Cagiva

Cagiva
	(it) Cagiva Motor S.p.A.
Lema	La moto italiana
Dades
Tipus	fabricant de motocicletes ; empresa
Indústria	indústria automotriu
Forma jurídica	società per azioni
Història
Creació	1950, Varese
Fundador	Giovanni Castiglioni
Activitat
Produeix	motocicleta
Governança corporativa
Seu	Schiranna, Varese (Itàlia);
Format per	Husqvarna
Lloc web	cagiva.it

Cagiva Motor S.p.A. és una empresa italiana fabricant de motocicletes amb seu a Varese (Llombardia). Va ser fundada el 1950 per Giovanni Castiglioni, originàriament com a fabricant de petites peces metàl·liques.^[1]

L'empresa és present al món de la competició des del 1978, quan els germans Claudio i Gianfranco Castiglioni, fills del fundador, compraren la fàbrica en liquidació d'Aermacchi/AMF Harley-Davidson a Schiranna, una frazione de Varese. El nom de la marca, Cagiva, ve de les sigles combinades del nom del fundador i el lloc de la planta de producció: Castiglioni Giovanni Varese. El 2011, la companyia va passar al fill de Claudio, Giovanni.

Història[modifica]

Els inicis[modifica]

El 1978, Cagiva va participar al mundial de velocitat amb dues Suzuki RGB500 de Gran Premi que pilotaren Gianfranco Bonera i Marco Lucchinelli. Aquell mateix any, l'empresa va adquirir la planta de Schiranna on es produïen les AMF Harley-Davidson (i anteriorment, l'Aermacchi) i va entrar al mercat de la motocicleta. Segons els acords assolits, fins al 1980 les seves motos es van comercialitzar sota la marca HD-Cagiva, abans de passar a la definitiva, Cagiva.

L'empresa era coneguda al mercat internacional com a «la casa dell'elefantino» a causa de la presència d'aquest animal al logotip de la marca, ja que l'elefant era un símbol de la bona sort que havia triat Giovanni Castiglioni després de la guerra.^[2] De fet, el primer logotip de Cagiva, de la primavera de 1978, mostrava un elefant davant del número u tricolor (amb els colors verd, blanc i vermell de la bandera d'Itàlia) heretat d'Aermacchi/Harley-Davidson.^[2]

Durant els primers anys d'activitat, la comercialització dels seus models diversificats, entre ells els de carretera, enduro i motocròs, es va limitar a cilindrades petites, i ja a partir del 1983 l'empresa va començar a entrar al sector de cilindrades mitjanes-altes amb l'adopció de motors Ducati.

Compra d'altres marques[modifica]

A la recerca d'una quota de mercat més consistent, durant la segona meitat de la dècada del 1980 Cagiva va implementar un ampli pla d'expansió industrial mitjançant l'adquisició de Ducati, Moto Morini i Husqvarna.

Al juny de 1983, els germans Castiglioni van començar negociacions amb el govern italià per a adquirir Ducati i poder fer servir els seus motors a les motocicletes Cagiva. Com que la marca Ducati tenia més renom arreu del món, la fabricació de les motos d'aquesta marca va romandre a Bolonya, mentre que Cagiva va llançar sota la seva pròpia marca els nous models Alazzurra i Elefant, tots dos amb motor Ducati. Gràcies a l'orientació de Claudio Castiglioni i el dissenyador Massimo Tamburini, Cagiva va rellançar la històrica marca un cop adquirida. Alguns models ben coneguts es van produir en aquests anys de control de la marca per Cagiva, com ara la Ducati 916 i la Ducati Monster, dissenyades per Miguel Galluzzi.

La relació de Cagiva amb Ducati va durar fins al 1996, quan la marca bolonyesa va ser venuda a un grup inversor independent. D'una manera semblant, el 1985 Cagiva va adquirir Moto Morini. Les vendes d'aquesta marca, però, van decaure amb la gestió de Cagiva, de manera que Moto Morini va ser venuda el 1999, també a inversors independents.

El 1987, Cagiva va comprar la divisió de motocicletes de Husqvarna AB per tal d'aprofitar el prestigi internacional de la marca en el camp del fora d'asfalt. Cagiva retingué Husqvarna fins al 2007, quan l'hi vengué a BMW.

El 1992, Cagiva també es va embarcar en un nou projecte industrial: rellançar l'oblidada marca MV Agusta amb un projecte ambiciós consistent a crear una motocicleta súper-esportiva amb un motor de 4 cilindres capaç de rivalitzar amb la millor competència. La moto es va presentar en públic el 1997 al Saló de l'Automòbil de Milà: la MV F4 750. El seu disseny es va convertir en un dels punts de referència pel seu refinament i netedat de línies, així com l'exclusivitat, la qualitat dels components, l'atenció als detalls i el rigor aplicat; tot això va fer que la F4 fos coneguda com al "Ferrari" de les dues rodes.

Canvis de propietat[modifica]

A finals de la dècada del 1990, Cagiva es va vendre les marques que havia adquirit: primer Ducati (1996) i després Moto Morini (1999); una dècada després, es va vendre Husqvarna a BMW (2007).

L'11 de juliol de 2008, després de la incorporació de la marca Cagiva al MV-Agusta Group, Harley-Davidson va adquirir el grup per aproximadament 70 milions d'euros (109 milions de dòlars).^[3]^[4] Tot i així, a l'octubre del 2009 Harley-Davidson va decidir revendre MV Agusta^[5] i a l'agost del 2010 l'hi va vendre a Claudio Castiglioni, fundador de la marca Cagiva.^[6]

Castiglioni es va morir el 17 d'agost del 2011, deixant l'empresa en mans del seu fill Giovanni, qui ja havia dirigit la companyia durant aproximadament un any.^[7] Poc després, tots els models de la marca Cagiva es van eliminar del catàleg, ja que els esforços de producció i disseny es van concentrar en la marca MV Agusta, més prestigiosa.

Mini Moke[modifica]

Cagiva va comprar el disseny de BMC per al Mini Moke i el va produir a Portugal mitjançant motors de fabricació britànica des del 1990 fins al 1993. Amb la intenció de transferir la producció a la fàbrica de Bolonya a principis de 1995, la maquinària per al Moke es va transferir a Itàlia a finals del 1993, però la producció mai no s'hi va reiniciar.

Centre de Recerca Cagiva[modifica]

Fundat el 1987 a San Marino, el Centro Ricerche Cagiva, rebatejat més tard com a Centro Ricerche Castiglioni,^[8] és un centre de desenvolupament de motocicletes a partir del qual es produïen els models Cagiva i MV Agusta, així com els de competició.

El centre es dedica a la creació de nous productes i la seva realització des dels esbossos inicials fins a la industrialització final, mentre que la seu de Varese es reserva la gestió de l'estudi i la definició de les parts especials.^[9]

Competició[modifica]

Velocitat[modifica]

A finals de la dècada del 1970 la companyia va començar a competir al mundial de velocitat de 500cc, inicialment amb motocicletes Suzuki i, més tard, amb motos pròpies. Randy Mamola va ser el principal pilot de la marca entre el 1988 i el 1990, i va aconseguir el primer podi de Cagiva. La firma comptà també amb assistència tècnica de Yamaha. El 1991, Cagiva va fitxar l'excampió del món Eddie Lawson, qui va aconseguir la primera victòria de la marca en Gran Premi en guanyar el Gran Premi d'Hongria el 1992. John Kocinski també guanyà un Gran Premi amb la Cagiva GP500 (C594) i quedà tercer al campionat del món de 1994.

Entre el 1978 i el 1994, Cagiva va participar al mundial de 500cc (amb alguna incursió al de 350cc) amb el seu equip oficial, dins el qual hi hagué nombrosos pilots de renom. A banda de Mamola, Lawson i Kocinski cal esmentar Virginio Ferrari, Jon Ekerold, Hervé Moineau, Joan Garriga, Didier de Radiguès, Raymond Roche, Massimo Broccoli, Alexandre Barros, Ron Haslam, Doug Chandler i Carl Fogarty. De totes aquestes temporades, el millor resultat de la marca fou el tercer lloc final de John Kocinski al mundial de 500cc de 1994.

Motocròs[modifica]

A començaments dels anys vuitanta, Cagiva va començar a fabricar motos de fora d'asfalt i va endegar un programa massiu de relacions públiques amb l'obertura de la seva oficina nord-americana. Va contractar Ron Turner i Duane Summers (una llegenda al campionat nord-americà de cross country) per a provar i desenvolupar les seves motocicletes. Les Cagiva de motocròs es caracteritzaven pels seus motors ràpids i potents i les seves característiques innovadores, com ara la línia MX que tenia només una molla a la forquilla anterior, amb un tub que controlava el rebot i l'altre, la compressió.

Ja des del 1979, la firma va participar oficialment al mundial de motocròs durant diverses temporades i hi aconseguí nombrosos èxits, entre ells dos mundials de pilots (Pekka Vehkonen i David Strijbos) i tres de constructors en 125cc entre el 1985 i 1987. També va destacar en la cilindrada de 250cc, on va aconseguir dos subcampionats mundials consecutius les temporades de 1987 i 1988 amb Pekka Vehkonen.

Cagiva va mantenir equips al mundial de motocròs fins al començament de la dècada del 1990. Entre els seus pilots, a banda dels campions Vehkonen i Strijbos, hi hagué Alain Lejeune, Corrado Maddii, Massimo Contini, Mike Healey, Iuri Khudiakov, Gert-Jan Van Doorn, James Dobb i Jeremy Whatley.

A Catalunya, els germans Toni i Jordi Elías van pilotar les Cagiva al Campionat d'Espanya de motocròs la temporada de 1984 amb èxit, ja que Jordi Elías va guanyar el títol de 125cc i Toni Elías fou subcampió de 125cc i de 250cc.

Palmarès al mundial de 125cc[modifica]

Pilots

Any	Campió	Motocicleta
1985	Pekka Vehkonen	Cagiva WMX
1986	David Strijbos	Cagiva WMX

Constructors

Any	Campió
1985	Cagiva
1986	Cagiva
1987	Cagiva

Palmarès al mundial de 250cc[modifica]

Any	Subcampió	Motocicleta
1987	Pekka Vehkonen	Cagiva
1988	Pekka Vehkonen	Cagiva

Raids[modifica]

Entre els anys 1990 i 1998, diversos pilots de raids de renom competiren amb Cagiva en algun moment o altre de la seva carrera, entre ells Edi Orioli, Jordi Arcarons, Carles Mas, Alessandro De Petri, Danny LaPorte, Marc Moralès, Oscar Gallardo i Carlos Sotelo. De tots ells, qui més va reeixir fou Edi Orioli, qui va guanyar dues edicions del Ral·li Dakar (1990 i 1994) amb la Cagiva Elefant, equipada amb motor Ducati. Amb la mateixa moto, Jordi Arcarons aconseguí un tercer lloc (1992) i dos de segons (1994 i 1995) a la prova.

A Catalunya, Merlin va equipar durant anys els seus models de trail ("dual-sport"), entre ells la Nomada, amb motors Cagiva.