Agnès Jaoui

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAgnès Jaoui

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Agnès Esther Jaoui Modifica el valor a Wikidata
19 octubre 1964 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Antony (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióCours Florent
Lycée Henri-IV Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióguionista, actriu de teatre, actriu de cinema, escriptora, directora de cinema, cantant, realitzadora Modifica el valor a Wikidata
Activitat1983 Modifica el valor a Wikidata –
Membre de
GènereMúsica del món Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeJean-Pierre Bacri Modifica el valor a Wikidata
PareHubert Jaoui Modifica el valor a Wikidata
GermansLaurent Jaoui Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0418450 Allocine: 8400 Allmovie: p204934 TMDB.org: 28279
Spotify: 3ttWdWbbZd0qcoExY25VnP Musicbrainz: b8e57c26-57e0-42ed-b223-86d56c430c03 Songkick: 2089195 Discogs: 961461 Modifica el valor a Wikidata

Agnes Jaoui (Antony, Alts del Sena, 19 d'octubre de 1964) és una actriu, cantant, guionista i directora de cinema francesa d'ascendència tunisiana i jueva.[1] Ha treballat sovint en col·laboració amb la seva antiga parella Jean-Pierre Bacri.

Biografia[modifica]

És filla d'Hubert Jaoui i Gyza Jaoui, ambdós escriptors i no relacionats amb la indústria del cinema.[1] Es van mudar a París quan tenia 8 anys. Va començar en teatre quan estava al Lycée Henri-IV de París.[1] Va ingressar al Cours Florent quan tenia 15 anys.[1] Patrice Chéreau, director del Théâtre des Amandiers a Nanterre, on va seguir les classes de dramatúrgia des del 1984, li va donar un paper a la pel·lícula Hôtel de France el 1987. Aquell mateix any, també va actuar a L'anniversaire de Harold Pinter amb Jean-Pierre Bacri, que després serà un col·lega fidel i company.[2]

Plegats van escriure l'obra Cuisine et dépendances que va ser adaptada a la pantalla el 1992 per Philippe Muyl. El 1993 el director Alain Resnais els va demanar que escrivissin una adaptació de l'obra de vuit parts d'Alan Ayckbourn Intimate Exchanges, que es va convertir en la pel·lícula de dues parts Smoking/No Smoking. Gràcies a aquest irònic díptic sobre el lliure albir i el destí, van guanyar el César al millor guió original o adaptació el 1994. Però va ser el 1996 que van conèixer un major èxit amb l'adaptació de l'obra de Cédric Klapisch Un air de famille que van mostrar la seva capacitat d'observar i representar la vida quotidiana i de criticar les normes socials mitjançant un humor amarg i corrosiu. Una vegada més, van guanyar el César al millor guió original o adaptació el 1997 i aquest mateix any van tornar a col·laborar amb Alain Resnais per On connaît la chanson que van escriure, però també van interpretar: junts, van guanyar el seu tercer premi César al millor guió i Jaoui va guanyar el seu primer César a la millor actriu secundària.

El 2000 Jaoui va dirigir el seu primer llargmetratge, Le Goût des autres, 2000, amb guió coescrit amb Jean-Pierre Bacri), que qüestiona les identitats socioculturals. La pel·lícula va tenir un èxit enorme a França i va atraure 4 milions d'espectadors. També va guanyar 4 premis César el 2001, incloent-hi el de millor pel·lícula i el millor guió, i també va obtenir la candidatura a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. El 2004, la seva segona pel·lícula com a directora Com una imatge coescrita amb Bacri, fou seleccionada al 57è Festival Internacional de Cinema de Canes, i va guanyar el premi al millor guió. Va protagonitzar la darrera pel·lícula de Richard Dembo, La maison de Nina (2005) i després es va centrar en la música i va llançar el seu àlbum de cançons llatines Canta (2006). Va tornar a la indústria del cinema dos anys més tard el 2008 amb Parla'm de la pluja va oferir a l'humorista francès Jamel Debbouze un paper diferent al que solia interpretar.

El 2012 va dirigir la seva última pel·lícula, Al final del conte, també coescrita amb Bacri. Hi revisa diversos contes de fades com la Ventafocs, Blancaneus i Caputxeta Vermella. Va rebre aclamacions per la originalitat i l'humor en la redacció i el diàleg, tant de la crítica com del públic.[3]

Música[modifica]

Jaoui va estudiar música al conservatori quan tenia 17 anys, però no va començar la seva carrera com a cantant fins al 2006 quan es va publicar el seu primer àlbum Canta. Hi barreja diversos gèneres de música llatina (com el flamenc, el bolero i bossa) i va cantar exclusivament en castellà i portuguès.[4] El 2007 va guanyar el premi Victoire de la Musique pel "millor àlbum de música tradicional".

El segon àlbum de Jaoui, Dans Mon Pays, fou estrenat el 2009. També va incloure sons llatins i va cantar en castellà i portuguès, excepte dues cançons en francès.[5]

Vida personal[modifica]

Jaoui i Jean-Pierre Bacri el 2013 a l'estrena d'Al final del conte.

Jaoui és la filla de Gyza Jaoui, una figura pionera de l'anàlisi transaccional, una forma de psicoteràpia iniciada per Eric Berne. Jaoui té un germà, Laurent Jaoui, que també és guionista i director.

Jaoui va mantenir una relació amb Jean-Pierre Bacri entre 1987 i 2012.[2] Malgrat la separació, els dos van decidir mantenir-se en bones condicions i continuar treballant junts.[6]

Va adoptar dos fills del Brasil el 2012.[7]

Filmografia[modifica]

Actriu[modifica]

Guionista[modifica]

Directora[modifica]

Premis[modifica]

Césars
Oscars
Festival de Canes
Prix Lumières
David di Donatello
Altres

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Klifa, Thierry «Agnès Jaoui: L'art de vivre». Studio magazine, 153, febrer 2000, pàg. 124–129. ISSN: 0982-8354.
  2. ↑ 2,0 2,1 Lorrain, François-Guillaume «Jaoui ne se laisse pas faire». Le Point, 11-09-2008 [Consulta: 31 març 2014].
  3. ↑ «"Au bout du conte", d'Agnès Jaoui, une comédie piquante très Jaoui-Bacri». Télérama.fr, 03-06-2013 [Consulta: 31 març 2014].
  4. ↑ «"Canta" ou la délicatesse d'Agnès Jaoui». Linternaute.com, febrer 2006 [Consulta: 31 març 2014].
  5. ↑ «"Dans mon pays", Agnès Jaoui y El Quintet Oficial». Cosmopolitan [Consulta: 31 març 2014].
  6. ↑ Amalric, Laurent «Le conte est bon à Six-Fours pour le duo Bacri-Jaoui». Nice-Matin, 31-01-2013 [Consulta: 31 març 2014].
  7. ↑ Karelle, Fitoussi «Agnès Jaoui, la douceur de vivre». Paris Match, 26-08-2012 [Consulta: 31 març 2014].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Agnès_Jaoui&oldid=33387134»