Estípit (arquitectura)
L'estípit és una pilastra troncopiramidal invertida que de vegades té funcions estructurals o de suport. Està composta per la superposició d'aquest element amb un altre de caràcter geomètric o figuratiu a la part superior.[1]
El seu origen està en les columnes creto-micèniques d'èntasi invertit. Prové del llatí stipe (estaca) i aquest del grec stupas (tronc). Tot i ser Es va començar a utilitzar amb freqüència durant el Renaixement, en l'última etapa del classicisme-romanitzat (segle xvi). Al segle xvii amb l'entrada del barroc va tenir un gran auge, afegint formes capritxoses i va arribar a ser, juntament amb la columna salomònica, un dels elements arquitectònics més característics de l'art barroc.[2]
El seu ús, en contraposició amb equilibri i ordre dels volums clàssics, produeix sensació de desequilibri, inestabilitat, lleugeresa i fragilitat en allò que sustenta, el que fa que s'incrementi la sensació d'incompletesa, inestabilitat o moviment, típic dels conjunts arquitectònics barrocs. A Espanya apareix com un element a mig camí entre l'arquitectura i l'escultura i a Europa s'estén emmarcant obertures de portes i finestres en edificis d'edificis civils i religiosos, amb variants on la base troncopiramidal es substituïda per ornaments de rocalla.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 de la Plaza Escudero, Lorenzo. Diccionario visual de términos arquitectónicos (en castellà). 2a edició. Madrid: Ediciones Cátedra, 2009, p. 225. ISBN 9788437625065.
- ↑ Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.210. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 novembre 2014].
Bibliografia[modifica]
- Adoració Morales Gómez. Diccionari visual de termes arquitectònics. Grans Temes. Càtedra, 2008. ISBN 978-84-376-2506-5
- Fatás, Guillermo i BORRÁS, Gonzalo M. Diccionari de termes d'art i arqueologia. Guara Editorial. Saragossa, 1980. ISBN 84-85303-29-6