Assegurança de decés

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Una assegurança de decés o pòlissa de decés és un contracte d'assegurança que obliga a l'assegurador de fer un pagament únic, una renda o la cobertura de les despeses d'enterrament o incineració en cas de defunció d'un o més individus (prenedor).[1] Si bé n'hi ha de tipologia ben diversa,[1] sovint preveuen la mort per qualsevol causa i és possible que s'inclougi un període de carència inicial durant el qual només cobreixen en cas de mort per accident o les despeses són a càrrec del prenedor.[2] També poden incloure garanties o serveis concrets com per exemple la conservació de l'ADN o les gestions més típiques com per exemple la sol·licitud de pensió d'orfandat, viduïtat, etc.[3]

Es tracta d'un servei considerat fins a cert punt com a avantatjós atès que exclou la cobertura per mort dels fons públics territorials, federals i nacionals.[4] Nogensmenys, denota possibles controvèrsies i impediments a l'hora de contractar-lo o renovar-lo, similars als que sorgeixen amb les assegurances mèdiques. Aquestes traves suposen una jerarquització de la població objectiu i inclouen preferències i anàlisis de risc per part de l'assegurador quant a l'edat, gènere, ocupació, àrea de residència i estat de salut.[5] En alguns casos, moltes companyies condicionen la pòlissa de decés a una revisió mèdica per garantir un perfecte estat de salut del prenedor.[6]

Les pòlisses de decés o les bonificacions que inclouen aquesta característica tenen una penetració d'un 4,4% a les llars europees i s'estima que l'any 2018 s'hi va invertir una mitjana de 1.264 € per cada ciutadà europeu.[7] Els estats europeus amb major contractació d'aquest servei són França, Itàlia, Alemanya i Espanya.[7] En aquest darrer, prop d'un 50% dels ciutadans tenen contractada una assegurança de decés que en la majoria de casos també inclou el sepeli, és a dir, uns 20 milions de persones —per la qual cosa 6 de cada 10 funerals estan gestionats per companyies d'assegurances.[3]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Bermúdez, Espinosa Navarro i Pérez Torres, 2004, p. 121-122.
  2. ↑ Bermúdez, Espinosa Navarro i Pérez Torres, 2004, p. 57.
  3. ↑ 3,0 3,1 Pérez, 2016, p. 64.
  4. ↑ Mezzullo, 2009, p. 21.
  5. ↑ Austin, Regina «The Insurance Classification Controversy» (en anglès). University of Pennsylvania Law Review, 131, 3, 1983, pàg. 517–583. DOI: 10.2307/3311844. ISSN: 0041-9907.
  6. ↑ Armstrong, Katrina; Weber, Barbara; FitzGerald, Genevieve; Hershey, John C.; Pauly, Mark V. «Life insurance and breast cancer risk assessment: Adverse selection, genetic testing decisions, and discrimination» (en anglès). American Journal of Medical Genetics Part A, 120A, 3, 2003, pàg. 359–364. DOI: 10.1002/ajmg.a.20025. ISSN: 1552-4833.
  7. ↑ 7,0 7,1 «European Insurance in Figures: 2018 data» (PDF) (en anglès). Insurance Europe, gener 2020, pàg. 16-21. Arxivat de l'original el 2020-12-31 [Consulta: 1r febrer 2021]. Arxivat 2020-12-31 a Wayback Machine.

Bibliografia[modifica]

  • Bermúdez, Lluís; Espinosa Navarro, Fernando; Pérez Torres, José Luis. Introducció al món de les assegurances. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2004. ISBN 84-8338-463-9. 
  • Mezzullo, Louis A. An estate planner's guide to life insurance (en anglès). 2a edició. Chicago: Section of Real Property, Trust and Estate Law, American Bar Association, 2009. ISBN 978-1-60442-502-4. 
  • Pérez, Núria. Emprendre i innovar. Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili, 2016. ISBN 978-84-8424-489-9. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Assegurança_de_decés&oldid=32600035»