Nicolau IV

Nicolau IV

(1425)
Nom original	(la) Nicolaus PP. IV
Biografia
Naixement	(it) Girolamo Masci 30 setembre 1227 Lisciano (Itàlia)
Mort	4 abril 1292 (64 anys) Roma
191è Papa
29 febrer 1288 – 11 abril 1292 ← Honori IV – Celestí V →
Cardenal bisbe de Palestrina bisbat suburbicari de Palestrina
1281 – 1288 ← Erhard de Lessines – Berardo Berardi →
Ministre General de l'Orde dels Franciscans
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Universitat de Perusa
Activitat
Lloc de treball	Roma Estats Pontificis
Ocupació	diplomàtic, pare
Orde religiós	Franciscans
Participà en
4 abril 1287	Elecció papal de 1287-88
1r abril 1285	elecció papal de 1285

Nicolau IV (Ascoli, 30 de setembre de 1227 – Roma, 4 d'abril de 1292), de nom seglar Girolamo Masci, fou papa de l'Església Catòlica del 1288 al 1292. Les profecies de Sant Malaquies es refereixen a aquest papa com Picus interescas (El bec al menjar), cita que fa referència al fet que va ser anomenat Jerònim d'Ascoli durant la seva pertinença a l'orde franciscà (esca significa "aliment") i al qual va ser elegit després d'un concili que va durar més d'un any (va ser "picotejat" entre els cardenals).

Masci va ingressar en l'orde franciscà en la seva joventut i com a tal va actuar, el 1272, com a legat pontifici a Constantinoble amb la missió d'aconseguir la participació de l'Església Ortodoxa en el XIV Concili Ecumènic que se celebraria a Lió el 1274. Aquell mateix any va succeir a Sant Bonaventura com a general dels franciscans, càrrec que li va permetre condemnar les obres del filòsof Roger Bacon i ordenar el seu empresonament. En 1278, el papa Nicolau III el va nomenar cardenal prevere de Santa Prudenciana i patriarca catòlic de Constantinoble (llavors capital de l'Imperi Llatí) per a posteriorment ser nomenat cardenal bisbe de Palestina pel papa Martí IV.

La seva elecció com a papa es va produir gairebé deu mesos després de la mort del seu antecessor Honori IV, ja que una epidèmia de pesta va assolar Roma i va delmar el conclave i provocar la fugida dels cardenals supervivents que no van tornar fins que la situació no es va normalitzar. Consagrat el 22 de febrer del 1288, va ser el primer papa franciscà de la història de l'Església.

El maig de 1289, Nicolau IV va coronar com a rei de Nàpols i de Sicília Carles II d'Anjou, a canvi que aquest reconegués el seu vassallatge al pontífex; d'aquesta manera es negava a reconèixer Jaume I de Sicília com a rei de l'illa, títol que aquest ostentava des que en 1285 va succeir al seu pare, Pere III. En aquesta línia, va concloure el febrer de 1291 un tractat amb Alfons III d'Aragó, germà de Jaume, i amb Felip IV de França a fi d'expulsar Jaume de Sicília. Nogensmenys, la mort el mateix any d'Alfons, deixà tant la corona d'Aragó com la de Sicília en mans de Jaume.

En 1290 va publicar una important constitució per la qual atorgava als cardenals la meitat dels ingressos que fossin lliurats a Roma per ajudar al manteniment financer del Col·legi Cardenalici. En 1291 es produí la caiguda de Sant Joan d'Acre i Nicolau IV va reprendre la idea d'una croada sobre Terra Santa, però el desinterès mostrat per les grans monarquies europees i les complicades relacions entre els regnes d'Aragó i de Sicília van fer fracassar l'empresa.

Durant el seu pontificat també es va enfrontar al Sacre Imperi, amb motiu de la successió del regne d'Hongria, ja que Nicolau IV l'atorgà a Carles Martell d'Anjou, fill de Carles II d'Anjou en detriment d'Albert, el fill de l'emperador Rodolf d'Habsburg. En l'ordre pastoral va promoure missions entre els tàrtars i els mongols, i cal també destacar la missió de fra Joan de Montecorvino a la Xina.

Nicolau IV va morir el 4 d'abril de 1292 i va ser sepultat a la basílica romana de Santa Maria Major, al costat de la qual havia construït la seva residència, trencant amb la tradició de Sant Joan del Laterà com a seu papal.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicolau IV