La dinastia Suri fou la nissaga que va governar el sultanat de Delhi del 1540 al 1555. El fundador fou el cap militar afganès Xer-Xah Suri, que havia servit abans a la dinastia Lodi. El seu període de govern fou entre el primer regnat del mogol Humayun (1530 a 1540) i el segon període (1555-1556). Els afganesos tenien la seva base a Bihar i Sher Shah Suri es va fer amo entre 1530 i 1540 de Bengala i de tota l'Índia del nord dominant Agra i finalment tot el sultanat després de la batalla de Chausa i la batalla de Kannauj.[1] La mort de Sher Shah a Kalindjar quan va esclatar un polvorí va posar al tron al seu fill (petit) Islam-Xah Suri (1545-1553) que va poder mantenir l'imperi cohesionat tot i l'ambició dels nobles afganesos als quals va intentar reduir el seu poder territorial. Va morir la tardor del 1553 i el va succeir el seu fill Firuz-Xah Suri que fou assassinat per Mubariz Khan que va pujar al tron amb el nom de Muhàmmad-Xah Suri. L'anarquia es va apoderar del regne i el sistema administratiu i financer establert pel fundador es va enfonsar; diversos prínceps Surs com Ibrahim Khan, Ahmad Khan i Muhammad Khan, es van disputar el tron a Lahora i a Bengala, i el governador de Gwaloir Tadj Khan es va revoltar. Ibrahim es va imposar a Delhi breument però va haver de deixar el poder a Sikander Xah. Aquesta confusió va permetre el retorn d'Humayun que va ocupar Lahore. El general hindú Hemu va morir en lluita contra els mogols a la segona batalla de Panipat. Àdil-Xah Suri fou el darrer sobirà, però a la batalla de Macchiwara el va derrotar decisivament i el 23 de juliol Humayun va entrar finalment Delhi, retrobant el seu tron al cap de 15 anys d'exili.[2]
