Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic

Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic

Segimon amb uns 50 anys, a l'únic retrat contemporani que es conserva. (1433 (Gregorià))
Nom original	(la) Sigismundus (hu) Zsigmond (cs) Zikmund (de) Siegmund
Biografia
Naixement	15 febrer 1368 Free Imperial City of Nuremberg (Sacre Imperi Romanogermànic) (en)
Mort	9 desembre 1437 (69 anys) Znojmo
Sepultura	Oradea
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
1433 – 1437 ← Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic – Frederic III del Sacre Imperi Romanogermànic →
13è Rei de Bohèmia
1419 – 1437 ← Venceslau I d'Alemanya – Albert II d'Alemanya →
Duc de Luxemburg
1419 – 1437
Rei dels Romans
1411 – 1437 ← Jobst de Moràvia – Albert II d'Alemanya →
Príncep elector Marcgraviat de Brandenburg
1411 – 1415
Rei d'Hongria
març 1387 – 9 desembre 1437 (mort en el càrrec) ← Carles III de Nàpols – Albert II d'Alemanya →
Príncep elector Marcgraviat de Brandenburg
1378 – 1388 – Jobst de Moràvia →
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	monarca
Participà en
5 novembre 1414	Concili de Constança
Altres
Títol	Marcgravi
Família	Casa de Luxemburg
Cònjuge	Maria I d'Hongria (1385, 1385 (Gregorià)–1395) Barbara of Cilli (en) (1405, 1408 (Gregorià)–1437)
Fills	Elisabet de Luxemburg  ( Barbara of Cilli (en) ) N. of Luxemburg, Prince of Hungary (en)  ( Maria I d'Hongria) Joan Hunyadi  ( knight Voicu ('Vajk', László) Huniadi, lord of Hunedoara (Huniada) (en) Elizabeth Morzsinay de Marsina (en) )
Pares	Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànic   i Elisabet de Pomerània
Germans	Margarida de Bohèmia, Anna de Luxemburg, Venceslau I d'Alemanya, Joan de Görlitz, Caterina de Luxemburg, Margarida de Luxemburg i Elisabet de Luxemburg
Parents	Joan III de Nuremberg (cunyats) Jobst de Moràvia (cosí germà) Albert III d'Habsburg (cunyats) Albert II d'Alemanya (fills polítics) Vladislau II de Bohèmia i Hongria (besnet) Margarida de Turíngia (besneta) Casimir IV Jagelló (nét polític)
Premis (1415)  Rosa d'Or del Papa  Orde de la Lligacama

Segimon de Luxemburg (Nuremberg, 15 de febrer de 1368 - Znojmo (Moràvia), 9 de desembre de 1437) va ser un monarca que va regnar a Hongria i Croàcia des del 1387, va ser rei d'Alemanya des del 1410, rei de Bohèmia des del 1419 i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic des del 1433 fins a la seva mort el 1437. També va ser príncep elector de Brandenburg (1378-1488 i 1411-1415). Va ser l'últim home de la Casa de Luxemburg.

El 1396 va liderar l'exèrcit europeu que va enfrontar-se als turcs a la batalla de Nicòpolis i fou derrotat per l'Imperi Otomà. Després va fundar l'Orde del Drac per seguir lluitant contra els turcs i va assegurar els trons de Croàcia, Alemanya i Bohèmia. Durant el seu regnat va impulsar i participar en el concili de Constança (1414-1418) que va acabar amb el Cisma d'Occident, però també va provocar les guerres hussites (1419-1436). Coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic el 1433, va governar fins a la seva mort.

L'historiador Thomas Brady Jr. comenta que Sigismund "posseïa una amplitud de visió i un sentit de grandesa que no s'havia vist en un monarca alemany des del segle xiii". Es va adonar de la necessitat de dur a terme alhora reformes de l'Imperi i de l'Església. No obstant, les dificultats externes, els errors autoinfligits i el fet de no tenir descendència masculina van fer que el seu objectiu no es complís. Els acadèmics contemporanis consideren la manca de recursos financers com el principal obstacle que va tenir per a desenvolupar el seu programa. Més tard, els Habsburg continuarien la reforma imperial amb èxit amb els regnats de Frederic III i Maximilià I.

Família

Estàuta de Sigimon. A l'escut, les armes de l'Imperi, Bohèmia i Hongria.

Enric VI de Luxemburg

Enric VII del Sacre Imperi

Joan I de Bohèmia

Joan I de Brabant

Margarida de Brabant

Carles IV del Sacre Imperi

Ottokar II de Bohèmia

Venceslau II de Bohèmia

Elisabet de Bohèmia

Rodolf I d'Alemanya

Judit d'Habsburg

Segimon I del Sacre Imperi

Wartislau IV de Pomerània

Bogislau V de Pomerània

Elisabet de Pomerània

Ladislau I de Polònia

Casimir III de Polònia

Elisabet de Polònia

Gediminas de Lituània

Aldona de Lituània

Segimon es va casar el 1385 amb la reina Maria I d'Hongria (1375-1395), amb qui compartí el govern del regne magiar, que va heretar a la mort d'ella. Maria morí d'una caiguda de cavall quan es trobava en avançat de gestació d'un nen que tampoc sobrevisqué.

Vers l'any 1406 Segimon es casà en segones núpcies amb Bàrbara de Celje (1392-1451), filla del comte Hermann II de Celje i cosina de la seva primera esposa. Tingueren una filla, Elisabet de Luxemburg (1409-1442), que es casaria el 1421 amb Albert d'Habsburg.

Joventut

Segimon va néixer el 1368 a Nuremberg, fill de l'emperador Carles IV i la seva quarta esposa Elisabet de Pomerània, neta del rei Casimir III de Polònia. El 1374 el seu pare la va prometre amb Maria d'Hongria, la segona filla del rei Lluís I d'Hongria i de Polònia. La intenció de Lluís era que Maria i el seu futur marit heretessin el regne de Polònia. El jove Segimon va anar a viure a la cort hongaresa, i es convertí en gran amant del seu país adoptiu.

El 1378 va morir el seu pare, i li llegà el Marcgraviat de Brandenburg. El seu germà gran Venceslau va succeir-lo com a rei d'Alemanya i va esdevenir el tutor de Segimon.

El 1381 Venceslau va enviar a Segimon, aleshores amb sols 13 anys, a aprendre polonès a la cort polonesa a Cracòvia. Després de la mort de la seva germana gran, la seva promesa Maria hauria heretat tant Polònia com Hongria. Però els polonesos no desitjaven que la unió amb el regne hongarès continués. Quan va morir el rei Lluís I el 1382, van presentar com a candidata al tron a Eduvigis, la germana petita de Maria. Segimon va ser expulsat de Polònia, acusat d'intrigues i conspiracions.

Rei d'Hongria

Si bé el regne d'Hongria va acabar en mans de la seva germana petita, Maria va esdevenir reina d'Hongria amb la mort del seu pare. Segimon s'hi va casar el 1385 a Zvolen. L'any següent Maria i la seva mare Elisabet de Bòsnia, que actuava com a regent del regne, van ser segrestades pels germans Horvat. Aparentment aquest segrest hauria estat orquestrat pel mateix Segimon, de disset anys, per obtenir el control del regne. Elisabet va morir estrangulada amants dels segrestadors, i Maria només va ser rescatada gràcies als venecians per intermediació del seu oncle Tvrtko I de Bòsnia. Maria mai va perdonar Segimon per la mort de la seva mare, i tot i que Segimon manà fer executar els segrestadors, des d'aleshores la parella va viure separada.

Però Segimon hauria aconseguit el seu objeciu, ja que ara havia aconseguit el govern del regne i no tenia intenció de tornar-lo a la seva esposa. Segimon es va fer coronar rei d'Hongria el 21 de març de 1387, i va hipotecar el marcgraviat de Brandenburg al seu cosí Jobst de Moràvia per disposar de fons per mantenir-se al tron hongarès. Segimon hagué de fer front a nou anys de conflictes, comprant les lleialtats dels nobles i disputant el tron a Ladislau I de Nàpols, que havia estat proclamat rei per les províncies meridionals del Save i el Drave, amb el suport del rei Tvrtko I de Bòsnia. No va ser fins al 1395 que va aconseguir el control d'Hongria. Aquell mateix any la seva dona Maria va morir el 1395 en un estrany accident de cavall quan es trobava en avançat estat de gestació.

Il·lustració idealitzada de Segimon (s. XIX).

L'Imperi Otomà havia aprofitat la desestabilització d'Hongria per expandir-se cap a les ribes del Danubi. El papa Bonifaci IX va predicar una "Última Croada", que fou molt popular entre la noblesa hongaresa. El 1396 Segimon va liderar els exèrcits cristians contra els turcs, i va acampar davant la fortalesa de Nicòpolis. El soldà Baiazet I va aixecar el setge de Constantinoble i va dirigir els seus 140.000 homes per presentar batalla. Del 25 al 28 de setembre es va disputar la batalla de Nicòpolis en la qual l'exèrcit de Segimon patí una severa derrota a mans dels turcs.

Veient perillar la seva posició a Hongria, va intentar assegurar-se la successió del seu germà Venceslau a Alemanya i Bohèmia. Venceslau, que no tenia fills, el va nomenar hereu en agraïment al suport que li va donar en el conflicte amb el seu cosí Jobst de Moràvia. Però el 1400 Segimon no va poder fer res per impedir que Venceslau fos deposat com a rei d'Alemanya i expulsat del país. L'elector palatí Robert de Wittelsbach va ser coronat rei i Venceslau es va retirar al regne de Bohèmia.

L'any següent Segimon va donar suport a una revolta a Bohèmia contra el seu germà. Els revoltats van empresonar a Venceslau i van nomenar regent a Segimon, que va governar Bohèmia durant dinou mesos. El 1403 va alliberar Venceslau.

Posteriorment va dirigir la seva atenció cap als Balcans. Segimon podria haver estat darrere de la mort del rei Tvrtko de Bòsnia el 1391, i va liderar un exèrcit de 50.000 homes contra croats i bosnians. Durant l'ocupació, sovint amb traïdoria, Segimon va massacrar centenars de nobles locals. Molts d'ells, que havien estat victoriosos de nombroses batalles contra els turcs, van convertir-se a l'Islam i es van unir a l'Imepri Otomà per fugir de l'opressió de Segimon. En 1408, després de la seva victòria a la batalla de Dobor, contra els bosnians, va fundar l'Orde del Drac per defensar les fronteres dels atacs otomans i posar final a l'heretgia hussita i garantir-se la fidelitat dels nobles.

També va acceptar 300.000 ducats dels cavallers teutònics a canvi d'atacar els polonesos de Ladislau Jagelló, vidu de la germana de la seva difunta esposa. Però els seus vassalls no van voler participar en la campanya.

Rei d'Alemanya

Segimon presidint el concili de Constança, segons la Crònica contemporània d'Ulrich Richental.

A la mort del rei Robert d'Alemanya el 1410 els set prínceps electors es van tornar a reunir per escollir un successor. Les demandes de Venceslau per recuperar el tron van ser ignorades, i Segimon rebé tres vots que el deixaren per darrere del seu cosí Jobst de Moràvia, que en rebé quatre. Però Jobst va morir el 18 de gener de 1411 i finalment Venceslau va renunciar als seus drets en favor del seu germà, de manera Segimon va ser escollit Rei dels Romans en una segona votació el 21 de juliol del mateix any.

Aprofitant les dificultats per les que passava el papa Joan XXIII de Pisa va aconseguir forçar la convocatòria d'un concili a Constança per posar fi al Cisma d'Occident. Segimon va prendre part en les deliberacions del concili, que va acabar el 1418 amb la deposició dels tres papes (Benet XIII, Gregori XII, i Joan XIII) i l'elecció d'un de nou. El Papa Benet es va negar a acceptar la seva deposició i va fugir a Peníscola, on es quedà a viure fins a la seva mort.

Durant el concili, un dels cardenals va atrevir-se a corregir el llatí de Segimon (havia declinat "cisma" com un mot femení en comptes de neutre). Segimon li respongué amb una rèplica que es feu famosa:

«

Ego sum rex romanus et super grammaticam ("Jo sóc rei dels romans i estic per sobre de la gramàtica")

»

Durant el concili, el juliol de 1415, el reformador religiós txec Jan Hus va ser cremat a la foguera. Posteriorment s'acusaria a Segimon, que li havia garantit un salconduit i havia protestat quan fou empresonat, de ser còmplice de l'execució.

Rei de Bohèmia

Segimon amb els escuts dels seus regnes: l'àguila bicèfala imperial, el lleó bohemi, el mont amb la creu i les barres hongareses, i el lleó luxemburguès. (Albrecht Dürer, v. 1512)

La mort del seu germà Venceslau el 1419 el va convertir en rei de Bohèmia. Els txecs, però, en desconfiaven acusant-lo d'haver traït a Jan Hus, i esclatà una revolta. Segimon va declarar la seva intenció de perseguir els heretges i s'iniciaren les guerres hussites.

Segimon va deixar a Sofia de Baviera, la vídua de Venceslau, com a regent del regne. Però les diferents faccions hussites, amb molt suport entre la noblesa, van prendre el poder.

Les tres campanyes que Segimon va dur a terme tres campanyes per tal de derrotar els hussites i obtenir el control del regne van fracassar. Els prínceps alemanys no tenien interès a ajudar a Segimon a establir-se a Bohèmia, i mentrestant l'Imperi Otomà tornava a atacar Hongria. El 1428 va liderar una nova campanya contra l'Imperi Otomà, amb resultats minsos.

Tot i que els títols de rei dels Romans, d'Hongria i de Bohèmia li donaven gran prestigi, el poder real de Segimon era molt limitat i les seves finances precàries. Només al regne d'Hongria va aconseguir establir-s'hi com a monarca amb autoritat.

L'any 1431 va anar a Milà on el 25 de novembre va rebre la Corona de Ferro d'Itàlia. Es passà un temps a Siena des d'on negocià amb el papa Eugeni IV la seva coronació com a emperador. Finalment va ser coronat a Roma el 31 de maig de 1433.

El títol d'emperador, i un compromís doctrinal assolit entre l'Església i els hussites, van permetre a Segimon fer efectiu el seu títol de rei de Bohèmia. El 1436, disset anys després de la mort del seu germà, va aconseguir els txecs el reconeguessin com a sobirà. Tot i el reconeixement, però, el seu poder era poc més que nominal.

Va morir el 19 de desembre de 1437 a Znaim (Moràvia), i va ser enterrat a Nagyvárad (Hongria). Havia nomenat com a successor al duc d'Àustria Albert V, el marit de la seva única filla. Com que ni ell ni el seu germà havien tingut fills mascles, la Casa de Luxemburg es va extingir amb la seva mort.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic

• Wefers, Sabine. Das politische System Kaiser Sigmunds (en alemany). Franz Steiner Verlag, 1989. ISBN 978-3-515-05236-8. 
• Horváth, Henrik. Zsigmond király és kora: König Sigismund und seine Zeit (en hongarès). Budapest székesfʺováros, 1937. 
• Baum, Wilhelm. Císař Zikmund: Kostnice, Hus a války proti Turkům (en txec). Mladá Fronta, 1996. ISBN 978-80-204-0543-2.