Gas Blau: diferència entre les revisions
m Robot insereix {{ORDENA:Gas Blau}} |
|||
| Línia 29: | Línia 29: | ||
{{amaga|2}} |
{{amaga|2}} |
||
{{ORDENA:Gas Blau}} <!--ORDENA generat per bot--> |
|||
[[Categoria:Gasos combustibles]] |
[[Categoria:Gasos combustibles]] |
||
[[Categoria: Lubricants ]] |
[[Categoria: Lubricants ]] |
||
Revisió del 01:20, 10 maig 2012
El gas blau (en alemany, blaugas)[1][2] (versió primitiva (1904), i precursor dels gasos liquats de petroli (GLP) actuals) és un "gas combustible artificial" d'enllumenat similar al propà emprat avui dia. En contra del que el seu nom pugui donar a entendre (amb una mala interpretació per part d'alguns), no és blau sinó incolor, va ser anomenat així en honor al seu inventor, el químic alemany Hermann Blau[3][4] d'Augsburg, qui el va sintetitzar per primera vegada el 1904.
Es fabricava descomponent el petroli en retortes, per l'acció de la calor i comprimint la nafta resultant fins liquar-la. Es transportava en estat líquid, i després -al fer disminuir la pressió- el compost tornava al seu estat gasós. El gas blau s'utilitzava per la il·luminació i la calefacció. Una forma menys pura, coneguda com gas pintsch, s'havia utilitzat també, al final del segle XIX i principis del segle XX, en els motors d'automòbils, en alguns tipus de cuina i en l'enllumenat urbà.
Història
La primera planta de destil·lació es va construir als Estats Units el 1912, començant la distribució comercial el 1920. L'èxit aconseguit va produir la seva ràpida introducció a Europa, incloent França, Bèlgica, els Països Baixos i Alemanya. Durant la Segona Guerra Mundial l'ús predominant va ser com a combustible per a vehicles, però després va començar la seva utilització domèstica i industrial.
El gas blau es va fer famòs, però, com a combustible per als motors del LZ 127 Graf Zeppelin. [5] Per a aquest ús tenia diversos avantatges sobre la gasolina, ja que no era explosiu, i el seu pes en estat gasós era similar al de l'aire atmosfèric, així al cremar i reemplaçar el seu volum amb aire no s'afegia pes addicional al dirigible, i s'evitava la necessitat d'ajustar les variables del vol. [6]
El successor més modern d'aquest gas el GLP (de diferent composició i mètode d'obtenció) s'utilitza encara en els llocs on no arriba el gas natural, ja sigui perquè la cobertura de distàncies importants o la baixa densitat de població fan antieconòmica la construcció de xarxes d'infraestructura. En aquests casos, per a ús domèstic o de petites indústries, s'utilitzen dipòsits autònoms de GLP, alimentats periòdicament per camions cisterna. [7]
Composició
El gas Blau conté aproximadament el 50% d'olefines (alcans), el 37% de metà i altres alcans, el 6% d'hidrogen i la resta és aire. Compta amb una energia específica de 15.349 kcal/m 3 o 3000 Hefnerkerze.
Vegeu també
- Gas combustible
- Gas de síntesi
- Gas liquat del petroli
- Gas natural liquat
- Autogas
- Gas d'aigua
- Dihidrogen
- Índex de Wobbe
Referències
- ↑ «Gas Blau». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ gas blau a Optimot
- ↑ John Bonner; Samuel Stillman Conant, John Foord, Montgomery Schuyler, John Kendrick Bangs, Richard Harding Davis, Carl Schurz, George Brinton McClellan Harvey, Henry Loomis Nelson, Norman Hapgood. Harper's weekly. Harper's Magazine Co., 1908 [Consulta: 3 maig 2012].
- ↑ Chamber of Commerce journal of Maine, 1913 [Consulta: 3 maig 2012].
- ↑ http://www.ciderpresspottery.com/ZLA/greatzeps/german/GrafZeppelin . html
- ↑ "Blue Gas & Hydrogen". TIME , 15 d'octubre de 1928
- ↑ http://web.archive.org/web/20030612103806/http://www.shellgas .ch/site/page/9/lang/de (en alemany)