Estètica medieval

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'estètica medieval és una branca del coneixement que estudia l'essència i la percepció de la bellesa a l’edat mitjana. Tot i que com a concepte, l'estètica és relativament nova,[1] i que l'edat mitjana no és gens homogènea com a període històric i per tant, tampoc ho és en el que es refereix a l'estètica, podem identificar com es passa d'una estètica heretada que beu dels principis estètics de l'antiguitat clàssica, a una estètica original própia de l'edat mitjana, per la reinterpreció dels principis clàssics des d'una visió cristiana, tal com ens remarca Umberto Eco en Art i bellesa en l'estètica medieval,[2]

Concepte d'estètica[modifica]

El mateix concepte del que és art ha anant canviant al llarg del temps. Els medievals, segons Wladyslaw Tatarkiewicz,[3] incloïen dins del que anomenem art, tant els oficis, com les ciències, com algunes de les belles arts. Feien però la distinció jeràrquica entre les arts lliberals o veritables, els coneguts trivium (format per lògica, retòrica i gramàtica) i quatrivium (format per aritmètica, geometria, astronomia i música) impartits als centres d'ensenyament medievals, i les arts mecàniques [4] més prosaiques del lanificium (habitació i eines), agricultura, venatio (ramaderia), navigatio (navegació), medicina, armatura (arquitectura) i theatrica (entreteniment). Important ressaltar que ni la literatura, ni la pintura ni l'escultura eren considerades arts, i les úniques belles arts que es consideraven eren l'arquitectura, la música en un sentit matemàtic i de proporcions i l'entreteniment, en un sentit trobadoresc.

Aquesta manca de consideració per les belles arts és deguda a una concepció cristiana antiga d'origen neoplatònic que afirma que la bellesa és un atribut diví; i que el que podem trobar de bell a la natura, o al mateix home, no és més que una "ombra" de la bellesa del diví, i les manifestacions artístiques són una imitació, una ombra, de l'ombra que la natura és del diví. Filòsofs cristians com Sant Agustí o Sant Tomàs d'Aquino, i el posterior pensament escolàstic obren l'abast de la bellesa cap a objectes de la natura, o fins i tot a obres artístiques, sempre que hi trobem en elles integritat o perfecció, proporció i harmonia i claredat (colors i formes nítides).[5]

Són molt conegudes les disputes entre cistercencs i cartoixans al voltant de les decoracions de les esglésies. Aquestes decoracions allunyen el poble de la seva veritable ocupació a l'església: l'oració. Però, precisament, aquesta controvèrsia posa de manifest que l'ésser humà medieval també aprecia la bellesa per si mateixa i la seva capacitat de pertorbar les persones, més enllà de la seva representació divina.[2] També és prou il·lustratiu d'aquesta major apreciació de la bellesa el canvi que representa l'estil gòtic, més ampli, lleuger i lluminós gràcies a innovacions com l'arc ogival i el contrafort, sobre l'estil romànic més pesant, fosc i eixut.

En resum, el pensament estètic medieval pateix evolucions al llarg d'un període molt llarg. Inicialment, trobem la recerca d'una bellesa matemàtica enfront del desordre bàrbar, per acabar evolucionant a un concepte molt més humanista, ja en moments de transició cap al Renaixement.[2]

Simbolisme i l'al·legorisme[modifica]

Són dos elements similars molt característics de l'estètica medieval. És la tendència a tenir una visió sempre simbòlica del món. Ens trobem però davant d'un simbolisme teològic i filosòfic, coherent amb la metafísica neoplatònica, on la realitat del món, és només un símbol de la perfecció divina. En aquest sentit les al·legories són un esforç per a descobrir un sentit definitiu i sobrenatural que no es pot trobar a bell ull.

La lectura de les sagrades escriptures cal fer-la en aquest sentit al·legòric, car més enllà del sentit literal, revelen un significat figurat i sobrenatural.[6]

Culte a les proporcions i Harmonia[modifica]

Proporció, simetria i harmonia són centrals en l'estètica medieval. Ja des de l'antiguitat, la proporció expressada matemàticament [7] com una correspondència de mesures entre les parts i el tot de l'obra era condició essencial perquè es considerés bella i harmoniosa. Especialment significativa és l'aplicació de la proporció i l'harmonia a l'obra musical. Tant és així que la música era ben pròxima de les matemàtiques, i el músic, com artista, no era ni l'intèrpret que era considerat un simple executor, ni el compositor, que componia intuitïvament; el músic per antonomàsia era el teòric amb coneixements matemàtics que entenia les correspondències harmòniques entre els sons, i que tanmateix eren reflex de l'harmonia del cosmos. Harmonia, proporció i fins i tot simetria també s'apliquen però a altres formes artístiques, com la poesia, l'escultura, la pintura i l'arquitectura. .

Cromatisme i Llum[modifica]

El cromatisme és de gran importància dins de l'estètica medieval. El gust de l'època es decantava pels colors simples i plans. De tota manera, ràpidament es va donar una dimensió simbòlica al color. Per exemple, el blanc, el vermell, el daurat i més tardanament també el blau (coincidentment amb l'entrada de la llum i la millora de la tècnica dels tintorers), eren colors de la puresa i la divinitat. El negre és el color del dolor. El verd, per ser químicament inestable no es feia servir i el groc va quedar com a color de la traïció (Judes sovint es representava vestit de groc) quedant els atributs positius de sol, brillor i calor associats al daurat.[8]

També cal destacar-hi el gust per la llum i, sobretot, la llum solar. Un cop més, aquest fet respon a una raó metafísica. Ja des de l'antiguitat, s'havia associat la llum com a manifestació divina i els medievals segueixen aquesta tradició. En trobem un clar exemple en les esglésies gòtiques.

Referències[modifica]

  1. Baumgarten va ser el primer a utilitzar el terme al segle XVIII
  2. 2,0 2,1 2,2 Eco, Umberto (1990): Art i bellesa en l’estètica medieval. Barcelona, Ediciones Destino
  3. Tatarkiewicz, Wladislaw. Historia de seis ideas. ISBN 84-309-1518-4. 
  4. Classificació feta per Hug de Sant Víctor
  5. Bayer, Raymond. Historia de la Estética (en castellà). Mèxic: Fondo de Cultura Económica, p. 86-89. ISBN 968-16-0572-1. 
  6. de Bruyne, Edgar. La estética de la Edad Media (en castellà). Madrid: Visor Distribuciones, 1994, p. 93. ISBN 84-7774-016-X. 
  7. Ho trobem a Pitàgores, al famós Canon de Policlet o a Vitrubi.
  8. Pastoureau, Michel. Una historia simbólica de la Edad Media Occidental. 2006. Buenos Aires: Katz Editores, p. 125. ISBN 987-1283-25-3. 

Bibliografia[modifica]

  • Eco, Umberto (1990): Art i bellesa en l'estètica medieval. Barcelona, Edicions Destino.
  • Cerdà, Jordi: Qüestions preliminars. Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya.
  • Pastoureau, Michel (2006): Una historia simbólica de la Edad Media occidental. Buenos Aires. Katz Editores.
  • Tatarkiewicz, Wladislaw (2001): Historia de seis ideas. Madrid. Editorial Tecnos.
  • Bayer, Raymond (1965): Historia de la Estética. México. Fondo de Cultura Económica
  • de Bruyne, Edgar (1994): La Estética de la Edad Media. Madrid. Visor Distribuciones.
  • Givone, Sergio (1999): Historia de la Estética. Madrid. Editorial Tecnos.