Gisèle Halimi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaGisèle Halimi

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Zeiza Giselle Elise Taieb Modifica el valor a Wikidata
27 juliol 1927 Modifica el valor a Wikidata
La Goleta (Tunísia) Modifica el valor a Wikidata
Mort28 juliol 2020 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
7è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 49 48° 51′ 42″ N, 2° 23′ 37″ E / 48.861794°N,2.393592°E / 48.861794; 2.393592 Modifica el valor a Wikidata
Delegat permanent de França davant la UNESCO
13 abril 1985 – 1r setembre 1986
← Jacqueline Baudrier – Marie-Claude Cabana →
Diputada a l'Assemblea Nacional
2 juliol 1981 – 10 setembre 1984
← Jacques-Antoine Gau – Maurice Rival →

Circumscripció electoral: Isère's 4th constituency (en) Tradueix
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Formaciólycée de la rue de Russie (fr) Tradueix
Institut d'Estudis Polítics de París
Facultat de Dret i Ciències Econòmiques de París - licence
lycée Carnot de Tunis Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAssaig Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolítica, advocada, assagista Modifica el valor a Wikidata
PartitGrup Socialista Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteGuerra d'Algèria Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeClaude Faux (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsSerge Halimi Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
6 agost 2020funeral (crematori de Père-Lachaise) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1132400 TMDB.org: 1318440 Modifica el valor a Wikidata

Gisèle Halimi (àrab: جيزيل حليمي, Jīzīl Ḥalīmī), nascuda Zeiza Gisèle Élise Taïeb (la Goleta, Tunísia, 27 de juliol del 1927 - París, 28 de juliol de 2020) fou una advocada, activista feminista i política francotunisiana.[1][2][3][4]

Biografia[modifica]

"C’était à 11 ans, je devais être en 6e (...) [mon père et mes frères] trouvaient normal qu’on les serve à table et que ma sœur et moi fassions la vaisselle. Et c’est là que je me suis, pour la première fois, révoltée. Pourquoi je devais les servir ? Je concevais que je puisse servir mon père, d'abord parce que je l'aimais beaucoup et puis c’était mon père, mais pourquoi je servirais mes frères ? Ils n'étaient pas meilleurs que moi, ils ne m’étaient en rien supérieurs, il n'y avait aucune raison. Sauf le fait qu’eux étaient du sexe masculin et moi du sexe féminin. Ma mère n'a jamais pu me donner une autre raison. Parce qu’il n'y en avait pas. Donc à ce moment-là j’ai dit «non». Alors elle m’a dit «tu ne te mettras plus à table», «tant pis, je ne mangerai pas» et je suis restée sans manger. Ça a ému mon père, qui avait beaucoup d'affection pour moi. Plus tard, ça s'est mué en un espèce d'étonnement d'avoir mis au monde une fille comme ça.-Entrevista de Tania Angeloff i Margaret Maruani (2005) [nt 1]

Halimi nasqué en una família ortodoxa jueva establerta a la Goleta, el principal port de l'aleshores protectorat francès de Tunísia, un territori que durant part de la Segona Guerra Mundial estigué sota domini de les tropes italoalemanyes. Acabada l'ocupació de les forces de l'Eix, i havent demostrat ser una molt bona estudiant al lycée (va fer els estudis becada[5] per notes excel·lents), als divuit anys marxà a França; treballava de telefonista mentre estudiava a la Facultat de Dret. Als dos anys d'arribar a París quedà embarassada contra la seva voluntat i decidí sotmetre's a un avortament, forçosament clandestí i en condicions extremadament penoses[nt 2] a causa del codi penal francès del 1810 i a la llei de 31 de maig del 1920, que castigaven la «provocació a l'avortament». Amb vint-i-un anys obtingué la nacionalitat francesa i es llicencià en dret. Fou advocada del futur president de Tunísia Habib Bourguiba[2] i a partir del 1949 exercí als tribunals tunisencs. Al 1956, en produir-se la independència nacional, tornà a París per establir-s'hi definitivament.

Després d'un primer matrimoni amb vint anys, es casà en segones noces amb Paul Halimi, un funcionari del Ministeri d'Agricultura[6] i de qui n'adoptà el cognom[7] per a la vida pública. Es casà, encara, una tercera vegada, aquest cop amb Claude Faux, que havia sigut secretari de Jean-Paul Sartre, de qui ella n'havia estat amiga i advocada. Ha tingut tres fills: Jean-Yves Halimi, advocat; Serge Halimi (nascut el 2 d'agost del 1955), periodista[8] i director[9] de Le Monde diplomatique; i Emmanuel Faux (1964), periodista d'Europe 1[10]

Compromís nacional i social[modifica]

Milità per la independència del seu país natal, però també per la d'Algèria: denuncià[11] l'exèrcit i la policia francesos per les tortures infligides en la Guerra per la independència d'Algèria, i defensà als tribunals alguns militants del Front Nacional d'Alliberament d'Algèria encausats per la justícia francesa. El 1960 assumí la defensa de Djamila Boupacha, una algerina acusada d'atemptat terrorista, que havia estat brutalment torturada per extreure'n una confessió. Juntament amb Simone de Beauvoir i l'etnòloga i antiga resistent Germaine Tillon, impulsà la creació d'un comitè de suport a Boupacha, que per mitjà del cas denuncià la violació sistemàtica dels drets humans que l'administració governamental feia a la colònia francesa[12] en lluita per la independència. Beauvoir i Halimi cosignaren un llibre sobre la resistent algerina que recollia textos dels periodistes Henri Alleg i Jean-François Revel, del general de Bollardière, del dominic Marie-Dominique Chenu, dels polítics Jacques Fonlupt-Espéraber, Daniel Mayer i André Philip, i dels escriptors Jules Roy i Françoise Sagan, entre d'altres. El dibuix de la coberta era un retrat, original de Pablo Picasso, i el llibre fou il·lustrat pels pintors Robert Lapoujade i Roberto Matta Echaurren. Posteriorment, i en admiració per la lluita d'Halimi i de Beauvoir, el pintor Armand Cardona Torrandell dedicà[13] el 1964 el quadre Djamila a Boupacha.

Com a mostra del seu engatjament en tota mena de causes polítiques i socials, també presidí una comissió d'investigació sobre els crims de guerra americans al Vietnam, i escrigué sobre el tema, com també ho feu sobre el procés de Burgos.

De fortes conviccions feministes, Halimi signà al 1971 el manifest de les 343 dones que admetien haver avortat voluntàriament i que reclamaven el lliure accés a mitjans contraceptius i la no-persecució de l'avortament lliure. Amb Simone de Beauvoir[11] i Joan Rostand, el 1971 va contribuir a fundar Choisir (la cause des femmes), un moviment feminista que lluità, i ajudà a aconseguir, la despenalització de l'avortament i la legalització de la interrupció voluntària de l'embaràs. En morir De Beauvoir, Halimi la substituí en la presidència de l'entitat. Al procés de Bobigny del 1972, va defensar de la llei de 1920 la noia Marie-Claire Chevalier, i la seva mare que l'havia ajudada, per haver avortat després que fos violada per un company d'institut. Aquesta lluita culminà amb la llei Vert, promulgada el gener del 1975, sobre la interrupció voluntària de l'embaràs a França.

El 1974 fou l'advocada que portà als tribunals el cas d'Anne Tonglet i Araceli Castellano, dues turistes belgues que havien estat víctimes d'una violació col·lectiva a Marsella el 1974. El ressò mediàtic que despertà de resultes del seu paper a la "Cour d'assises" (tribunal penal) d'Ais de Provença el 1978 contribuí al trencament de tabús sobre la violació, i l'aprovació d'una nova llei el 1980 que definí la violació com un crim que havia de ser castigat amb la severitat deguda (fins aquell moment, el dret francès l'havia considerat un delicte menor). El procés ha estat recentment (2014) documentat[14] al llibre Le viol devint un crime.

Uns anys més tard, en l'anomenat "Cas Scelle" jutjat el 1978, Halimi sostingué l'acusació contra l'ANPE (Agence Nationale pour l'Emploi), per discriminació contra dones treballadores; la sentència, desfavorable, posà en evidència[15] la dificultat d'establir quan es produïa una discriminació laboral basada en la condició sexual, i no en altres aspectes. En crear Jacques Chirac l'"Observatoire de la parité entre les femmes et les hommes" el 1995, Halimi en va ser nomenada membre[16] i en presidí la comissió política del 1996 al 1998. El 1996 dictà la lliçó Femmes-hommes: une autre démocratie, a la Universitat d'estiu d'Andorra, aquell any[17] dedicada al tema "Els límits de la democràcia", i el 1998 va ser una de les fundadores de l'associació altermundista Associació per la Taxació de les Transaccions i per l'Ajuda als Ciutadans.

L'activista palestí Marwan Barghouti la trià per defensora el 2002[18] i en va ser advocada des d'aleshores. Com a mostra d'aquest compromís amb la causa dels pobles oprimits, Halimi és membre del jurat[19] del Tribunal Russell sobre Palestina, creat el 2009.

La «clause de l'Européenne la plus favorisée», édictée dès 1979 par Gisèle Halimi, est une proposition politique, destinée à apporter aux citoyennes européennes les moyens légaux de leur émancipation, en garantissant pour chacun de ces sujets le plus haut niveau de protection juridique offert par l'un des États de l'Union. «Faire choix dans chaque État membre du droit des femmes au niveau le plus élevé et en doter l'Européenne, en un statut unique». -Proposta de resolució europea núm. 2261 [nt 3][20]

El 23 de febrer del 2010 i en presència seva, l'Assemblea Nacional francesa va votar una proposta de resolució europea que, sota el principi de la «clàusula europea més afavorida», proposava una harmonització dels drets de la dona en les legislacions europees, seguint la idea que Halimi havia manifestat[21] en ocasió de les primeres eleccions europees amb sufragi universal el 1979.

Acció política[modifica]

L'any 1965 participà en el "Mouvement démocratique féminin", un conjunt de dones d'esquerres que prestà suport a la candidatura de François Mitterrand a les eleccions presidencials franceses de 1965, que volia conjuntar[22] socialisme i feminisme. Les eleccions, però, les acabà guanyant Charles de Gaulle a la segona volta, amb un 55% dels vots contra el 45% de Mitterand.

Quinze anys més tard es presentà, i va sortir elegida, diputada a l'Assemblea Nacional francesa per la quarta circumscripció de l'Isèra. Romangué a la Cambra del 21 de juny del 1981 fins al 9 de setembre del 1984[23] votant amb el Grup Socialista i presidint el Grup Interparlamentari contra el Racisme i el Sexisme. En el seu pas per la Cambra, però, veié com les seves propostes avançaven poc, i denuncià la institució com un «bastió de la misogínia». Presentà una moció, que fou acceptada el 1982, perquè s'establissin quotes femenines en les eleccions, però el Consell Constitucional la tombà perquè la considerà[24] un obstacle a la llibertat de sufragi i a la lliure expressió de la sobirania nacional.

Hagué de renunciar a l'escó en favor del seu suplent, Maurice Rival, perquè al març del 1984 el primer ministre (Pierre Mauroy) li havia encomanat una missió governamental per estudiar el funcionament de les organitzacions internacionals, especialment de la UNESCO, que l'impedí de continuar exercint la tasca parlamentària. Poc després de la dimissió, va ser nomenada[25] ambaixadora francesa davant de la UNESCO. El seu pas per la institució va ser breu, d'abril del 1985 a setembre del 1986, i es va declarar decebuda per un Mitterrand que va titllar de maquiavèl·lic i a qui va retreure[1] que donés poc de suport a la causa de les dones. Amb posterioritat fou consellera especial de la delegació francesa a l'Assemblea General de les Nacions Unides.

A les eleccions al Parlament Europeu de 1994 formà part de la candidatura L'autre politique[26] del Moviment dels Ciutadans francès, en segona posició a la llista, i just darrere del líder Jean-Pierre Chevènement. La candidatura rebé 494.986 vots, un 2,54 dels vots emesos, i no obtingué cap[27] dels 87 escons en joc.

Premis i distincions[modifica]

Obres[modifica]

Al llarg dels seus darrers cinquanta anys de vida publicà un extens seguit d'obres, que es poden categoritzar en dues tipologies principals: obres purament de caràcter social o polític; o bé obres de caràcter autobiogràfic que -donada l'actitud militant vital de l'autora- s'empelten del caràcter de les altres. Llibres seus en la llengua original francesa han sigut reeditats diverses vegades, i hom els ha traduïts a idiomes com l'alemany, el danès, el turc, l'urdu, el xinès... La cause des femmes ha estat l'obra més difosa, i es pot llegir[32] en les versions anglesa, àrab, espanyola, en esperanto, italiana, japonesa i sueca.

(Selecció:)

Pel·lícules[modifica]

Gisèle Halimi fou entrevistada un gran nombre de vegades per la televisió francesa. A banda, la seva figura aparegué en diverses pel·lícules, representades per actrius o amb per ella mateixa (com en els documentals Les années Pompidou del 2004 i François Mitterrand et la guerre d'Algérie, del 2010).[33]

Notes[modifica]

  1. ↑ "Tenia 11 anys, devia fer 6è (...) [el meu pare i els meus germans] trobaven normal que els servissin a taula i que la meva germana i jo rentéssim els plats. I fou aleshores que, per primer cop, em vaig revoltar. Perquè els havia de servir ? Concebia que pogués servir el pare, primer perquè l'estimava força i després perquè era el meu pare, però perquè havia de fer-ho pels meus germans ? No eren pas millors que jo, en res no m'eren superiors, no hi havia cap raó. Tret del fet que ells eren de sexe masculí i jo de sexe femení. La mare no me'n podia donar cap altra raó. Perquè no n'hi havia cap. Així que en aquell moment vaig dir «no». Aleshores ella em va dir «no t'asseuràs més a la taula», «doncs és igual, no menjaré» i em vaig quedar sense menjar. Això commogué el meu pare, que m'estimava molt. Més tard això es convertí en una mena de sorpresa per haver portat al món una noia així. - Entrevista de Tania Angeloff i Margaret Maruani (2005)
  2. ↑ Posteriorment explicaria el seu avortament clandestí al llibre Cause des femmes
  3. ↑ La «clàusula de l'europea més afavorida», formulada el 1979 per Gisèle Halimi, és una proposta política per aportar a les ciutadanes europees els mitjans legals per a emancipar-se, garantint a cadascuna el nivell de protecció més alt que ofereixi algun dels estats de la UE. «Optar, a cada Estat membre, pel nivell més elevat en els drets de les dones i dotar-ne l'Europea, en un únic estatut» -Del pròleg de la Proposta de resolució europea núm. 2261

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 Article de Catherine Valenti, al llibre de Bard, Christine (directora); Chaperon, Sylvie. Dictionnaire des féministes. France XVIIIe-XXIe siècle. París: PUF, 2017. ISBN 9782130787228. 
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Presentació del llibre Histoire d'une passion: Trapier, Patrice (entrevistadora) «Gisèle Halimi «Le plus important pour les femmes: le savoir, les études»». Le Journal du Dimanche, 05-03-2011. Arxivat de l'original el 20 de febrer 2018 [Consulta: 6 juliol 2017].
  3. ↑ Linares, Vicenta. «Falleció Gisèle Halimi, gran feminista y "abogada irreverente"». RFI. Radio Francia Internacional, 28-07-2020. [Consulta: 29 maig 2022].
  4. ↑ Ayuso, Silvia. «Fallece la abogada Gisèle Halimi, icono del feminismo en Francia» (en castellà). El País, 28-07-2020. [Consulta: 29 maig 2022].
  5. ↑ Clancy-Smith, Julia A. «Halimi, Gisele». A: Dictionary of African Biography. vol. III Hailu-Lyaut. Urbana: The University of Illinois Press, 2006, p. 5-7. ISBN 9780195382075. 
  6. ↑ Pascale Nivelle. «Dame de parité» (en francès), 20-02-2002. Arxivat de l'original el 8 de gener 2017. [Consulta: 23 desembre 2016].
  7. ↑ Angeloff, Tania; Maruani, Margaret «Gisèle Halimi, la cause du féminisme». Travail, genre et sociétés, nº 14, 2005, pàg. 5-25.
  8. ↑ Halimi, Serge «Fiasco islamiste en Tunisie». Le Monde diplomatique, 11-02-2013.
  9. ↑ «Qui sommes-nous?, al web de "Le Monde diplomatique"». [Consulta: 29 juny 2017].
  10. ↑ Drucker, Michel «Gisèle Halimi: itinéraire d'une féministe engagée». "Découvertes", a Europe 1, 21-01-2009. Arxivat de l'original el 13 de febrer 2009 [Consulta: 29 juny 2017].
  11. ↑ 11,0 11,1 «"Simone De Beauvoir", al web "Observatori per la Igualtat" de la Universitat Rovira i Virgili». Arxivat de l'original el 2018-04-30. [Consulta: 28 juny 2017].
  12. ↑ Usall i Santa, Ramon. Algèria viurà!: França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962). València: Universitat de València, 2004, p. 309-310. ISBN 8437058678. [Enllaç no actiu]
  13. ↑ «El Museu Balaguer exposa 37 obres inèdites d'Armand Cardona». El Punt Avui, 29-06-2011.
  14. ↑ Le Naour, Jean-Yves; Valenti, Catherine. Et le viol devint un crime. París: Vendémiaire, 2014. ISBN 9782363581273. 
  15. ↑ Mazur, Amy G. Gender Bias and the State. Symbolic reform at work in Fifth Republic France. Pittsburgh & London: University of Pittsburgh Press, 1995, p. 142. ISBN 0822939029. 
  16. ↑ «Décret du 18 octobre 1995 portant nomination à l'Observatoire de la parité entre les femmes et les hommes». Journal officiel de la République française, nº 244, 19-10-1995, pàg. 15265. SPSF9503087D.
  17. ↑ «Programa de la Universitat d'Estiu d'Andorra del 1996». [Consulta: 28 juny 2017].
  18. ↑ Golan, Ori «An unlikely alliance». The Guardian, 12-08-2003.
  19. ↑ «"El jurat", al web del Tribunal Russell sobre Palestina». Arxivat de l'original el 2018-04-30. [Consulta: 28 juny 2017].
  20. ↑ «Harmonisation des législations européennes et clause de l'Européenne la plus favorisée» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-04-28. [Consulta: 4 juliol 2017].
  21. ↑ Legrand, Thomas «Il ne faut pas toujours désespérer de la politique…». Slate, 27-02-2010 [Consulta: 4 juliol 2017].
  22. ↑ Chaperon, Sylvie «Une génération d'intellectuelles dans le sillage de Simone de Beauvoir». Clio. Femmes, Genre, Histoire, nº 13, 2001, pàg. 99-116. ISSN: 1252-7017.
  23. ↑ «"Gisèle Halimi" al web de l'Assemblea Nacional francesa» (en francès). [Consulta: 30 juny 2017].
  24. ↑ Ministère de l'Emploi et de la Solidarité/Service des droits des femmes. Appareils gouvernementaux chargés des droits des femmes, représentation et démocratie en France (en francès), 2000, p. 58-59. 
  25. ↑ «Décret du 13 avril 1985 portant nomination d'un délegué permanent de la France auprès de l'Organisation des Nations-Unies pour l'Éducation, la Science et la Culture (UNESCO)». Journal officiel de la République française, nº 91, 18-04-1985, pàg. 4546.
  26. ↑ «Listes de candidats à l'élection des représentants». Journal officiel de la République française, nº 123, 29-05-1994, pàg. 7754. INTX9400207K.
  27. ↑ «Élections européennes 1994».
  28. ↑ «Décret du 31 décembre 1997 portant promotion et nomination». Journal officiel de la République française, nº 1, 01-01-1998, pàg. 8. PREX9702560D.
  29. ↑ «Décret du 31 décembre 2012 portant promotion». Journal officiel de la République française, nº 1, 01-01-2013, pàg. 54. PREX1242507D.
  30. ↑ «Décret du 13 novembre 2009 portant promotion et nomination». Journel officiel de la République française, nº 265, pàg. 19728. PREX0922128D.
  31. ↑ «Remise cravate de Commandeur a Maître Gisèle Halimi. Assemblée Nationale». Arxivat de l'original el 2016-03-16. [Consulta: 6 juliol 2017].
  32. ↑ «Llista d'edicions de La cause des femmes en diversos idiomes, al web Worldcat.org». [Consulta: 27 juny 2017].)
  33. ↑ Gisèle Halimi a Internet Movie Database (anglès)
  34. ↑ Djamila Boupacha a Internet Movie Database (anglès)
  35. ↑ Le procès Bobigny a Internet Movie Database (anglès)

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gisèle_Halimi&oldid=32462825»