Vés al contingut

Espionatge industrial

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'espionatge industrial (també dit empresarial, econòmic o corporatiu) és una forma d'espionatge adreçada a obtenir informació sobre el procés de producció, de comercialització o qualsevol altra part del funcionament d'una empresa competidora.[1]

L'espionatge industrial sol ser promogut o executat per empreses privades amb l'objectiu d'obtenir avantatges competitius. Tot i això, diversos Estats han estat acusats d'emprar els seus propis serveis d'intel·ligència per dur a terme activitats d’espionatge industrial, sovint amb la finalitat de beneficiar sectors estratègics o empreses nacionals, fet que difumina la frontera entre l'espionatge estatal i el corporatiu.[2]

Empreses afectades

[modifica]
La biotecnologia i la farmacologia són un dels principals sectors subjectes a espionatge industrial.

L’espionatge industrial s'associa principalment amb els sectors d'alta tecnologia i amb aquelles indústries en les quals el coneixement científic i la innovació constitueixen el principal actiu. En concret, aquelles que duen a terme alguna de les següents activitats:[2]

Aquestes activitats, fortament dependents de la propietat intel·lectual i dels secrets comercials, són objectius prioritaris tant per a competidors empresarials com per a actors estatals interessats a obtenir avantatges estratègics o reduir costos de recerca i desenvolupament.[3][4] En aquest sentit, S'ha documentat que Silicon Valley és una de les regions del món amb més incidència d'espionatge corporatiu i ciberespionatge, a causa de la seva alta concentració d'empreses tecnològiques i laboratoris de recerca.[5]

Tècniques d'espionatge industrial

[modifica]

L'espionatge industrial té dos objectius principals. D'una banda, l'adquisició d'informació sobre la propietat intel·lectual, com ara idees i innovació, tècniques i processos, receptes i fórmules, o recerca i desenvolupament de productes. D'altra, l'adquisició d'informació comercial: dades de clients, polítiques de preus, màrqueting, estratègies de planificació o comercialització o els canvis en la composició i ubicació de la producció.

Fet i fet, la informació pot marcar la diferència entre l'èxit i el fracàs d'un projecte empresarial. Si es roba un secret comercial o intel·lectual, les condicions de competència poden esvair-se o inclinar-se a favor d'un determinat competidor. Amb tot, en el món empresarial, el gruix de la informació s'obté legalment a través de l'anomenada intel·ligència competitiva. Aquesta consisteix a obtenir i analitzar informació de caràcter obert que faciliten les empreses de consultoria o les administracions públiques (instituts d'estadística, ministeris, agències...) sobre diferents sectors econòmics, proveïdors, competidors o productes i serveis.[6]

Tot i això, algunes empreses creuen que la millor manera d'obtenir informació és a través d'accions il·lícites. En les darreres dècades, l'espionatge industrial ha adquirit una definició més àmplia, incloent-hi moltes formes d'actuació: [7]

  • Robatori o apropiació de secrets comercials o de patents per obtenir avantatges competitius
  • Sabotatge industrial, amb danys intencionats a processos productius o infraestructures d'empreses competidores.
  • Interferències o manipulacions informàtiques, sovint mitjançant ciberatacs.
  • Captació d'empleats o infiltració d'agents dins d'empreses rivals.
  • Obtenció il·lícita d'informació estratègica a través de la vigilància electrònica.

D’aquesta manera, el concepte d'espionatge industrial ha ampliat el seu abast fins a incorporar pràctiques que tradicionalment es consideraven separades, com el sabotatge econòmic o les accions de desestabilització d'una empresa o d'un sector sencer. Aquesta evolució conceptual s'ha vist afavorida per la globalització i per la dependència tecnològica de les organitzacions modernes. Diversos informes elaborats per organismes internacionals, com la Interpol, l'OCDE o l'Europol, assenyalen que les fronteres entre espionatge, sabotatge i ciberatac s'han anat difuminant, i que sovint aquests fenòmens comparteixen actors, tècniques i objectius.[8]

En aquest sentit, la seguretat econòmica i la seguretat informàtica es consideren avui àmbits estretament vinculats dins de les polítiques de contramesures empresarials i estatals. En l'àmbit corporatiu, moltes empreses han adoptat sistemes interns de detecció i prevenció d'amenaces internes, reconeixent que l'espionatge i el sabotatge són, en la pràctica, funcionalment indistingibles quan provenen de persones amb accés legítim a informació o instal·lacions crítiques. Aquesta visió s'ha reforçat a mesura que els incidents de cibersabotatge industrial —com els que afecten infraestructures d'energia, telecomunicacions o transport— han posat en relleu la naturalesa híbrida d'aquestes accions.[9][10]

Casos famosos

[modifica]

El secret de la Porcellana (1712)

[modifica]
La porcellana, un dels primers productes objecte d'espionatge industrial (segle XVIII)

Sovint es considera que el pare jesuïta François-Xavier d'Entrecolles, qui va visitar Jingdezhen (Xina) l'any 1712, va protagonitzar un dels primers casos documentats d'espionatge industrial. D’Entrecolles va observar detalladament els processos tècnics i químics de fabricació de la porcellana xinesa, un secret guardat gelosament per l'Imperi Qing durant segles. En diverses cartes adreçades als seus superiors a París, publicades posteriorment a Lettres édifiantes et curieuses, el sacerdot va descriure amb gran precisió la composició del caolí, els forns de cocció i les tècniques de vidrat i decoració utilitzades pels artesans xinesos.[11] Les seves observacions van permetre que a Europa, especialment a Sèvres i Meissen, es pogués reproduir per primer cop una porcellana d'alta qualitat comparable a l'oriental, trencant així el monopoli xinès i obrint una nova etapa en la indústria ceràmica europea. La seva actuació, tot i tenir un objectiu inicialment científic i missioner, és considerada avui un exemple paradigmàtic de transferència tecnològica encoberta o espionatge industrial premodern, precedent dels casos que esdevindrien comuns durant la Revolució Industrial.[12][13][14]

L'espionatge a la Revolució Industrial

[modifica]

A finals del segle XVIII, el govern britànic va desplegar una política activa per obtenir i transferir tecnologia industrial de països europeus més avançats, especialment de França, amb l'objectiu d'enfortir la seva pròpia capacitat productiva i consolidar la Revolució Industrial. Aquestes pràctiques incloïen tant la captació de comerciants i tècnics estrangers com la formació d'aprenents en oficis estratègics dins del territori anglès, sovint mitjançant mètodes subrepticis o encoberts.[14]

Samuel Slater (1768-1835), "pare de la revolució industrial americana"

Les protestes dels treballadors del ferro a Sheffield i dels obrers de l'acer a Newcastle, preocupats per la fuga de coneixement tècnic i la captació de mà d'obra qualificada per part d'empreses estrangeres, van portar a l'aprovació de les primeres lleis britàniques contra l'exportació de tecnologia i la sortida de treballadors especialitzats. Aquestes normes, com les Laws on the Export of Machinery (1774–1799), tenien per objectiu impedir que la tecnologia anglesa —considerada un avantatge estratègic nacional— fos traslladada a altres països.[15] Malgrat aquestes restriccions, els intents de transferència tecnològica il·legal van continuar.

Un cas destacat és el de Samuel Slater, un aprenent britànic que va emigrar als Estats Units el 1789 portant de memòria els dissenys i processos tèxtils anglesos, cosa que li va valer el sobrenom de pare de la revolució industrial americana.[16]

Al llarg dels segles XVIII i XIX, el govern dels Estats Units va fomentar de manera activa la captació de coneixement i tecnologia estrangera, sovint mitjançant pràctiques d'espionatge econòmic o pirateria intel·lectual, per tal d'assolir un nivell tecnològic comparable al de les potències industrials europees. Aquesta política es va reflectir en l'aplicació laxa de les lleis de propietat intel·lectual i en la tolerància envers la còpia de patents i dissenys industrials provinents d'Europa.[17][18] De fet, un dels pares fundadors i primer secretari del Tresor dels Estats Units, Alexander Hamilton, va defensar la conveniència de recompensar aquells que introduïssin al país innovacions tècniques o secrets industrials d'alt valor. Aquesta política, orientada a accelerar la industrialització nord-americana i reduir la dependència tecnològica d'Europa, va afavorir que els Estats Units es convertissin en un veritable refugi per als espies industrials i en un dels principals centres de captació de coneixement tècnic estranger.[19]

El te de la Xina (1848)

[modifica]
Mapa de la producció de te al món (2022)

En 1848, la Companyia Britànica de les Índies Orientals va trencar el quasi monopoli mundial de la producció que mantenia la Xina de l'imperi Qing. Ho va fer a través d'una operació encoberta que implicava el contraban de plantes i llavors de te fora del país i la còpia dels processos xinesos de transformació i elaboració d'aquesta beguda.[20]

Durant el segle XIX, l'Imperi Britànic mantenia un important dèficit comercial amb la Xina, ja que importava grans quantitats de te, seda i porcellana. Per compensar aquest desequilibri, els britànics van impulsar el comerç d'opi cap al mercat xinès, però la prohibició d'aquest comerç decretada per l'emperador Daoguang i l'esclat de la Primera Guerra de l’Opi (1839–1842) van interrompre el subministrament de te i agreujaren les tensions entre ambdós imperis.

Per assegurar una font pròpia de producció, la Companyia va contractar el botànic escocès Robert Fortune, que va viatjar a la Xina disfressat de mercader xinès amb la missió d'obtenir llavors, plantes i coneixements tècnics sobre el cultiu i la manufactura del te.[21] En Fortune es va infiltrar en plantacions i tallers de Jingdezhen i altres regions productores, on va documentar minuciosament el procés xinès de selecció, assecat i fermentació de les fulles, i va treure de contraban plantes, llavors i, fins i tot, obrers especialitzats cap a l'Índia britànica.[22] Les plantes obtingudes per Fortune van ser replantades amb èxit a Assam i Darjeeling, regions que, en poques dècades, van convertir l'Índia en el principal productor mundial de te, desplaçant la supremacia històrica de la Xina i marcant un dels episodis més notables d'espionatge industrial de la història.

El "Dossier Farewell" (1981-1982)

[modifica]

És un cas d'espionatge industrial promogut per institucions estatals durant la Guerra Freda. "Dossier Farewell" és el nom amb què es coneix un conjunt d'informes lliurats pel coronel soviètic Vladimir Vetrov al servei d'intel·ligència francès (Direcció General de la Seguretat Exterior, DSGE —anteriorment DST). Vetrov, que operava dins del KGB amb el nom en clau Farewell, va transmetre prop de quatre mil documents que revelaven l'existència d'un ampli programa soviètic de robatori sistemàtic de tecnologia occidental, conegut com a Line X. Els informes detallaven la xarxa d'agents que actuaven sota cobertura diplomàtica i que s'encarregaven d'obtenir informació científica i industrial d'empreses i centres de recerca occidentals. La informació subministrada per Vetrov va permetre al govern francès i als seus aliats de l'OTAN identificar i expulsar nombrosos agents soviètics implicats en espionatge tecnològic. A partir d'aquest cas, els Estats Units van desenvolupar operacions de contramesures tecnològiques, incloent-hi l'enviament deliberat de dades i programari falsos o manipulats per desorganitzar la recerca soviètica. El "Dossier Farewell" és considerat un dels episodis més importants de l'espionatge industrial durant la Guerra Freda i un punt d'inflexió en les polítiques occidentals de protecció tecnològica.[23][24]

IBM-Hitachi (1982-1983)

[modifica]

El cas IBM–Hitachi fa referència a una operació encoberta de l'FBI que, després d'uns deu mesos d'investigació, va culminar el juny de 1982 amb detencions i càrrecs contra empleats d'Hitachi i Mitsubishi Electric per haver adquirit il·legalment manuals tècnics i altres materials propietaris d'IBM. L'operació, coneguda com a Japanscam, va arrencar quan un confident va posar en contacte directius japonesos amb un agent infiltrat que va oferir documentació d'IBM a canvi de pagaments; en el curs de l'actuació, els investigadors van documentar diverses transaccions i van quantificar desemborsaments que van arribar a prop de 600.000 dòlars per informació tècnica. El cas va generar tensió diplomàtica entre els Estats Units i el Japó, en un context de forta competència al mercat informàtic.

El febrer de 1983, Hitachi va admetre responsabilitat penal als Estats Units i va presentar disculpes públiques, cosa que va obrir la porta a acords civils amb IBM i va comportar mesures internes de compliment i de supervisió sobre l'ús de tecnologia. Diversos acusats van acceptar acords judicials i el procediment va establir un precedent sobre la protecció de secrets comercials en la indústria informàtica, així com sobre l'ús d'operacions encobertes per perseguir l'espionatge industrial.[25][26]

L'afer López - Volskwagen (1993-1997)

[modifica]
L'executiu José Ignacio López de Arriortúa l'any 1993

Aquest cas, d'ampli ressò mediàtic, fa referència al litigi entre General Motors (GM) i Volkswagen (VW) arran de la marxa, el 1993, de José Ignacio López de Arriortúa (responsable de compres de GM Europa) i d'altres directius de General Motors cap a Volkswagen. GM va al·legar trasllat il·lícit de documents confidencials i secrets comercials per part dels executius. Les investigacions van motivar registres a la seu de VW a Alemanya i van incrementar la tensió diplomàtica en un context de forta competència a la indústria de l'automòbil. El 30 de novembre de 1996, López va presentar la seva dimissió de VW enmig de l'escàndol, i el 9–10 de gener de 1997 ambdues empreses van anunciar un acord extrajudicial: VW va acceptar pagar 100 milions de dòlars a GM (i Opel) i va assumir el compromís de comprar components de GM per 1.000 milions de dòlars al llarg de set anys, la qual cosa va posar fi al principal front civil del cas. Aquest desenllaç va esdevenir un precedent destacat en matèria de protecció de secrets empresarials i mobilitat de directius al sector automotriu.

Waymo contra Uber (2017-2018)

[modifica]
Vehicle autònom de l'empresa Waymo (2017)

El cas Waymo contra Uber ha estat un dels litigis més destacats del segle XXI en matèria d'espionatge industrial dins del sector tecnològic. Waymo, empresa filial de Google dedicada al desenvolupament de vehicles autònoms, va presentar una demanda el febrer de 2017 davant el Tribunal de Districte del Nord de Califòrnia, acusant Uber d'haver utilitzat informació confidencial robada per l'exempleat i enginyer Anthony Levandowski. Segons la demanda, Levandowski hauria descarregat prop de 14.000 fitxers (uns 9,7 GB de dades) que contenien dissenys i especificacions de sensors LiDAR abans de deixar Google i fundar la seva pròpia empresa, Otto LLC, que Uber va adquirir el 2016 per uns 680 milions de dòlars.

Durant la instrucció, el jutge William Alsup va determinar que existien indicis de robatori de secrets comercials i va ordenar una investigació penal per part del Departament de Justícia. Tot i que part de les reclamacions de patent de Waymo van ser desestimades, el tribunal va admetre prou proves per considerar que Uber hauria obtingut avantatges indeguts gràcies a la informació de Levandowski. El judici va iniciar-se el febrer de 2018, però abans de concloure les primeres sessions, ambdues parts van arribar a un acord extrajudicial. Uber va reconèixer que el desenvolupament del seu programa de conducció autònoma havia pogut beneficiar-se indirectament de la informació obtinguda per Levandowski, tot i negar haver integrat de manera conscient cap tecnologia propietària de Waymo. Com a part de l'acord extrajudicial, va acceptar compromisos formals per garantir que la seva recerca i enginyeria fossin completament independents de la de Waymo, sotmetent-se a auditories internes i controls tècnics per verificar-ho. A més, va compensar Waymo amb accions d’Uber valorades en uns 245 milions de dòlars, fet que representava prop del 0,34% del capital de l'empresa.

Aquest acord va posar fi al litigi civil i va establir un precedent jurídic sobre la protecció dels secrets comercials i la responsabilitat de les empreses en la captació d'exempleats de competidors dins del sector tecnològic. També va destacar la importància de les polítiques internes de seguretat de la informació en empreses innovadores, especialment en camps emergents com el dels vehicles autònoms, on la propietat intel·lectual constitueix el principal actiu competitiu.[27][28]

Casos notables a l'estat espanyol

[modifica]

Jordi Joan i Santacília

[modifica]

Al març de 1749, Jordi Joan va ser enviat a Londres amb el nom de Mr. Josues amb diverses missions secretes, per encàrrec del marqués de la Ensenada.[29] Per als seus plans de reforma de l'armada, necessitava informació sobre tot allò relacionat amb la construcció naval. Allí va recollir informació sobre la fabricació dels fins draps anglesos, el lacre, matrius d'impremta, màquines per a netejar ports, armaments, compra d'instruments de cirurgia per al Col·legi de Cadis, blanqueig de la cera, bomba de foc (vapor) per a traure aigua, i tot el que en els plans d'Ensenada suposava reorganitzar l'economia i posar Espanya al nivell dels millors països d'Europa.

Les cartes de Joan amb Ensenada s'escrivien en clau numèrica. L'activitat secreta de l'espionatge industrial no va impedir que Jordi Joan fos admès, el 6 d'abril, com a membre de la Royal Society de Londres, com Ulloa. Al cap de 18 mesos, va haver d'escapar per la costa francesa disfressat de mariner, no sense abans haver aconseguit dur-se a Espanya 50 tècnics navals.

Juan José de Elhúyar

[modifica]

Juan José de Elhúyar el 1782 viatjà a Uppsala, Suècia, on estudià química amb Torbern Olof Bergman durant sis mesos i visità al gran científic Carl Wilhelm Scheele (1742-1786) a Köping. Posteriorment seguí la seva formació a la fàbrica de canons de Stakelberg, Suècia, i a Carron, Escòcia, enviat pel Secretari de Marina, Pedro González de Castejón, en una missió d'espionatge per millorar la fabricació de canons aplicant les tècniques de Carron.[30]

Tomás de Morla y Pacheco

[modifica]

Entre altres obres cal destacar «Apuntes autógrafos» i «Tratado de artillería».[31] Obres que recullen diverses activitats d'espionatge de l'autor.[32]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Espionatge Industrial». Termcat.cat. [Consulta: 15 octubre 2025].
  2. ↑ 2,0 2,1 Nasheri, Hedieh. Economic Espionage and Industrial Spying. 2005. Cambridge University Press. 
  3. ↑ Fialka, J.J.. War by Other Means: Economic Espionage in America (en anglès). 1997. Norton & Company. 
  4. ↑ OECD (2021). Economic Security and Industrial Resilience in the Global Economy. París.
  5. ↑ «New spying claims emerge in Silicon Valley corporate espionage scandal» (en anglès). Financial Times, 03-06-2025. [Consulta: 15 octubre 2025].
  6. ↑ Jones, R. (2019). Corporate Espionage and Sabotage in the Digital Age. Palgrave Macmillan.
  7. ↑ Lahlou, M. (2020). Industrial Intelligence and Competitive Security Strategies. Springer.
  8. ↑ https://www.interpol.int/Crimes/Cybercrime/Cybercrime-our-response Interpol. (2022). Cybercrime and Economic Espionage: Emerging Global Threats Report.
  9. ↑ https://www.europol.europa.eu/publication-events/main-reports/internet-organised-crime-threat-assessment-iocta-2023 Europol. (2023). Internet Organised Crime Threat Assessment (IOCTA). Haia.
  10. ↑ European Union Agency for Cybersecurity (ENISA). (2024). Threat Landscape for Information and Communication Technology Supply Chains. Brussel·les. https://www.enisa.europa.eu/
  11. ↑ Jesuits. Lettres édifiantes et curieuses: écrites des missions étrangéres (en francès). Noel-Etienne Sens, 1810. 
  12. ↑ Rowe & Brook 2009, p. 84
  13. ↑ D’Entrecolles, F.-X. (1712). Lettres édifiantes et curieuses écrites des missions étrangères par quelques missionnaires de la Compagnie de Jésus. Paris.
  14. ↑ 14,0 14,1 Harris, J.R.. Harris, J. R. (1998). Industrial Espionage and Technology Transfer: Britain and France in the Eighteenth Century (en anglès). Routledge.. 
  15. ↑ MacLeod, C. Heroes of Invention: Technology, Liberalism and British Identity, 1750–1914 (en anglès). 2007. Cambridge University Press.. 
  16. ↑ Cowan, R. Samuel Slater and the Origins of the American Textile Industry, 1789–1829 (en anglès). 1997. Johns Hopkins University Press.. 
  17. ↑ Ben-Atar, Doron. Trade Secrets: Intellectual Piracy and the Origins of American Industrial Power (en inglés), 2004. ISBN 9780300100068. 
  18. ↑ «The Spies Who Launched America's Industrial Revolution». history, 10 enero 2019.
  19. ↑ Hamilton, Alexander. Report on manufactures. United States (en inglés), 1791. 
  20. ↑ Moxham, R. Addiction, Exploitation and Empire (en anglès). 2009. Constable & Robinson. 
  21. ↑ Robert Fortune. Three Years' Wanderings in the Northern Provinces of China: Including a Visit to the Tea, Silk, and Cotton Countries; with an Account of the Agriculture and Horticulture of the Chinese, New Plants, Etc. J. Murray, 1847. 
  22. ↑ Rose, Sarah. For All the Tea in China: How England Stole the World's Favorite Drink and Changed History (en anglès). 2010. Viking. 
  23. ↑ Andrew, Christopher; Gordievski, Oleg. KGB: The Inside Story of Its Foreign Operations from Lenin to Gorbachev (en anglès). 1991. Hodder & Stoughton. 
  24. ↑ Richelson, J.T.. A Century of Spies: Intelligence in the Twentieth Century. 1995. Oxford University Press.. 
  25. ↑ The Washington Post. “Plot to Steal IBM Data Is Charged to Japanese.” 22 juny 1982; “Japanese Skeptical of IBM Case.” 29 juny 1982; “IBM Charges 2 Firms With Stealing Secrets.” 25 nov. 1983.
  26. ↑ UPI Archives. “Six Japanese businessmen were arrested Tuesday…” 22 juny 1982; “Hitachi pleads guilty, apologizes in industrial espionage.” 9 febr. 1983; “The only remaining defendant… pleaded ‘no contest’.” 13 maig 1983.
  27. ↑ The New York Times. “Uber and Waymo Settle Trade Secrets Lawsuit.” 9 febrer 2018.
  28. ↑ Reuters. “Waymo, Uber reach $245 million settlement in trade secrets case.” 9 febrer 2018.
  29. ↑ Juan, Víctor San. La armada desconocida de Jorge Juan (en castellà). Nowtilus, 2015-04-09. ISBN 978-84-9967-703-3. 
  30. ↑ Rydén, Stig. Don Juan José de Elhuyar en Suecia, y el descubrimiento del tungsteno, 1781-1782: apuntes presentados en conmemoración del segundo centenario de su nacimiento el dia 15 de junio de 1l7l (en castellà). Insula, 1963. 
  31. ↑ Morla, Tomás de. Tratado de artillería para el uso de la Academia de Caballeros Cadetes del Real Cuerpo de Artillería: dividido en tres tomos y otro de láminas... (en castellà). Imprenta de D. Josef Espinosa, 1816. 
  32. ↑ Muñoz, Alicia Cámara; Guerra, Fernando Cobos; D'Orgeix, Emilie [et al.].. El ingeniero espía (en castellà). Fundación Juanelo Turriano, 2018. ISBN 978-84-945708-9-6. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Espionatge_industrial&oldid=36507891»