admeten i reconeixen que seguint el mètode científic mai arribarem a saber el fonament de la Realitat. Tots els grans descobriments de la física d'aquest segle no han estat més que constatar els límits del mètode científic i no deixa d'ésser curiós que els mateixos descobridors fossin els primers a parlar com a místics i a fer notar les sorprenents analogies entre els textos de ciència moderna i els textos místics de tots els temps i de tots els llocs.

A partir del Renaixement i sobre tot després de Descartes la visió religiosa era absolutament incompatible amb la científica de tal manera que com va dir Laplace a Napoleó, “Déu era una hipòtesi de la qual havia pogut prescindir”. I posats a triar entre aquestes dues cosmovisions, no hi ha dubte que és preferible la científica a la religiosa, ja que aquesta és una forma de pensament mític que entra en contradicció total amb la raó. I la Mística, què hi diu aquí? Com va dir el filòsof anglès Alfred North Whitehead, la “Ciència i la Mística sempre s'han unit contra la religió”. La mística parla d'un Déu que no només és compatible amb la ciència, sinó que la transcendeix, això sí, sense entrar mai en conflicte amb la raó. La mística proposa a cada persona que faci un experiment, un experiment científic, personal i verificable, un experiment que han fet milers de persones de totes les èpoques i països i el resultat és que de la confrontació de les experiències de tota aquesta gent podem concloure que els resultats són coincidents: tots parlen de la mateixa experiència però cadascú ho fa usant el llenguatge que coneix: Jesús ho expressava en termes de teologia hebrea i Schrödinger usava els termes de la mecànica quàntica. Perquè aquesta és la dificultat, la mística tracta d'una experiència inefable, és a dir, que no es pot expressar amb paraules. A l'experiència mística no hi ha un observador i un fenomen observat, sinó que l'experiència implica tot l'ésser de l'experimentador! En Ken Wilber, que en aquest sentit és un continuador de l'obra de n'Aldous Huxley, que l'any 1946 al seu llibre “La Filosofia perenne” va fer una primera i valuosa aproximació al tema que tractam, ha culminat d'una manera magistral la feina descriptiva de totes les maneres d'enfocar el coneixement de la realitat, que ha anat exposant en els diversos llibres que ha publicat i que ens han mostrat que al marge de la via religiosa, superada per irracional i mítica, i de la via científica, superada per limitada i reduccionista fins i tot per molts de científics, entre els quals els més emblemàtics, ens queda la via mística, que a diferència de les altres dues exigeix la realització d'un experiment que ens implica totalment i per al qual no serveix de res creure en el que diuen certs llibres ni creure en el que han fet certs físics al seu laboratori: l'experiment místic el fa cadascú al seu interior.

Obra

• La consciència sense fronteres;
• El projecte Atman;
• Després de l'Edèn;
• Els tres ulls del coneixement;
• Sexe, ecologia, espiritualitat;
• Gràcia i coratge;
• Breu història de totes les coses;
• L'ull de l'esperit;
• Ciència i religió;
• Una teoria del tot;
• Boomeritis (escrita com a novel·la);