Silk Stockings

Silk Stockings

Fitxa
Direcció	Rouben Mamoulian
Protagonistes	Fred Astaire Cyd Charisse
Director artístic	Randall Duell William A. Horning
Producció	Arthur Freed
Dissenyador de producció	Cedric Gibbons
Guió	Leonard Gershe i Leonard Spigelgass, adaptació lliure de la novel·la Ninotchka de Melchior Lengyel i del llibret de la comèdia musical original Silk Stockings de George S. Kaufman, Leueen McGrath i Abe Burrows
Música	Cole Porter
Fotografia	Robert J. Bronner
Muntatge	Harold F. Kress
Vestuari	Helen Rose
Productora	Arthur Freed Production i Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor	Metro-Goldwyn-Mayer
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units
Estrena	1958
Durada	117 min
Idioma original	anglès
Color	en color
Pressupost	1.853.463 dòlars
Descripció
Basat en	Ninotchka
Gènere	musical
Lloc de la narració	París

Silk Stockings és una pel·lícula musical americana de Rouben Mamoulian, estrenada el 1957.

Argument

Després del fracàs de tres agents soviètics maldestres en una operació de repatriació d'un compositor, Ninotchka, una agent molt eficaç, és enviada a París per tal d'aconseguir-ho allà on els seus companys han fracassat. Comença per fer el procés d'un Occident decadent abans de caure sota l'encant d'un productor de cinema que, tant sí com no, l'entestarà a revisar el seu judici...

Repartiment

• Fred Astaire: Steve Canfield
• Cyd Charisse: Ninotchka Yoschenko
• Janis Paige: Peggy Dayton
• Peter Lorre: Brankov
• George Tobias: Marcovitch
• Jules Munshin: Bibinski
• Joseph Buloff: Ivanov
• Wim Sonneveld: Boroff

Al voltant de la pel·lícula

• Silk Stockings és un remake de la penúltima pel·lícula de Greta Garbo, Ninotchka. És també una de les últimes pel·lícules de Fred Astaire i una de les últimes pel·lícules musicals produïdes a Hollywood en els anys 1950.
• Aquesta pel·lícula presenta de manera molt estereotipada els soviètics i el seu estil de vida. Una escena ensenya una carta que Ninotchka rep: tota la carta és censurada excepte l'encapçalament i la signatura. Una altra escena és un diàleg entre Ninotchka i Steve Canfield: «Però Mr. Canfield, no el posa trist ser en una societat en què la gent és explotada?» -«No, formo part dels que exploten», seguida de somriures intercanviats.