Al Green

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAl Green

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Albert Leornes Greene Modifica el valor a Wikidata
13 abril 1946 Modifica el valor a Wikidata (78 anys)
Forrest City (Arkansas) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicAfroamericà Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant, compositor, cantautor, músic de jazz Modifica el valor a Wikidata
Activitat1955 Modifica el valor a Wikidata –
Membre de
GènereSoul i rhythm and blues Modifica el valor a Wikidata
VeuTenor i contratenor Modifica el valor a Wikidata

InstrumentGuitarra i veu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficBlue Note
Fat Possum Records
Bell Records
A&M Records
Hi Records Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webalgreenmusic.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0337585 IBDB: 42947 TMDB.org: 111714
Facebook: algreen Spotify: 3dkbV4qihUeMsqN4vBGg93 iTunes: 99603 Last fm: Al+Green Musicbrainz: fb7272ba-f130-4f0a-934d-6eeea4c18c9a Songkick: 360549 Discogs: 25261 Allmusic: mn0000607448 Deezer: 2369 Modifica el valor a Wikidata

El reverend Albert Greene, popularment conegut com a Al Green, va néixer el 13 d'abril de 1946 a la localitat de Forrest City (Arkansas).

És un cantant de Soul i Gospel estatunidenc que va aconseguir una gran popularitat en el principi i la meitat dels anys 70. Va interpretar Gospel en el si del grup Greene Brothers.

Entre els anys 1964 i 1967 va pertànyer al grup The Creations. Més tard va cantar amb el seu germà Robert Green i amb Llig Virgins en el projecte Soul Mates, de 1967 a 1968.

El 1980 va tornar al món del gospel. El 1995 va ser inclòs en el Saló de la Fama del Rock and Roll (Rock and Roll Hall of Fame).

Ha estat unànimement reconegut per fusionar aquests diferents estils musicals entre si, aconseguint la unió del secular amb el religiós. Durant els anys 1970 va obtenir el seu major èxit, convertint-se en un dels músics amb més supervendes d'aquesta època.[1] L'any 2008, Green va rebre un premi per tota la seva trajectòria artística anomenat Lifetime Achievement Award durant l'esdeveniment de premiació BET Awards.[2] El seu estil vocal ha estat descrit com un aspre i càlid baríton i un eteri falset.[1][3]

L'any 2004 la revista Rolling Stone el va col·locar al lloc 65 de la seva llista dels cent artistes millors i immortals de tots els temps (100 Greatest Artists of All Time).[4]

Biografia[modifica]

Joventut

Albert Greene va néixer a la ciutat Forrest City a l'estat d'Arkansas, Estats Units. El seu pare era Robert Greene i treballava com a medier, la seva mare es deia Cora.[5][6] El 1955, el jove Albert es va traslladar amb la seva família a la ciutat de Grand Rapids a l'estat de Míchigan.[7]

Greene va començar la seva carrera musical quan tenia nou anys, en un quartet conegut com a Greene Brothers, en companyia dels seus germans Robert, Walter i William. No obstant això, el seu pare el va expulsar de l'agrupació musical perquè Albert escoltava la música de Jackie Wilson i perquè va expressar el seu interès d'iniciar una carrera musical.[8][9]

El 1964, Greene i els seus amics de la secundària van decidir formar una banda de pop, a la qual van batejar amb el nom de Creations. El grup va estar en vigència tres anys i van enregistrar alguns èxits musicals sota la discogràfica Zodiac. No obstant això, després d'un any de la separació del grup, els membres es van tornar a ajuntar, i aquesta vegada es van denominar Al Greene and the Soul Mates, arribant a obtenir gran fama amb la cançó Back Up Train, la qual va aconseguir la posició 41 a la llista d'èxits de 1968.[10][11] Tot i l'originalitat i vivacitat d'aquest projecte musical pertanyent al gènere rhythm and blues, i produït per la discogràfica Hot Line, l'àlbum no va aconseguir bones vendes.

Cursa artística i èxit[modifica]

El 1969, Greene va iniciar la seva carrera com a solista en clubs nocturns i va adoptar el nom artístic d'Al Green. En una de les seves presentacions a Midland, va tenir l'oportunitat de conèixer el trompetista i vicepresident de la discogràfica Hi Records, Willie Mitchell, el qual després de veure la presentació de Green va quedar impressionat i ho va convidar a Memphis perquè realitzessin un àlbum musical junts. Mitchell havia predit l'èxit de Green, i el va incentivar que busqués el seu propi estil de veu, en una època en què el jove artista buscava imitar els seus ídols musicals que eren Jackie Wilson, Wilson Pickett, James Brown i Sam Cooke.[12] En 1970, tots dos van fer el seu primer àlbum titulat Green is Blues sota la producció de la discogràfica a la qual Mitchell representava i que era propietat del productor Joe Coughi.[13] L'àlbum va tenir un èxit moderat, i Mitchell es va encarregar dels arranjaments musicals, lenginyeria de so, i la producció. Mitjançant aquest projecte Green va demostrar al públic la seva poderosa i expressiva veu, i el disc següent va ser, Al Green Gets Next To You (1970). Aquest àlbum va tenir un èxit massiu i va incloure quatre senzills d'or, en què es demostra l'evolució de la veu i el millorament de les composicions realitzades per Green. Des del principi, Green va establir un patró de combinació de senzills originals i versions de cèlebres cançons com Light My Fire, How Can You Mend a Broken Heart? i For the Good Times'.

No obstant, va obtenir un èxit més gran amb l'àlbum Let's Stay Together (1972). En la cançó del mateix títol, Green va refinar la seva veu aconseguint el seu més alt falset, i aquesta interpretació al seu torn va aconseguir convertir-se en número u segons la llista de comptatge dels 100 senzills més populars dels Estats Units, coneguda com a Billboard Hot 100, durant nou setmanes consecutives.[14] Així mateix, va realitzar el llançament de l'àlbum I'm Still In Love With You (1972), i un any més tard va presentar el disc Call Me, que va aconseguir una alta popularitat en aquesta època, sent considerat per alguns crítics com la seva obra més important.[15] En 1974, Green va publicar el disc de vinil Al Green Explores Your Mind, el qual contenia la cançó «Take Me To the River», la qual va ser versionada anys després per la banda Talking Heads, a la seva segon àlbum titulat More Songs About Buildings and Food.[16]

Conversió al cristianisme[modifica]

El 18 d'octubre de 1974, a la residència de l'intèrpret a Memphis, la seva parella sentimental Mary Woodson li va demanar matrimoni (tot i que ella ja estava casada amb un altre home), però ell va refusar.[17] Despetjada, aprofitant que Green estava prenent un bany, li va llançar a l'esquena sèmola bullint. Immediatament, una amiga de Green que es trobava també a la casa va anar a prestar-li els primers auxilis. Sentint-se doblement ofèsa, Woodson es va tancar en una de les habitacions i, després d'escriure una nota de suïcidi, es va disparar mortalment amb un revòlver de Green.[13][18][19] Per la seva banda, aquest va haver de ser evacuat a un hospital, on va ingressar amb cremades de tercer grau a l'estómac, el dors i els braços.

Green va canalitzar aquest incident com un senyal de Déu.[18] Seguidament, va ser ordenat com a reverend del tabernacle del pentecostalisme (en anglès Full Gospel Tabernacle, el 1976).[20] No obstant, va continuar gravant música i va veure que les vendes dels seus discos van baixar, rebent crítiques variades dels comentaristes musicals.[21] Després, va comprar una església a Memphis, per poder exercir com a pastor a causa de la negativa de diversos membres de l'església protestant. Consegüentment, la religió va passar a ser el més important de la seva vida, encara que sense abandonar la seva afició al cant.

El 1977 va gravar el disc The Belle Album el qual va ser aclamat per la crítica, però no va recuperar la seva antiga audiència massiva.[22] El 1979, Green va patir una caiguda de l'escenari durant una presentació a Cincinnati, per la qual cosa va haver de passar 15 dies hospitalitzat, i va percebre aquest succés com un nou missatge de Déu.[13] D'aquesta manera, va decidir concentrar les seves energies a la seva església i cantant gospel. Després de tres anys, va aparèixer al costat de Patti Labelle en un musical de Broadway titulat Your Arms Too Short to Box with God.[23] Des de 1981 a 1989, Green va gravar una sèrie de discos gospel, guanyant vuit premis Grammy en aquesta categoria. El director cinematogràfic Robert Mugge, va realitzar un documental sobre Al Green titulat Gospel According to Green, el qual inclou diverses entrevistes sobre la seva vida i imatges de la seva església.[24]

Retorn al rhythm and blues[modifica]

Després de passar diversos anys exclusivament interpretant gospel, Green va decidir tornar a l'estil musical rhythm and blues.[25] Primer, va llançar un duet amb Annie Lennox, titulat Put A Little Love In You Heart (1988) i que va ser creat per a la banda sonora de la pel·lícula anomenada Scrooged, interpretada per l'actor Bill Murray.[26][27] El 1989, el cantant va treballar amb el productor musical Arthur Baker, i va escriure l'exitosa cançó «The Message Is Love».

L'any de 1995 va ser inclòs al Rock and Roll Hall of Fame, i nou anys més tard al Saló de la Fama del Gospel. Igualment, el 2002, Green va rebre un premi Grammy per la seva trajectòria musical anomenat Lifetime achievement Award.[28]

Discografia[modifica]

Àlbums[modifica]

  • Back Up Train (1967)
  • Green is Blues (1969) #19 US
  • Al Green Gets Next to You (1971) #58 US
  • Let's Stay Together (1972) #8 US
  • I'm Still in Love with You (1972) #4 US
  • Call Me (1973) #10 US
  • Livin' for You (1973) #24 US
  • Al Green Explores Your Mind (1974) #15 US
  • Al Green Is Love (1975) #28 US
  • Al Green's Greatest Hits (1975) #17 US, #18 UK
  • Full of Fire (1976) #59 US
  • Have a Good Time (1976) #93 US
  • The Belle Album (1977) #103 US
  • Al Green's Greatest Hits, Vol. 2 (1977) #134 US
  • Truth N' Time (1978)
  • The Lord Will Make a Way (1980)
  • Higher Plane (1981)
  • Tokyo Live (1981)
  • Precious Lord (1982)
  • I'll Rise Again (1983)
  • The Christmas Album (1983)
  • Trust in God (1984)
  • He is the Light (1985)
  • White Christmas (1986)
  • Soul Survivor (1987) #131 US
  • Hi Life - The Best of Al Green (1988) #34 UK
  • I Get Joy (1989)
  • Love is Reality (1992)
  • Gospel Soul (1993)
  • Your Heart's in Good Hands (1995)
  • Don't look back (1997)
  • Take Me to the River (compilation) (2000) #186 US
  • Feels Like Christmas (2001)
  • Love - The Essential Al Green (2002) #18 UK
  • I Can't Stop (2003) #53 US
  • The Love Songs Collection (compilation) (2003) #91 US
  • Everything's OK (2005)

Singles[modifica]

  • 1971 "Tired of Being Alone" #11 US, #4 UK
  • 1972 "Let's Stay Together" #1 US, #7 UK
  • 1972 "I'm Still in Love with You" #3 US, #35 UK
  • 1972 "Look What You Done for Me" #4 US, #33 UK
  • 1972 "You Ought to be with Me" #3 US
  • 1973 "Call Me (Come Back Home)" #10 US
  • 1973 "Here I am (Come and Take Me)" #10 US
  • 1974 "Sha-La-La (Make Me Happy)" #7 US, #20 UK
  • 1974 "Let's Get Married" #32 US
  • 1974 "Livin' for You" #19 US
  • 1975 "L-O-V-E (Love)" #13 US, #24 UK
  • 1975 "Full of Fire" #28 US
  • 1977 "Keep Me Cryin'" #37 US
  • 1988 "Put a Little Love in Your Heart" (amb Annie Lennox) #9 US, #28 UK
  • 1989 "The Message is Love" (Arthur Baker and The Backbeat Disciples feat. Al Green) #38 UK
  • 1993 "Love is A Beautiful Thing" #56 UK

Guardons[modifica]

Nominacions

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Brackett, David. «Al Green (Requiere subscripción)» (en inglés). Oxford Music Online. Archivado desde el original el 19 de abril de 2014. Consultado el 20 de agosto de 2008.
  2. ↑ BET (mayo de 2008). «Lifetime Achievement Award» (en inglés). BET Awards. Archivado desde el original el 19 de agosto de 2008. Consultado el 20 de agosto de 2008.
  3. ↑ Gonzales, Michael (agosto de 2008). «On The Corner: Soul Rebel» (en inglés). Pop Matters. Consultado el 20 de agosto de 2008.
  4. ↑ «The Immortals: The First Fifty» (en inglés). Rolling Stone. marzo de 2004. Archivado desde el original el 17 de octubre de 2006. Consultado el 18 de abril de 2009
  5. ↑ «Al Green Changes His Tune» (en inglés). CBS News. julio de 2005. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  6. ↑ Torres, Ben Fong (junio de 2005). «"Make This Life Work For You" (R&B legend Al Green)» (en inglés). Parade. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  7. ↑ Bronson, p.306
  8. ↑ Booth, p.150
  9. ↑ «Al Green Biography» (en inglés). Musician Guide. Consultado el 20 de agosto de 2008.
  10. ↑ Erlewine, Stephen Thomas. «Al Green Discography». Legacy Recordings (en inglés). All Music Guide. Archivado desde el original el 20 de noviembre de 2008. Consultado el 20 de agosto de 2008.
  11. ↑ Christgau, Robert (1976). «Al Green» (en inglés). The Rolling Stone Illustrated History of Rock & Roll. Consultado el 20 de agosto de 2008.
  12. ↑ Gates y Appiah, p.518
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 Booth, p.151
  14. ↑ Lytle, Craig. «Let's Stay Together». All Music Guide (en inglés). Billboard. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  15. ↑ Landau, Jon (julio de 1973). «Call Me» (en inglés). Rolling Stone. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  16. ↑ Webb, Robert (enero de 2003). «Double Take: 'Take Me to the River', Al Green / Talking Heads» (en inglés). The Independent. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  17. ↑ Kim, Alice (mayo de 2002). «Al Green loves and cherishes the booty» (en inglés). The stanford Daily. Archivado desde el original el 14 de mayo de 2008. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  18. ↑ 18,0 18,1 Brunner, Rob (octubre de 2000). «Scared Straight» (en inglés). Encore. Archivado desde el original el 10 de octubre de 2008. Consultado el 21 de agosto de 2008
  19. ↑ Sullivan, James (febrero de 2008). «Twisted Tales: Al Green Finds Salvation, Served Scalding Hot» (en inglés). Spinner. Archivado desde el original el 29 de junio de 2012. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  20. ↑ Jet (junio de 2008). «Al Green still singing, preaching about love with new CD 'Lay It Down'» (en inglés). BNET. Archivado desde el original el 29 de junio de 2012. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  21. ↑ Strong, p.628
  22. ↑ Wynn, Ron (2007). «The Belle Album». All Music Guide (en inglés). Billboard. Archivado desde el original el 6 de febrero de 2009. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  23. ↑ «Your Arms Too Short to Box With God» (en inglés). Internet Broadway Database. Consultado el 21 de agosto de 2008.
  24. ↑ Hill, Jack (mayo de 2008). «Al Green (1946–)». Arkansas Democrat-Gazette (en inglés). Encyclopedia of Arkansas. Consultado el 26 de agosto de 2008.
  25. ↑ Sisario, Ben (marzo de 2005). «Minister of Soul, Still Preaching an R&B Gospel» (en inglés). The New York Times. Consultado el 23 de agosto de 2008.
  26. ↑ Van Til y Olson, p.225
  27. ↑ Simon & Schuster (2001). «Al Green» (en inglés). The Rolling Stone Encyclopedia of Rock & Roll. Archivado desde el original el 21 de junio de 2008. Consultado el 23 de agosto de 2008.
  28. ↑ Van Til y Olson, p.226

Bibliografia[modifica]

  • Bronson, Fred (2003). The Billboard Book of Number One Hits. Nueva York: Billboard Books. ISBN 0-8230-7677-6.
  • Booth, Stanley (2000). Rythm Oil: A Journey Through the Music of the American South. Nueva York: Da Capo Press. ISBN 0-306-80979-6.
  • Gates, Henry, y Anthony Appiah (1999). Africana: The Encyclopedia of the African and African American Experience. Nueva York: Basic Civitas Books. ISBN 0-465-00071-1.
  • Strong, Martin (2004). The Great Rock Discography. Nueva York: Canongate. ISBN 1-84195-615-5.
  • Van Til, Reinder y Gordon Olson (2007).Thin Ice: Coming of Age in Grand Rapids. Grand Rapids: Eerdmans Publishing Company.ISBN 0-8028-2478-1.

Enllaços externs[modifica]

  • [1] (anglès)
  • [pàgina web All Green] (anglès)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Al Green

*

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Al_Green&oldid=32479737»