Triatló: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m r2.7.3) (Robot modifica: uk:Триатлон
Línia 112: Línia 112:
[[th:ไตรกีฬา]]
[[th:ไตรกีฬา]]
[[tr:Triatlon]]
[[tr:Triatlon]]
[[uk:Тріатлон]]
[[uk:Триатлон]]
[[zh:三项全能]]
[[zh:三项全能]]
[[zh-min-nan:Saⁿ-hāng thih-lâng]]
[[zh-min-nan:Saⁿ-hāng thih-lâng]]

Revisió del 09:52, 12 jul 2012

Símbol del triatló

El triatló és una prova multiesportiva que consta de tres segments que se succeeixen sense pauses, que són, normalment i per aquest ordre, natació, ciclisme i cursa a peu, i dues transicions: una entre la natació i el ciclisme, i una altra entre el ciclisme i la cursa a peu, configurant el conjunt de totes aquestes parts com un tot.

Hi ha diferents distàncies:

  • Distància Sprint: 0,750 Km Natació, 20 Km Ciclisme, 5 Km Cursa a Peu.
  • Distància Olímpica "A": 1,5 Km Natació, 40 Km Ciclisme, 10 Km Cursa a Peu.
  • Distància "B": 3,0 Km Natació, 80 Km Ciclisme, 20 Km Cursa a Peu.
  • Distància "C": 4,0 Km Natació, 120 Km Ciclisme, 30 Km Cursa a Peu.
  • Distància Ironman: 3,8 Km Natació, 180 Km Ciclisme, 42,195 Km Cursa a Peu.

És un esport que combina natació, ciclisme i cursa a peu. Es practica en un entorn natural. Els triatletas han d'afrontar els tres segments per aquest ordre i sense parar entre un i un altre.

Natació Ciclisme Carrera

El segment de natació es desenvolupa en aigües obertes (llacs, pantans, platges, rius...) en un recorregut delimitat per boies.

En ciclisme, els triatletes no poden rebre cap tipus d'ajuda externa (avaries, comunicacions...).

La zona on es passa de natació a ciclisme i de ciclisme a cursa a peu es denomina àrea de transició. El triatleta que primer arriba a meta és el vencedor de la competició.

Història

El triatló comença, segons la llegenda popular, per una aposta entre marinis americans, l'any 1978, a l'illa d'Hawaii, per a dilucidar quin esport i per tant quin esportista seria el més dur i complet en el seu conjunt, un nedador, un atleta, o un ciclista, que donaria origen a l'actual Ironman de Hawaii, però hi ha altres fonts que citen carreres realitzades moltes dècades abans d'aquest fet, que podrien considerés com un precedent del triatló actual.

Segons el triatleta, historiador i escriptor Scott Tinley, l'origen del triatló anecdòticament és atribuït a una cursa a França durant els anys 1920 -1930 que rebia els noms de: " Les trois sports", "La Course de Débrouillards" i "La course donis Toc à Tout". Avui en dia, aquesta cursa se celebra cada any a França, a prop de Joinville-li-Pont, a Meulan i Poissy.

En 1920 el diari francès "L ' Auto " va informar sobre un concurs anomenat " Les Trois sports", que tenia l'ordre invers respecte al del triatló actual, amb un trot inicial de 3 km, al qual li seguien 12 km amb bicicleta i es finalitzava amb el nedo al canal Marne. Les tres proves es duien a terme sense interrupció. També hi ha articles als diaris francesos sobre una carrera|cursa a Marsella el 1927. Hi ha un article de 1934 sobre " Les Trois sports" (els tres esports) a la ciutat de La Rochelle, una carrera|cursa amb: (1) natació (aproximadament. 200 m), (2) el ciclisme (10 km) al voltant del port de La Rochelle i el parc de Laleu, i (3) es finalitzava amb una carrera|cursa (1200 m) a l'estadi André Barbeau.

Amb aquesta base i amb episodis triatlètics aïllats en diferents parts del món (a Espanya hi va haver una experiència aïllada prèvia consistia bici-corre que va tenir lloc a la localitat càntabra de Castro Urdíales el 1968), el triatló va començar la seva verdadera expansió arran de que, en la dècada dels 70, un grup de marinis nord-americans inventés l'Ironman a Hawaii. Prova de gran fons que encara avui se celebra: 3.800 metres a nadant, 180 quilòmetres amb bicicleta i un marató (42,195 quilòmetres).

Hawaii va suposar la professionalització del model organitzatiu i l'aparició televisiva de l'esport. I aquest llançament va servir per encoratjar a la resta de les iniciatives existents, latents o noves, que d'aquesta activitat esportiva hi havia al voltant del món.

Aviat, potser en el minut següent, es va veure que les distàncies que es donaven a l'illa eren no només difícils sinó gairebé impossibles de realitzar pel comú dels mortals i van començar a aparèixer gairebé per qualsevol costat, triatlons de distàncies més humanitzades, mitjes maratons i sobretot quarts d'Ironman (1000, 40-50, 10-12). Aquesta va ser la verdadera explosió popular.

Amb multitud de proves a cada un dels països del món, la qual únic nexe d'unió era que els corredors participaven en totes elles, és a dir, sense res que articulés unes competicions amb les altres, va néixer la necessitat de donar-li forma aquest cos que anava creixent, alimentat només per l'energia que tenien dins els qui formaven part d'ell. I de seguida van néixer, almenys en Europa, associacions de triatletes (Conadet a França, la Comissió Espanyola de Triatló. Als Estats Units, les coses anaven per un derroter molt més comercial sota el paraigua de l'IWC, que desconcertava amb la seva oferta: la Coca-Cola del triatló.

De les associacions de triatletes a les federacions va caldre fer diversos passos. Creixement intern, amb l'assentament de clubs; l'aparició d'entrenadors i jutges, l'interès d'empreses patrocinadores i els mitjans de comunicació...

En la dècada dels 80, el triatló va anar creixent a poc a poc i es va fer popular. El 1989 es va fundar l'ITU (Unió Internacional de Triatló) en la localitat francesa d'Avignon i es van disputar els primers Campionats del Món oficials. Es va establir que la distància olímpica anés d'1,5 km de natació, 40 km de ciclisme i 10 km de carrera|cursa a peu.

I el 1994, després de molt treball i esforç, es va fer el pas definitiu perquè el triatló fos reconegut com un esport en si mateix: en el Congrés del COI (Comitè Olímpic Internacional) celebrat a París, es va decidir que el triatló s'incorporés en el programa olímpic en els Jocs de Sydney 2000.

Reglament

El triatló és un esport individual: cada atleta competeix contra el rellotge per obtenir la millor marca. Com a tals, els atletes no estan autoritzats a rebre assistència de qualsevol altra persona dins o fora de la carrera, amb l'excepció de la l'ajuda dels voluntaris designats per l'organització de l'esdeveniment, qui distribueixen aliments i aigua en el curs de la carrera. Això afecta també a les tàctiques d'equip, tals com el "drafting", una tàctica de l'etapa del ciclisme, en la qual diversos ciclistes van en grup, en una propera distància (formant una filera generalment) per reduir la resistència de l'aire; tàctiques com aquestes no estan permeses.

Això ha començat a canviar amb la introducció de triatló en els Jocs Olímpics. Moltes carreres|curses de distància olímpica, inclosos les dels Jocs Olímpics i esdeveniments de la Copa Mundial de l'ITU, permeten ara el "drafting" durant l'etapa de ciclisme. Aquest canvi ha suscitat un ampli debat entre la comunitat del triatló, amb la sensació que els seus partidaris, es basen en la qual el seu ús apropa mes al triatló a les normes internacionals del ciclisme, i la sensació dels opositors, qui sostenen que aquest element elimina els èxits assolits per un triatleta amb un bon nivell nedant, ja que els seus opositors amb un nivell inferior de natació tindrien la possibilitat d'assolir-lo durant el cicle del ciclisme. El "drafting" és permès oficialment per als esdeveniments professionals a nivell de l'ITU i els Jocs Olímpics. Tanmateix, la majoria dels esdeveniments d'aficionats no permeten l'ús de "drafting" per part dels seus participants

La presa de temps en el triatló aquesta segmentat: 1) des de l'inici de la natació fins al començament de la primera transició (temps de natació), 2) des del començament de la primera transició a la final de la primera transició (T1 ), 3) des de l'inici del ciclisme fins a en final de la seva etapa (Temps del ciclisme), 4) des del començament de la segona transició a la final de la segona transició (T2); 5) i, finalment, des del començament del trot, a la final de la carrera|cursa (Temps del trot), moment en què es completa el triatló. Els resultats es publiquen en general als llocs Web oficials i es mostren per a cada triatleta el seu temps detallat; temps de cicle (amb transicions inclòs); temps d'execució, i el temps total. Algunes publicacions inclouen l'especificació del temps de les transicions en forma separada.

Altres normes del triatló varien de carrera en carrera i, en general, les descripcions de l'equip permissible (com els vestit de neoprè per a nadar, que es permeten en l'etapa de natació en algunes curses generalment quan la temperatura de l'aigua està per sota de 78 graus Fahrenheit o 26 ° C), i prohibicions de la interferència entre els atletes.

Una regla important en el ciclisme és que el competidor ha de portar el seu casc posat abans que surti del parc tancat en el qual es du a terme la transició, i haurà de romandre posat fins que el competidor baixi en la segona transició; el competidor pot retirar el seu casc en qualsevol moment, sempre que no estigui sobre la Bicicleta (és a dir, durant la reparació d'un problema mecànic). L'incompliment d'aquesta norma donarà lloc a l'expulsió.

Hi ha altres normes que varien segons l'entitat organitzadora, com el temps màxim que pot demorar-se un atleta en cada etapa i en general, que parteix s'haurà de portar posat el número de competència, l'ús obligatori del casquet de natació lliurat pels organitzadors, la distribució dels llocs d'abastament i proveïment hídric i alimentari o el bloqueig de certs pinyons de la bicicleta en categories juvenils entre altres.

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Triatló