Estètica camp
  | |
| Tipus | non-classical category of aesthetics (en)  |
|---|---|
L'estètica camp basa el seu atractiu en un valor irònic o un cert mal gust. Segons Josep-Anton Fernàndez, en l'àmbit de les representacions, l'estètica camp pot tenir efectes desnaturalitzador respecte dels referents de la cultura dominant, que considera necessària per a la "subversió simbòlica".[1] Invertint el procés d'apropiació (de la cultura dominant), el camp fa una crítica a la ideologia dominant mitjançant la paròdia.[2][1] Més enllà d'una estètica, el camp ha esdevingut una eina estratègica política i crítica per a organitzacions com el moviment Queer. No és tan sols un estil o una sensibililtat sinó un veritable constituent per a la construcció d'identitats com la identitat queer.[2]
Quan va aparèixer el terme, el 1909, s'utilitzava per referir-se a conductes ostentoses, exagerades, afectades, teatrals o efeminades. Cap a mitjan dècada de 1970, el terme es definia com banalitat, artifici, mediocritat o ostentació tan extrema com per provocar un atractiu sofisticat.[3]
L'escriptora nord-americana Susan Sontag,[4] al seu assaig de 1964 titulat Notes on camp, emfasitza l'artifici, la frivolitat, grans pretensions i l'impacte com a elements clau.
Etimologia
[modifica]La paraula Camp ve de l'argot francès se camper que significa «posar d'una forma exagerada».
Segons el teòric Samuel R. Delany, el terme a camp es va desenvolupar a partir de les pràctiques de disfressa i de prostitució de persones que acudien als camps militars per oferir serveis sexuals als soldats. Més tard, descrivia l'estètica i conducta de l'home homosexual de classe obrera. S'adjetivitza i expandeix el seu ús amb l'assaig de Susan Sontag.
Estètica camp catalana
[modifica]La representació camp més característica de la cultura catalana és l’obra completa d’Antoni Gaudí i Cornet. Des de la Casa Milà fins a la Sagrada Família, són obres que, tot i tenir-les avui dia molt assimilades, es caracteritzaven per l'impacte negatiu que van tenir en la població catalana. L’obra de Gaudí representa les bases del camp: obres que són enteses per un grup reduït de persones, les formes antinaturals, una aproximació antitradicional a l’estètica, la priorització de l'estètica sobre la funció i una revalorització de l’obra al llarg del temps.[5]
Segons Josep-Anton Fernández,[1] són mostres destacades de l'estètica camp catalana, "Núria Feliu (la tieta de Catalunya), Mari Pau Huguet, Terenci Moix, La Cubana, Bocaccio i la Gauche Divine, Guillermina Motta, Montserrat Caballé, Mary Santpere, la Bodega Bohemia (Donde nace el arte), Joan Capri, Joan Monleon i Els Pavesos, El Molino, les falles de València, Marta Ferrussola (la versió nostrada de Nancy Reagan o Imelda Marcos), Xesc Forteza, i les postals hologràfiques de la Moreneta que venen a les botigues de la catedral de Barcelona, on cada juny té lloc la deliciosa cerimònia de l'Oucomballa", tot i que l'exemplifica especialment amb la pel·lícula de Ventura Pons, Ocaña, retrat intermitent: "Ventura Pons desplega una modalitat de camp que és crítica i productiva alhora i que té en compte la posició subordinada dels homosexuals i la invisibilització de la cultura catalana. Tot centrant-se en les contradiccinos de la religitmació de la cultura popular andalusa al sins inicis de la Restauració de la monarquia constitucional i col·locant-les en un context català, Pons fa visible la invisibilitat de la cultura catalana".[1]
Pel·lícules
[modifica]L’estètica camp irromp al cinema espanyol durant el declivi de la dictadura franquista com a resposta a la repressió i com a sàtira de l’estructura social i política interioritzada per la població. Les obres sovint aborden qüestions vinculades a l’Església, l’erotisme, la figura de la dona o els rols de poder.
Pel·lícules del director Pedro Almodóvar[6] com La Ley del Deseo o Todo Sobre Mi Madre exploren aquests límits a través de pel·lícules que incomoden deliberadament l’espectador, tractant temes com la pedofília dins del catolicisme, la situació de les classes treballadores, la infidelitat o l’homoerotisme. Aquesta crítica al sistema es construeix mitjançant colors intensos, situacions explícites i personatges físicament normatius que faciliten la identificació del públic i intensifiquen l’impacte emocional.
El Camp pot ser representat per l'obra per John Waters amb Hairspray i Polyester. També Andy Warhol va realitzar pel·lícules experimentals que poden considerar-se impregnades d'esperit camp. Les celebritats associades amb l'estil camp són Drag queen i performers com Dame Edna, Divine, RuPaul, Boy George o Liberace.
Com a part d'una defensa antiacadèmica de la cultura popular de la dècada de 1960, l'estil camp va aconseguir popularitat als anys 80 amb els punts de vista de la postmodernitat a l'art i la cultura.
Música
[modifica]L’estètica camp no s’incorpora amb força al panorama musical espanyol fins al final del franquisme.
Amb la mort de Francisco Franco, grups com Alaska y Dinarama, Mecano o Nacha Pop emergeixen com a resposta a la repressió i a la manca de llibertat d’expressió, impulsant el moviment cultural més significatiu d’aquells anys: la Movida Madrilenya.
El camp experimenta un nou impuls a partir del 2020, coincidint amb la pandèmia i com a reacció a una escena musical cada vegada més minimalista i homogènia. En aquest context apareixen projectes com FADES, Svetlana o Ouineta, que fonamenten la seva proposta artística en una estètica excèntrica, performativa i marcadament camp.
Drags
[modifica]En el cas de Drag Kings o dones disfressades en homes, l'estil camp inclou una forma exagerada de la sexualitat masculina. Com a part del vestuari drag queen, el rang va des d'un petit maquillatge i algun adorn com ara barrets o guants fins, un maquillatge total.
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- 1 2 3 4 Fernàndez, Josep-Anton. El malestar en la cultura catalana : la cultura de la normalització, 1976-1999. Barcelona: Empúries, 2008. ISBN 978-84-9787-341-3.
- 1 2 The Politics and poetics of camp, 2012. ISBN 978-0-415-51489-7.
- ↑ Webster's New World Dictionary of the American Language, 1976 edition, definition for camp, sense 6, [Slang, orig., homosexual jargon, Americanism] banality, mediocrity, artifice, ostentation, etc. so extreme as to amuse or have a perversely sophisticated appeal
- ↑ Sontag, Susan. Notes On Camp (en anglès), 1964.
- ↑ Digital. «El camp más allá de la moda» (en espanyol europeu), 07-06-2019. [Consulta: 1r desembre 2025].
- ↑ Pérez, Mario García ««Qué puterío tenéis, ¿no?» Camp y performatividades queer en el primer Almodóvar (1980-1982)» (en castellà). Estudios LGBTIQ+, Comunicación y Cultura, 4, 1, 20-06-2024, p. 47–56. DOI: 10.5209/eslg.92370. ISSN: 2792-3622.
Bibliografia
[modifica]- Core, Philip (1984/1994). CAMP, The Lie That Tells the Truth, foreword by George Melly. London: Plexus Publishing Limited. ISBN 0-85965-044-8
- Cleto, Fabio, editor (1999). Camp: Queer Aesthetics and the Performing Subject. Ann Arbor: University of Michigan Press. ISBN 0-472-06722-2.
- Meyer, Moe, editor (1993). The Politics and Poetics of Camp. Routledge. ISBN 0-415-08248-X.
- Sontag, Susan (1964). Notes on Camp in Against Interpretation and Other Essays. New York: Farrer Straus & Giroux. ISBN 0-312-28086-6.
Enllaços externs
[modifica]- Why I hate 'Queer Eye for the Straight Guy': And how camp became outdated Arxivat 2008-05-15 a Wayback Machine. de Johann Hari
- The dark side of camp - analysis of camp style and society de Gareth Cook