Conquesta musulmana de Sicília
expansió de l'islam  | |||
|---|---|---|---|
  Conquesta musulmana de Sicília Conquesta musulmana de Sicília | |||
 | |||
| Tipus | esdeveniment històric | ||
| Data | Juny del 827 - agost del 902[nota 1] | ||
| Lloc | Sicília | ||
| Estat | Imperi Romà d'Orient | ||
| Resultat | Victòria aglàbida
| ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Expansió de l'islam | |
|---|---|
La conquesta musulmana de Sicília es produí gradualment entre el juny del 827 i el 902, any de la caiguda de Taormina, la capital romana d'Orient de Sicília.[1] Algunes fortaleses disperses resistiren fins al 965, moment a partir del qual l'illa restà sota domini musulmà fins a la conquesta normanda al segle xi.
El 652 ja hi havia hagut el primer atac musulmà a l'illa, al que van seguir altres sobretot després de la construcció de l'arsenal de Tunis el 698. El valí d'Ifríqiya, Ubayd-Al·lah ibn al-Habhab, va enviar a l'illa Habib ibn Abi-Ubayda que va assetjar Siracusa en 740 sense arribar a envair l'illa.[2] A la segona meitat del segle viii els atacs es van aturar i no n'hi ha notícies; sembla que les defenses romanes d'Orient en aquest temps eren prou bones i els aglàbides, que van pujar al poder a Ifríqiya el 800, van fer també una sèrie de fortificacions per protegir les seves costes i després per equipar una flota. El primer emir aglàbida hauria signat una treva amb els romans d'Orient i el seu fill l'hauria renovat durant tot el primer quart del segle ix.[3]
Mentre a l'Orient regnava un equilibri relatiu, la situació a la Mediterrània occidental es va veure alterada irremeiablement quan els aglàbides van començar la seva lenta conquesta de Sicília a la dècada del 820. Utilitzant Tunísia com a plataforma de llançament, la conquesta tingué lloc en quatre onades, corresponents a cada una de les quatre valls de l'illa, sent la primera, iniciada per l'emir d'Ifríqiya Ziyàdat-Al·lah ibn Ibrahim entre 827 i 840 a la Val di Mazara, prenent Palerm en 831, la segona, al Val di Noto, fou entre 827 i 878, quan caigué Siracusa en mans d'Abu-Ishaq Ibrahim ibn Àhmad,[4] la Val de Mone entre 835 i 859, quan caigué Castrogiovanni, i les darreres posicions romanes d'Orient importants, Catània i Taormina, caigueren en 900 i 902[5] i finalment, Rometta, la darrera posició romana d'Orient, en 965.[6]
Notes[modifica]
- ↑ Datació tradicional del conflicte. En realitat, els romans mantingueren una certa presència a l'illa fins al 965.
Referències[modifica]
- ↑ «Taormina». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 maig 2022].
- ↑ Blankinship, Khalid Yahya. The End of the Jihâd State: The Reign of Hishām Ibn ʿAbd al-Malik and the Collapse of the Umayyads (en anglès). State University of New York Press, 1994, p. 206. ISBN 9780791496831.
- ↑ Traini, R. Sikilliya. A Bosworth, C. E., Van Donzel, E., Heinrichs, W. P., & Lecomte, G.. Enciclopaedia of Islam, New Edition: Vol. IX (en anglès). Brill, 1997, p. 582- 591.
- ↑ Kettani, Houssain. The World Muslim Population: Spatial and Temporal Analyses (en anglès). CRC Press, 8/11/2019. ISBN 978-0-429-74925-4.
- ↑ Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia [2 volumes: A Historical Encyclopedia] (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p. 831. ISBN 9781598843378.
- ↑ Brett, Michael. The Rise of the Fatimids: The World of the Mediterranean and the Middle East in the Fourth Century of the Hijra, Tenth Century CE (en anglès). 30. Leiden: BRILL, 2001, p. 242. ISBN 9004117415.
Bibliografia[modifica]
- Bury, J. B. A History of the Later Roman Empire from Arcadius to Irene (395 A.D. to 800 A.D.) (en anglès). Volum I, 1889.