Esperit (química)
Esperit és el nom comú de l'etanol, que antigament era la denominació que donaven els alquimistes i els antics químics a les substàncies volàtils que consideraven la part vital d'un cos, el seu "esperit vital", el qual podia extreure's per mitjà d'operacions com la destil·lació, la sublimació o la digestió.[1][2]
El 1787 es publicà el Méthode de Nomenclature Chimique dels químics francesos Louis Bernard Guyton de Morveau (1737-1816), Antoine Laurent Lavoisier (1743-1794), Claude Louis Berthollet (1748-1822) i Antoine François Fourcroy (1755-1809),[3] on s'estableix per primera vegada un mètode sistemàtic per anomenar les substàncies químiques. En les noves regles s'eliminaren els noms d'esperit per noms relacionats amb la composició de la substància.[4] Malgrat això se seguí emprant la denominació d'esperits fins a finals del segle XX a un nombre cada vegada més petit de substàncies.
Alguns dels esperits més coneguts pels alquimistes eren:
- Esperit, esperit de vi, esperit ardent: és una dissolució concentrada d'etanol que s'obtenia destil·lant el vi.
- Esperit de Venus, esperit de vinagre: és l'àcid acètic que s'obté en destil·lar el vinagre.
- Esperit de llenya: en destil·lar fusta s'obté el metanol.
- Esperit de vidriol: es correspon amb una dissolució concentrada d'àcid sulfúric que s'obtenia destil·lant sulfats, anomenat aleshores vidriols, com el vidriol verd, actual sulfat de ferro(II) heptahidratat.
- Esperit de trementina: és l'aiguarràs.
- Esperit silvestre: és l'àcid carbònic en dissolució.
- Esperit de sal fumant: és l'àcid clorhídric, dissolució de clorur d'hidrogen en aigua.
- Esperit de nitro fumant: és l'àcid nitrós en dissolució.
- Esperit de sofre: es correspon amb l'àcid sulfurós.[5]
Referències[modifica]
- ↑ «esperit | enciclopèdia.cat». [Consulta: 12 gener 2018].
- ↑ Bertomeu Sánchez, J.R.; García Belmar, A. La revolución química: Entre la historia y la memoria (en castellà). Universitat de València, 2011-11-28. ISBN 9788437086286.
- ↑ Guyton de Morveau, L.B.; Lavoisier, A.L.; Berthollet, C.L.; Fourcroy, A.F. Méthode de Nomenclature Chimique (en francès). 1a edició. París: Cuchet, 1787.
- ↑ Connelly, N.G., Damhus, T., Hartshorn, R.H., Hutton, A.T. Nomenclature of Inorganic Chemistry: IUPAC Recommendations 2005 (en anglès). Royal Society of Chemistry, 2005. ISBN 9780854044382.
- ↑ Gutiérrez Bueno, P. Método de la nueva nomenclatura quı́mica propuesto por M.M. de Morveau, Lavoisier, Bertholet, y de Fourcroy, a la Academia de Ciencias de Parı́s, y traducido al castellano por D. Pedro Gutiérrez Bueno (en castellà). Don Antonio de Sancha, 1788.