Tuc de Saburó
| ||||
| Tipus | Muntanya  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localitzat a l'entitat geogràfica | els Jous i vall de Peguera | |||
| Localitzat en l'àrea protegida | Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici | |||
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i Espot (Pallars Sobirà) | |||
| ||||
| Serralada | Pirineus | |||
| Dades i xifres | ||||
| Altitud | 2.905 m | |||
| Prominència | 106 m | |||
| Isolament | 0,84 km | |||
| Material | granit | |||
El Tuc de Saburó[1] és una muntanya de 2.905,7 metres enclavada al sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Al seu cim conflueixen als termes municipals d'Espot (Pallars Sobirà) i de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà).
Situació[modifica]
El Tuc de Saburó està situat als Pirineus axials. És un dels cims de més de 2.900 metres d'altitud que, amb el Pic de la Mainera i el poderós Pic de Peguera, tanquen pel sud la vall glacial de Peguera (que desguassa al riu Escrita, a Espot). Tots tres presideixen, al vessant oposat, la conca lacustre dels Jous, a la part oriental dels Estanys de Cabdella (Vall Fosca). Tres arestes[2] parteixen del seu cim: la del nord-oest, coneguda com a "cresta Peguera-Saburó", l'uneix quasi directament al pic de Peguera després de baixar a una petita depressió (2.800 metres). La del sud baixa a la Collada de Saburó on continua en direcció sud-est fins a enllaçar amb el pic de la Mainera. Cap al nord una curta aresta es dirigeix al Tuc Inferior de Saburó i seguidament s'endinsa i fineix a la vall de Peguera[3]
Geomorfologia[modifica]
El Saburó, com els altres pics citats, pertanyen al gran batòlit[4] granític de la Maladeta. La intrusió d'aquesta massa de roques plutòniques es produí entre el Carbonífer i el Permià (Paleozoic)[5] fa més de 300 milions d'anys.
El pas de les geleres quaternàries i la permanent gelifracció, a causa de l'alçada de l'indret, han esculpit i han donat forma al Saburó. El rastre de les geleres són els circs glacials que rodegen el pic: al nord, la Coma de Peguera, encerclada pels pics de Peguera, Saburó i tuc Inferior de Saburó, forma un cercle perfecte i alberga els estanys Gelat, Petits de Peguera i Gran de Peguera. A l'est, els pics Inferior de Saburó, Saburó, Mainera i cresta de la Mainera abracen la Coma del Cap de Port. És un circ molt ampli i perfectament circular. Al seu centre s'estén l'allargassat estany del Cap de Port.[6] El tercer, al sud-oest, és un circ no tan ben definit com els anteriors: l'envolten les parets dels pics Saburó, Peguera, Mar i dels Vidals. S'hi ubiquen els estanys de Saburó d'Amunt, Petit de Saburó i el gran i profund Estany de Saburó que poques vegades es pot admirar ple a vessar i moltes gairebé buit.
El pic té la forma piramidal (horn),[7] pròpia dels modelats glacials, especialment observable des del cim del Mainera. Les seves parets són molt verticals amb excepció de l'aiguavés que cau sobre l'estany del Cap de Port, per on puja la ruta normal al cim. La cresta Peguera-Saburó, molt retallada, és un reguitzell de torres, agulles i blocs amuntegats que fan que la seva travessia sigui molt dificultosa.
El punt culminant és una gran roca aixecada a la cresta amb posició inclinada.
Ruta per la collada de Saburó[modifica]
Des del refugi de Colomina s'agafa el sender de gran recorregut GR 11 (el GR 11-20 del Pont de Suert a Espot). Es voregen pel nord els estanys de Colomina i Mar on, al seu extrem nord-est, el sender s'enfila per una rampa (obrada) molt directa i vertical que supera el llindar de la cubeta glacial[8] de l'estany de Saburó a través del Pas de l'Ós. S'arriba a la presa de l'estany i acaba el bon camí. Es voreja l'estany pel sud i est i s'inicia la pujada a la Collada de Saburó[9]
Des de la collada es pot accedir directament al cim per la cresta, però es troben alguns trams de dificultat que fan l'ascensió una mica delicada. És més aconsellable flanquejar la pala que cau sobre l'estany de Cap de Port remuntant el pendent en el sentit NE-N primerament, i després NO fins a arribar a la darrera part de la cresta, que només caldrà resseguir sense dificultat fins al cim[10]
Referències[modifica]
- ↑ Aquest topònim figura al «Nomenclàtor oficial de toponímia de Catalunya». www.gencat.cat. Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya, 01-01-2015. (Consulta 30-01-2014)
- ↑ «Tuc de Saburó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Jolis 1971, p. 237-239
- ↑ «Tuc de Saburó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Mapa geològic de la zona a l'ICC
- ↑ Carrasco 1975, p. 38
- ↑ «Tuc de Saburó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Tuc de Saburó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Jolis 1971, p. 188
- ↑ Gel 1995, p. 81-82
Bibliografia[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tuc de Saburó |
- Jolis, Agustí; Simó, Maria Antònia. Pallars - Aran. 4a. ed.. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya, 1971 (Guies).
- Llopis, N. Sant Maurici Esc. 1:25.000. 1a edició. Granollers: Editorial Alpina, 1980. ISBN 84-7011-031-4.
- Gel, Carles. 100 cims del Pirineu Català. 1a edició. Bilbo: SUA, 1995. ISBN 84-8216-030-3.
- Carrasco Muñoz de Vera, Carlos. El Parque Nacional de Aigües Tortes y Lago San Mauricio. 3a. ed.. León: Everest, 1975. ISBN 84-241-4417-1.