Llotja de Mar
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Arquitecte | Pere Arvei Joan Soler i Faneca | |||
| Construcció | segle XIV | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura gòtica arquitectura neoclàssica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) | |||
| Localització | Passeig d'Isabel II, 1-3, Barcelona | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès nacional | ||||
| Tipus | monument històric | |||
| Codi BCIN | 49-MH | |||
| Codi BIC | RI-51-0000423 | |||
| Id. IPAC | 53 | |||
| Id. Barcelona | 866 | |||
| Activitat | ||||
| Propietat de | Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | |||
| Lloc web | casallotja.com | |||
La Llotja de Mar, Llotja de Cereals o Llotja de Barcelona és un edifici de Barcelona situat al Pla de Palau. Era el lloc on es reunien els mercaders de la ciutat i era destinat a la contractació. L'edifici neoclàssic actual és el successor d'altres construccions més antigues.[1] És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
L'edifici ha estat seu del Consolat del Mar i de la Junta de Comerç, entre altres institucions. Actualment és la seu corporativa de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Allotja, a les plantes superiors, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb un important museu d'obres d'art, especialment dels segles xviii i xix.
Història[modifica]
Durant l'expansió del comerç català medieval, Pere Llobet va aixecar una porxada entre els anys 1352 i 1357 al costat de la platja, en el lloc on, possiblement, n'hi havia una d'anterior. Més tard, el 1358, s'hi va afegir una capella. Aquesta construcció, que possiblement restà inacabada, aviat va resultar petita; i Pere el Cerimoniós va autoritzar la construcció d'una gran sala tancada —anomenada Sala de contractacions— que, a més, protegia els comerciants de les inclemències del temps i dels efectes del mar. Pere Arvei fou l'arquitecte que va dirigir les obres, que es van desenvolupar entre 1384 i 1397. Es tracta d'una gran sala de tres naus separades per arcades de mig punt sostingudes per quatre columnes. El sostre és de fusta. Tot i que des del 1397 estava en ple funcionament, més endavant s'hi van anar afegint altres construccions, com ara el pis superior, on se situava el Consolat de Mar (1457-1459), bastit sota la direcció de Marc Safont. Tenia un pati i una petita capella, aixecada entre el 1452 i el 1453.[2]
Des de final del segle xiv i fins als segles xviii i xix, l'edifici de la Llotja compartí el Pla de Palau, autèntica plaça principal de la ciutat, amb altres edificis institucionals importants, com la casa del General, enderrocada el 1740, o el Palau Reial construït sobre l'Hala dels Draps, desaparegut el 1875 en un incendi.
Va patir els efectes del setge de 1714 i es va convertir en caserna. Més endavant, fou recuperada per a la ciutat i es va decidir modernitzar l'edifici. Joan Soler i Faneca fou qui, finalment, se n'encarregà.[3] Les obres es van desenvolupar des del 1774 fins al 1802, i les van acabar els arquitectes Tomás Soler i Joan Fàbregas. D'aquesta ampliació cal esmentar el conjunt exterior que cobreix totalment el saló gòtic (saló de Contractacions), les sales neoclàssiques de la Junta de Comerç i el pati, on es conserva la font de Neptú, de Nicolau Travé.
El 1775 s'hi estableix la Escuela Gratuita de Diseño i, més endavant, l'Acadèmia de Belles Arts que, amb diferents denominacions (actualment, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), segueix radicant al segon pis. L'escola d'art, nucli dels ensenyaments artístics catalans i coneguda com a "Llotja" malgrat les successives denominacions oficials, abandonà defintivament l'edifici cap als anys setanta del segle xx.
Des de 1915 fins al 1994, va ser la seu de la Borsa de Barcelona. Ara ho és de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, que conserva un important fons d'art.
Primer escenari de l'òpera[modifica]
El Saló de Contractació de la Llotja va ser l'escenari de la primera representació d'una òpera italiana a tot Espanya: va ser durant la Guerra de Successió, quan la ciutat era la cort de l'arxiduc Carles d'Àustria. Així, el 2 de juliol de 1708, s'hi estrenà l'òpera d'Antonio Caldara Il più bel nome, amb decorats de Ferdinando Galli Bibbiena.
Durant els mesos següents s'hi cantaren diverses obres de Caldara, que van ser estrenes absolutes de cada obra: Zenobia in Palmira, Imeneo, Scipione nelle Spagne, L'Alceste de Porsile i la Dafne de Emmanuele d'Astorga, el juny de 1709 (havia estat estrenada pocs mesos abans a Gènova). Podria ser que hi hagués representacions d'altres òperes (de Carlo Pollarini, Francesco Gasparini, Andreas Fiore, etc.), però no ens n'ha quedat constància documental.
A partir de 1714, amb la presa de Barcelona i el final de la Guerra de Successió, es va interrompre l'activitat operística a la Llotja i a tota la ciutat, que només es reprendria el 1750, ja al Teatre de la Santa Creu.
El desembre de 2008, per tal de commemorar el tricentenari de la primera representació, el Saló de Contractació va poder veure la reposició d'Il più bel nome.[4]
L'edifici[modifica]
L'edifici actual de la Llotja té el seu precedent en la Llotja gòtica, edificada a finals del segle xiv per l'arquitecte Pere Arvei. Aquest edifici, que restà englobat al segle xviii per la construcció neoclàssica de Soler i Faneca, estava format bàsicament pel gran saló gòtic (avui sala de contractacions de la Borsa), de planta rectangular (33 x 21 m), dividit en tres naus per pilars amb nerviacions adossades que sostenen dues fileres de tres grans arcs de mig punt, i cobert amb un sostre embigat pla. La resta de l'edifici només ens és conegut documentalment. Al segle xv se li afegí un porxo, per la banda de mar, damunt del qual se sobreposà una sala molt austera, destinada al Consolat de Mar, amb dues fileres d'arcs rodons, que quedà oculta per la construcció neoclàssica fins al 1971.[5]
L'edifici neoclàssic de Soler i Faneca respectà, doncs, sembla que per raons d'economia, el saló gòtic i la ubicació del pati. El nou edifici és un gran bloc dividit horitzontalment en dos sectors: la planta baixa de filades carreuades —amb obertures de mig punt, que forma com un gran sòcol— i les dues plantes superiors, que formen una unitat connectada per pilastres amb capitells jònics. El conjunt és coronat per una balustrada centrada per un gran frontó triangular.[5]
En la composició de les façanes, amb obertures rectangulars i frontons rodons i triangulars, s'ha volgut veure una influència de l'academicisme francès. La façana principal, coronada per un frontó triangular sostingut per columnes toscanes, té un cos avançat d'una sola planta, amb un pòrtic de columnes toscanes. A l'interior, passat el pati, una doble escala d'accés a la planta noble és presidida per les figures al·legòriques del comerç i la indústria, obra de Salvador Gurri (1802). Al pati, a més de la font de Neptú, obra de Nicolau Traver (segle XVIII), hi ha escultures de dos deixebles de Capmany: les al·legories d'Àsia i Europa, de Francesc Bover, i les d'Amèrica i Àfrica, de Manuel Oliver.[5]
Galeria d'imatges[modifica]
-
Escalinata neoclàssica -
Pati dels Tarongers, a la Llotja de Mar -
Font de Neptú, al pati -
Lucrècia morta, de Damià Campeny -
La Sala de Contractacions -
Saló Daurat -
-
Saló del Consolat -
Espai del segon pis que s'havia dedicat a Escoles i Tallers -
Detall dels llums de Puig i Cadafalch -
Terrassa sobre la plaça de Palau -
La Llotja -
Maqueta de l'edifici, a Catalunya en Miniatura
_2.JPG)
Vegeu també[modifica]
- Llotja
- Arquitectura gòtica
- Escola de la Llotja o La Llotja (l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona).
Referències[modifica]
- ↑ Bernaus, Magda «La llotja de Barcelona». L'art gòtic a Catalunya. Arquitectura, III,, 2003, pàg. 213-217.
- ↑ Bernaus, Magda «La capella de la Llotja dels mercaders de Barcelona: "ab senyals reyals, e de la Lotge, e de Muncade"». Capitula facta et firmata. Inquietuds artístiques en el quatre-cents, Cossetània, Valls, 2009, pàg. 295-327.
- ↑ «La façana marítima de Barcelona». Arxivat de l'original el 2008-03-23. [Consulta: 20 març 2008].
- ↑ Solé, Marta «La nostra primera òpera» (paper). Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.126, febrer 2013, p.16. ISSN: 1695-2014.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Llotja de Mar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 3 desembre 2017].
Bibliografia[modifica]
- La Casa Llotja de Mar de Barcelona: estudi històric crític i descriptiu de l'edifici i de les seves col·leccions descultura i pintura. Bassegoda i Nonell, Joan. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1986.
- La Casa Llotja del Mar de Barcelona: monografia histórich-descriptiva. Riera i Soler, Lluís. Barcelona: Imprempta Elzeviriana de Borrás y Mestres, 1909. OCLC 807591385
- Barcelona pam a pam. Alexandre Cirici. Ed. Teide. Barcelona, 1973.
- La Llotja de Barcelona (L'art gòtic a Catalunya. Arquitectura III). Magda Bernaus. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 2003.
- Salvador Lara Ortega, Las seis grandes lonjas de la Corona de Aragón, València, General de Ediciones de Arquitectura, 2007. ISBN 978-84-935163-6-9.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llotja de Mar |
- Casa Llotja de Mar.
- Pàgina web oficial Acadèmia.
- Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Edifici Llotja de Barcelona.
- «Llotja de Mar». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
- La casa de la Llotja a l'En Guàrdia! de CAtalunya Ràdio. (català)