Sant Miquel d'Engolasters
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Epònim | Sant Miquel Arcàngel  | ||||
| Dades | |||||
| Tipus | Església catòlica | ||||
| Part de | Engolasters | ||||
| Construcció | segles xi i xii | ||||
| Característiques | |||||
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica | ||||
| Altitud | 1.504 m | ||||
| Localització geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | Escaldes-Engordany (Andorra) | ||||
| Localització | carretera d'Engolasters (CS200) | ||||
| |||||
| BIC Andorra | |||||
| Data | 16/07/2003 | ||||
| Identificador | Fitxa 27 | ||||
| Activitat | |||||
| Diòcesi | bisbat d'Urgell | ||||
| Religió | catolicisme | ||||
| |||||
L'església o santuari de Sant Miquel d'Engolasters està situada prop del llogaret d'Engolasters (Escaldes-Engordany) a 1.504 m. i dominant tota la vall d'Andorra. Ha estat declarada Bé d'interès cultural.[1]
Per arribar-hi cal agafar la carretera CS-100 un cop passat Escaldes-Engordany i després la CS-200 que porta fins a l'estany d'Engolasters.[2]
L'església està isolada, no té cap població a prop ni restes d'habitatges, tampoc funeràries, ja que no s'ha dut a terme una excavació arqueològica. Aquesta església destaca per trets com el seu culte a Sant Miquel. Cal destacar que es tracta d’una de les esglésies amb més reconeixement d’Andorra gràcies a diversos elements com el seu campanar, que és l’element més destacable juntament amb les pintures murals que es troben al Museu Nacional d’art de Catalunya.[3]
Context[modifica]
Andorra en èpoques prehistòriques era un lloc d’intercanvi i també de pas, i es crea un art més funcional a través d’aquests contactes. Té relació amb els altres corrents artístics en l’Europa occidental. Entre els segles IX i XII hi ha un desenvolupament de l’activitat entre el bisbat i el comtat d’Urgell. Entre els segles XI i XIII l’art presenta mobilitat.[4]
Entre el segle X i XI es fan més de cinquanta construccions de petites esglésies en les muntanyes, en llocs amb importància i amb relació de l'espiritualitat, de fàcil accés tenint en compte el clima. A Andorra durant l'època feudal no hi havia reserves de domini. Respecte a altres esglésies romàniques del Principat d'Andorra, Sant Miquel d'Engolasters ha tingut poques modificacions. En el segle XX l'església està quasi enderrocada totalment, i es considera que és una construcció dels segles XVI i XVII. L'església va ser abandonada, no se saben els motius ni el moment en concret en el qual es va produir.
El dia 8 de maig era el dia de la festa de la patrona, i els fidels hi pujaven en processó per celebrar-hi una missa. En el 1902 el senyor Cases fa el possible per poder salvar l’estat de degradació de l’església. En el 1965 sota la direcció de Cèsar Martinell, comença la campanya de restauració, de la qual no se’n té memòria. A la península Ibèrica hi ha altres monestirs dedicats a Sant Miquel, com el d’Escalada o el de Pedroso. El culte de Sant Miquel s'estén per Europa en època carolíngia.[3][5]
Edifici[modifica]
El temple és d'origen Romànic, ja que a diferència del Preromànic, el seu absis és semicircular i el campanar és quadrangular. És de la primera meitat del segle xii, per tant, del Període del Romànic Ple.
La nau és rectangular i relativament petita amb un absis situat a l'est també força petit. Els murs fets amb pedra tosca i morter de calç són gruixuts. L'absis és més baix que la nau i està decorat per l'exterior amb un fris de tretze arcuacions llombardes actualment força erosionades fetes amb pedra tosca. També s'hi obren dues finestres petites de doble espitllera; una centrada i l'altra orientada al sud, totes dues cobertes amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària.
La porta d'accés es troba a la façana sud amb muntants de pedra calcària com les dovelles que la coronen en un arc de mig punt. Davant la porta hi ha un porxo, d'època molt posterior.
L’arc per la part interior de l'església, es crea una llinda de fusta a causa de les transformacions que ha tingut per posar la nova porta, i això va portar a eliminar cada mecanisme d’obertura original.
Els murs de l'interior són d'un blanc radiant, i les grans lloses de pissarra negra del paviment fan que tot es vegi nou, i fa la sensació que és artificial. En el mur nord s'obre una porta estreta i baixa, però que queda alta per al nivell de circulació de la nau, aquest porta dona accés a la base del campanar. Actualment, l'arc fet amb dovelles no es veu si no s'accedeix a la base del campanar. A dins, hi ha un espai quadrat petit, ja que hi ha l'escala de gat que permet pujar a les parts superiors, aquests pisos estan separats per solers i es comuniquen amb altres escales de gat. Es creu que el sistema de cobriment de la nau és l'original, és de doble vessant.
L'interior està format per una coberta amb volta de quart d'esfera que és il·luminada per la llum de dues finestres petites amb arc de mig punt, una està situada al centre i l'altre més desplaçada cap al lateral, al costat d'aquesta hi ha un petit armari, anomenat credença, on es guarden els objectes que es fan servir a l'altar.[3][5]
La planta correspon a una nau rectangular de mides petites, 8,4 metres de llarg i 8,4 metres d'ample, els murs són gruixuts, amb 65 centímetres de gruix. També hi forma part un absis semicircular de no més d'1,50 metres de radi exterior. La planta és senzilla hi destaquen l'atri i el campanar.
Hi ha una altra credença a l'intradós de l'arc. El sostre és de fusta, amb lloses de llicorella al damunt, i cobreix la nau.
La coberta interior de l'absis és de vol de quart d'esfera.
Campanar[modifica]
La torre del campanar que sobresurt per damunt de la teulada, és l’element més destacable de tota l’estructura arquitectònica. El campanar es construeix en època llombarda, és una torre de planta quadrada molt esvelta i molt gran respecte a la resta del temple. Fa 17,5 m d'alçada i tres metres de costat, té la base quadrada i està coronada per una coberta enllosada que té la forma de piràmide de quatre vessants. L’aparell està format per blocs de pedra regulars, disposats en fileres i escantonats, cal dir que no tenen una ordenació específica.
Consta de tres pisos amb finestres geminades altes i estretes a cada cara, amb un mainell de pedra central, tenen un capitell d’un únic bloc trapezoidal, damunt del capitell hi cauen els arcs. Un bloc monolític de pedra divideix aquestes finestres geminades a manera de columna. La separació és corona amb una capitell monolitic de pedra. La coberta de la torre del campanar es va refer per la caiguda d’un llamp, algunes de les seves característiques que la fan destacable és que presenta un arrodoniment i verticalitat, és feta amb lloses de llicorella.
Només en el segon pis i en algunes finestres de la segona planta hi ha un element vertical decoratiu, és un motiu ornamental que no existeix en cap altre campanar d’Andorra. Els altres elements decoratius de la torre, com en el segon pis, es tracta d’emmarcar les finestres amb un baix relleu i un fris amb arcuacions, són característiques habituals dels campanars romànics. Al tercer pis només hi ha el relleu baix que emmarca les finestres.
A la façana sud hi ha un segon arc de fractura irregular. El fris d’arcuacions cegues de fractura ressegueix tot el perímetre de la torre per sota de la coberta, el seu nombre varia en cada una de les façanes. El campanar presenta una estructura ordenada, però amb poca qualificació constructiva, com es pot comprovar en els elements ornamentals i en el baix relleu.
Damunt de l'arc del darrer pis de finestrals hi ha, en tres de les façanes, uns elements que la historiografia nomena com a caps humans esculpits, tot i que és difícil reconèixer-ho. En el Principat d’Andorra en els campanars hi ha mènsules decoratives que semblen caps i les conservades estan situades en les façanes, sud, est i oest. Es poden reconèixer una cara amb línies que representen els ulls, la boca, el nas i la barbeta. No se sap la significació ni la funció de les peces.[3]
Modificacions i restauracions[modifica]
L'església a principis del segle XX va patir algunes intervencions poc respectuoses pel que fa a l’aspecte original. El pòrtic és dels anys seixanta del segle XX i està molt refet, substitueix una construcció anterior del segle XVI o XVII, també es creu que el porxo està reemplaçant una estructura romànica. Aquest porxo es va construir en la intervenció de consolidació i restauració. També, en l’any 1902, es va realitzar l’obertura d’una finestra al mur nord de l'arquitectura perquè el visitant pogués admirar la porta que actualment es troba tapiada i l’interior de l’església. La data d’aquesta intervenció està gravada a cisell damunt de la porta, en una pedra.[3] [6]
La coberta de la torre del campanar es va refer l’any 1998, ja que un llamp la va destruir. En l’exterior del mur nord de la nau hi havia una línia vertical que anava des de l’absis cap als peus de l’arquitectura, però en la restauració dels anys 1965-1968 es va eliminar. No s’ha documentat cap canvi en l’allargament dels murs ni de la capçalera en el segle XII.[3] El procés de degradació es va accelerar perquè en l’any 1898 aproximadament, es va abandonar l’església i els pastors la van utilitzar per aixoplugar el ramat. L’aspecte que es presenta en l’actualitat correspon a la restauració entre els anys 1965 i 1968, per part del Departament del patrimoni artístic nacional d’Andorra.[6]
Interior[modifica]
L'absis està decorat amb reproduccions exactes de les pintures murals romàniques originals actualment conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.
A la part central destaca la figura de Crist en majestat envoltat per una anella mística multicolor. Va vestit amb una túnica rosada sobre la qual cau un mantell blau amb el voraviu decorat. Envoltant a Crist trobem els símbols dels evangelistes (Tetramorf) però amb la particularitat que l'àngel de Mateu ha estat substituït per l'arcàngel Sant Miquel a qui és dedicada l'església. La figura del drac, representació del diable i molt malmesa, està abatut al peu d'aquest sant. Els evangelistes menors, Marc i Mateu, estan representats pels seus símbols dins de clipis que són portats per àngels. Sota aquesta composició hi ha part del col·legi apostòlic. Són sis apòstols, dels quals és possible identificar, a dada banda de la finestra central de l'absis, a Sant Pere que porta les claus, i a Sant Pau amb la característica alopècia. A l'entrada de l'absis, recobrint la superfície de l'intradòs de l'arc triomfal, hi ha representacions de diferents sants sense nom que representen la comunitat de cristians.
Arrencaments de les pintures murals[modifica]
En 1906, la publicació realitzada pel comte Carlet la que va ficar a l’església de Sant Miquel d’Engolasters i les seves pintures murals en el paradigma del món de l’art romànic. Va ser arran d’aquest fet que les pintures de Sant Miquel d’Engolasters van cridar l’atenció de Josep Pijuan, que la va afegir dins del segon fascicle de la col·lecció sobre pintura romànica publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, i de col·leccionistes que a principis del segle XX buscaven obres com aquesta.[3]
L’arrancament del conjunt pictòric de Sant Miquel d’Engolasters es va autoritzar el 1922 pel bisbe Justí Guitart, un any després que la Junta de Museus de Catalunya fes la petició de compra duta a terme a través de Mossèn Josep Mir. Per al procés d’arrancament de les pintures, Emili Gandia va fer un croquis on explicava les indicacions precises sobre tots els fragments conservats i que s’anaven a arrencar. Aquest croquis dut a terme l’any d’arrancament de les pintures va ser publicat el 2013 per Milagros Guardia i Immaculada Lorés, gràcies a aquesta publicació s’ha vist que en el moment d’arrancament de les pintures també es conservaven fragments pictòrics a la nau de l’església de Sant Miquel d’Engolasters. Malauradament, avui dia ja no es conserven aquests fragments de la nau, només és conserva la part de l’absis. De fet, amb les precisions dels croquis d’Emili Gandia es sap que alguns fragments que avui dia no es conserven, es localitzaven als murs nord i sud de la nau. Cal remarcar que Emili Gandia, en el seu desplaçament a Andorra per dur a terme el trasllat de les pintures, va aprofitar per dur a terme un croquis de la planta i les seves mesures.[7]
Un cop arrencades el 1924, les pintures van ser portades a Barcelona on se’n van exposar al Museu del parc de la Ciutadella amb la intenció de reproduir fidelment l’estructura en forma de l’absis d’on havien estat arrencades. Gràcies a aquesta primera exposició, es conserven uns gràfics en els quals es poden veure parts que abans es conservaven i avui dia no. L’arrencament es va poder fer en una sola peça, el que va provocar que fora necessari realitzar petites reformes i talls per poder traslladar-les i adaptar-les al suport.
Cal destacar que aquestes pintures han patit diversos viatges després de ser portades a Barcelona, com el 1929 que van ser portades al Palau Nacional de Montjuïc. Anys després, el 1937, a causa de la Guerra Civil es va decidir que per protegir les obres calia traslladar-les primer a Sant Esteve Olot i després a París, on van ser exposades en dues exposicions al voltant de l’art català, a la Jeu de Paume i a Maisons Laffitte. Un cop acabada la Guerra, les pintures van ser retornades a Barcelona i va ser el 1942 que van tornar a ser exposades al Museu.
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sant Miquel d'Engolasters |
- ↑ «Sant Miquel d'Engolasters». Patrimoni Cultural d'Andorra. Govern d'Andorra. [Consulta: 15 agost 2017].
- ↑ Torres, Núria «Fetilleria en aigües tranquil·les». Sàpiens [Barcelona], núm. 72, octubre 2008, p. 66. ISSN: 1695-2014.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Tarradellas, Cristina. Sant Miquel d’Engolasters. L’arcàngel de les muntanyes. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2020. ISBN 978-84-9168-447-3.
- ↑ Planas, Marta. 1991. “El legado artístico”. Catalònia Cultura, Vol. 25: 28-31.
- ↑ 5,0 5,1 Tarradellas Corominas, Cristina. L'art romànic del Principat d'Andorra: la pintura mural en el seu context (tesi) (en català). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2017, p. 1-437.
- ↑ 6,0 6,1 Museus.ad. «Sant Miquel d’Engolasters». [Consulta: 30 desembre 2023].
- ↑ Guardia, Milagros; Lorés, Immaculada. 2013. El pirineu romànic vist per Josep Gudiol i Emili Gandia. Tremp: Garsineu Edicions.
