Pere Miquel Marquès i Garcia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaPere Miquel Marquès i Garcia

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Pedro Miguel Juan Buenaventura Bernadino Marqués y García Modifica el valor a Wikidata
20 maig 1843 Modifica el valor a Wikidata
Valldemossa (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 febrer 1918 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatoire de Paris
Reial Conservatori Superior de Música de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, violinista Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera, simfonia i sarsuela Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsLambert Massart Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 4211a1c8-f918-4930-b50f-3263d31e90e5 Discogs: 3214838 IMSLP: Category:Marqués,_Miguel Modifica el valor a Wikidata

Pere Miquel Joan Bonaventura Bernardí Marquès i Garcia (Palma, 20 de maig de 1843 - Palma, 26 de febrer[1] de 1918), va ser un compositor i violinista mallorquí. Autor de cinc simfonies a l’Espanya del segle xix, va gaudir d’un gran èxit i reconeixement del públic i la crítica en el seu temps, sobrenomenat “el Beethoven espanyol”.[2] Va destacar en la composició d'obres líriques, fonamentalment de sarsuela. És recordat com un dels pocs compositors espanyols del segle xix amb una producció simfònica considerable.

Biografia[modifica]

Fill d'un fabricant de xocolata, als quatre anys ja va començar a aflorar el seu talent musical, i als onze ja tocava el violí en l'orquestra d'una companyia d'òpera de Palma que actuava al Círculo Palmesano, per a la qual va compondre una Fantasia per a violí que interpretà ell mateix.[2]

Inicià estudis musicals a Palma amb Honorat Noguera i Francesc Montis[2] i amb el director d'òpera italià Foce.[3] Entre 1859 i 1863, amb el suport econòmic de la seua família, va traslladar-se a fer estudis musicals a París, havent estudiat violí a partir del 1861 en el Conservatori de París amb Lambert Massard i harmonia amb François Bazin.[3][2] El 1863 va ser admès a l'orquestra del Théâtre Lyrique i va començar a estudiar instrumentació i composició amb Hector Berlioz.

Va tornar a Mallorca per a fer el servei militar. L'any 1866 es va instal·lar a Madrid i el 1868 va continuar la seua formació musical al Conservatori, estudiant violí amb Jesús de Monasterio i composició amb Emilio Arrieta, mentre formava part de l'orquestra del Teatro de la Zarzuela. A l'any següent d'haver-se matriculat va tenir la fortuna d'estrenar la seua primera simfonia i, potser encoratjat per l'èxit, va abandonar els estudis oficials. Arrieta i els seus deixebles sempre van atacar durament Marquès, a qui anomenaven « la urraca ladrona », basant-se en els seus presumptes plagis.[cal citació]

Marquès va ser un cas especial en la música espanyola decimonònica, ja que fou un dels pocs simfonistes convençuts i prolífics, havent assolit molta fama amb el cicle de cinc simfonies que va compondre. La primera d'elles, en Si bemoll, va ser estrenada a Madrid el diumenge 2 de maig de 1869, amb un èxit tan gran que va haver de repetir-se el diumenge següent. Tot i l'èxit de les seues simfonies, que fins i tot li van valdre l'exagerat sobrenom de « Beethoven espanyol »[2] i que van formar part del repertori simfònic madrileny de l'època, en realitat es tracta d'obres que en paraules de Gomez Amat « només poden comparar-se amb un simfonisme francès de segona fila », i que per tant han estat completament oblidades.[cal citació] La tercera simfonia, l'única publicada en vida del compositor, va ser interpretada a Múnic i també és la que ha gaudit d'un nombre major d'interpretacions contemporànies.

Malgrat la seua producció simfònica, en realitat Marquès va guanyar-se la vida amb la sarsuela, produint títols de gran anomenada i que van ser molt representats a la seua època, destacant entre tota la seua producció lírica El anillo de hierro, de la qual existeix un enregistrament. Aquesta sarsuela es un drama líric en tres actes amb llibret de Marcos Zapata que va ser estrenada l’any 1878 per Manuel Fernández Caballero i interpretada més de 70 vegades durant la mateixa temporada al Teatro de la Zarzuela de Madrid.[2] La bona fortuna de Marquès es va arrodonir amb una herència que va rebre d'un oncle mort a Amèrica, que ja havia estat el seu protector en la joventut.[cal citació]

A partir de 1878 va ser inspector de les escoles especials de música i professor de cant de l'Hospici. Va publicar un Petit mètode de violí per a l'ensenyament d'aquest instrument i altra obra didàctica: La lira de la Infancia. En jubilar-se va retornar a la seua ciutat natal, on va morir el 15 de febrer de 1918.

A partir de la dècada del 1990 l'Instituto Complutense de Ciencias Musicales de Madrid va iniciar la publicació completa del seu cicle de simfonies, que es va concloure l'any 2003 amb la publicació de la Simfonia núm. 5 en do menor.[cal citació]

Obres[modifica]

(LLista no exhaustiva)

Obres simfòniques[modifica]

Va ser autor de 5 simfonies:[2]

  • 1869 Simfonia núm. 1 en Si bemoll[3]
  • 1870 Simfonia núm. 2 en Mi bemoll major
  • 1876 Simfonia núm. 3 en si menor
  • 1878 Simfonia núm. 4 en mi major
  • 1880 Simfonia núm. 5 en do menor
  • 1904 La cova del Drac (poema simfònic)
  • Obertura La Selva Negra

Sarsuela[modifica]

El seu catalàleg inclou unes quaranta-dues sarsueles de gènere gran i del gènere chico.[3]

Altres[modifica]

  • Primera lágrima
  • 1916 Himno a Ramon Llull

Referències[modifica]

  1. «Muerto ilustre - El maestro Marqués». La Correspondencia de España : diario universal de noticias, 21930, 27-02-1918, pàg. 2.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Fèlix, Isabel. «Pere Miquel Marquès, passió pel gènere simfònic». El Temps de les Arts, 02-05-2019. Arxivat de l'original el 2021-04-21. [Consulta: 21 abril 2021].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Cortès i Mir, 2002, p. 53.

Bibliografia[modifica]

  • Carlos Gómez Amat, Historia de la Música Española. Siglo XIX. Ed. Alianza Música. Madrid, 1984. ISBN 84-206-8505-4 (castellà)
  • Cortès i Mir, Francesc. «Marqués i Garcia, Pere Miquel». A: Edicions 62. Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Volum X, 2002. ISBN 84-297-5283-8. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pere Miquel Marquès i Garcia