Estat Lliure de Fiume

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Estat Lliure de Fiume
Stato libero di Fiume
Slobodna Država Rijeka
Fiumei Szabad Állam
Freistaat Fiume
Reggenza Italiana del Carnaro.png
1920 – 1924 Flag of Italy (1861–1946).svg
Flag of Yugoslavia (1918–1941).svg

de}}} Fiume

Bandera

Ubicació de FiumeMapa alemany de Fiume
Informació
Capital Fiume
Idioma oficial oficial
italià · hongarès · alemany

regional
vènet · dialecte txakavià
Moneda Corona de Fiume (fins al 1920)
Lira italiana (després de 1920)
Geografia
Superfície
28 km²
Població (est.): 60.000 (Densitat: 2.142,9 h/km²)
Període històric
Període d'entreguerres
Tractat de Rapallo 1920 de 12 de novembre
Control establert 30 de desembre de 1920
Annexat pel Regne d'Itàlia 22 de febrer de 1924
Política
Forma de govern República
President
 • 1921–22: Riccardo Zanella
 • 1922–23: Giovanni Giuriati
Governador militar
 • 1923–24: Gaetano Giardino
Modifica les dades a Wikidata

L'Estat Lliure de Fiume (en croat: Slobodna Država Rijeka) fou una ciutat-estat existent entre 1920 i 1924 que incloïa la ciutat homònima (ara a Croàcia i des de la fi de la II Guerra Mundial, de nom Rijeka). La seva extensió territorial era de 28 km2 i incloïa Fiume i les àrees rurals del nord i amb un petit corredor que la connectava amb Itàlia. L'Estat Lliure limitava amb els municipis aleshores italians però ara croates de Castua (Kastav), Gellegne (Jelenje), Viscovo (Viškovo) Čavle i la localitat de Mattuglie (Matulji).

Originàriament integrada dins l'Hongria habsbúrgica, la ciutat fou un centre de disputa diplomàtica entre el Regne d'Itàlia i el nounat Regne dels Serbis, Croates i Eslovens un cop acabada la Primera Guerra Mundial. L'Estat es formà a partir de la preexistent Regència Italiana del Carnaro

Història[modifica]

Al costat de Trieste, la ciutat de Fiume rebé l'autonomia per primer cop el 1717 per ordre de Carles VI, (aquí conegut com a Carles III, pretendent al tron espanyol durant la Guerra de Successió i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic a partir del 1713). El seu objectiu era que Trieste servís com a port de comunicació amb el nord i Fiume amb el sud i l'est. El 1776, durant el regnat de Maria Teresa, fou incorporada al Regne d'Hongria. Tres anys després, el 1779, aconseguí l'status de Corpus separatum dins Hongria. Tanmateix, el 1848 la ciutat perdé la seva autonomia arran de ser ocupada pel Ban de Croàcia Josip Jelačić, ocupació que perdurà fins al 1867. El 1868 Fiume recuperarà la seva autonomia i la seva condició de Corpus separatum que ja mantindrà fins a l'ensulsiada de l'Imperi Austrohongarès el 1918 amb la fi de la Primera Guerra Mundial [1].

Durant el període austrohongarès a la ciutat convivien italians, croates, eslovens, hongaresos, alemanys i d'altres nacionalitats de l'Imperi. Les llengües oficials eren l'italià, l'hongarès i l'alemany. Així i tot, la correspondència comercial era en italià i la major part de la població parlava el dialecte fiumià, una variant del vènet amb paraules manllevades del dialecte txacavià croata.

Amb la dissolució de l'Imperi Austrohongarès a conseqüència de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial, l'status de la ciutat de Fiume esdevé un problema internacional. Els italians reivindicaven tant la localitat com part de la Dalmàcia, d'acord amb les promeses que les hi havien fet els francobritàniques per tal que Itàlia s'incorporés al conflicte bèl.lic i que havien estat recollides en el Tractat de Londres del 1915, tot i que de Fiume l'acord diplomàtic no en parlava. Però la ciutat era també objectiu del nou Regne dels Serbis, Croates i Eslovens als quals francesos i britànics els hi havien promès la ciutat un cop acabés la guerra. El President dels Estats Units, Woodrow Wilson, si bé acceptava l'annexió italiana del Tirol del Sud i de la Península d'Ístria, en canvi era del tot contrari a l'entrega de Fiume i de la Dalmàcia als italians, ja que, segons ell, alteraria l'equilibri balcànic i la del nou estat eslau que s'instauraria a l'àrea un cop acabés la guerra. De fet, Wilson anava assessorat per la comissió informativa que havia constituït el 1917 per tal de preparar els plans de pau[2]. Davant dels desacords entre italians i iugoslaus i les exigències dels primers que es respectessin els acords del Tractat de París i s'entregués la ciutat de Fiume, tant que com és sabut el president del Govern italià Vittorio Emanuele Orlando es retirà de les negociacions de pau com a mesura de protesta, la ciutat per proposta de Woodrow Willson es constituirà finalment com estat independent. El mateix President dels Estats Units suggerí que la nova ciutat-estat independent fos seu de la futura Societat de Nacions.

Mentre, a Fiume la inestabiltat s'havia apoderat de la ciutat. L'octubre del 1918, a les vigílies de la dissolució de l'Imperi Austrohongarès es formà un Consell Nacional Italià de Fiume sota la presidència d'Antonio Grossich amb la finalitat de gestionar l'annexió de la ciutat al Regne d'Itàlia. Paral·lelament, serbis, croates i eslovens constituïen una entitat pròpia presidit per l'advocat Rikard Lenak també amb la finalitat d'incorporar tant la ciutat com la península d'Ístria al nou estat que aspiraven a formar. La disputa conduí a que britànics i francesos ocupessin momentàniament la ciutat (juliol del 1919). Aquesta situació d'extraordinària complexitat serà aprofitada pel poeta i escriptor italià Gabriele D'Annunzio el qual, al capdavant d'una força de voluntaris formada per nacionalista i excombatents italians, ocuparan la ciutat el 12 de setembre del 1919 (fet conegut amb el nom d'Empresa de Fiume) amb la clara voluntat d'incorporar la ciutat al Regne d'Itàlia. Davant el rebuig italià a aquesta proposta, D'Annunzio proclamà la Regència Italiana del Carnaro com a fase intermèdia per a una futura annexió a Itàlia.

l'Estat Lliure de Fiume[modifica]

Vegeu també: Regència Italiana del Carnaro

El 12 de novembre del 1920, el Regne d'Itàlia i el dels Serbis, Croates i Eslovens signaven finalment el Tractat de Rapallo (1920) pel qual els dos països reconeixien i es comprometien a respectar l'Estat Lliure de Fiume com a entitat sobirana. Aquest nou Estat de fet existirà durant un any i serà reconegut per la major part dels països de l'època incloent-hi els Estats Units, la Gran Bretanya i França. Tanmateix, D'Annunzio rebutjarà tal acord tot mantenint la Regència de Carnaro fins que finalment serà expulsat amb una operació militar italiana el desembre del 1920: és el conegut Nadal de Sang. Finalment, el 31 de desembre D'Annunzio entregarà el poder a Antonio Grossich per marxar cap a l'exili[3]. Així Antonio Grossich serà cap del govern provisional de l'Estat Lliure amb la funció de preparar una Constitució per a la nova entitat política sobirana. Antonio Grossich governarà fins a les primeres eleccions parlamentàries del 24 d'abril del 1921. se celebren les primeres eleccions parlamentàries a les quals hi participen els autonomistes i el Bloc Nacionalista, partidari de l'annexió a Itàlia. La victòria se l'endugué el Partit Autonomista de Ricardo Zanella amb 6558 vots. En canvi, el Bloc Nacionalista (integrat pel Partit Nacional Feixista, el Partit Liberal i el Democràtic) només tingué 3443 sufragis [4]. Li seguiren uns mesos d'extrema conflictivitat amb episodis de violència i acusacions a Zanella de voler allunyar-se d'Itàlia. El nacionalistes italians opositors a la política del cap de govern constituïren un Comitè de Defensa Nacional. Aquests, amb el probable suport del govern italià, realitzen el tres de març del 1922 un cop d'estat dirigit per l'exlegionari i diputat feixista Francesco Giunta. Amb la victòria d'aquest cop d'estat, Zanella es veu obligat a presentar la seva dimissió i entrega el poder a un Comitè de Defensa ciutadà. Amb el suport del rei de Iugoslàvia Alexandre I, Zanella inicià el camí de l'exili. No tornarà a Fiume mai més morint finalment a Roma el 1959. Pocs dies després del cop d'estat, el sis de març es demana al govern italià el restabliment de l'ordre; el dia disset, l'exèrcit italià entra a Fiume tornant el poder.

Mentre, a Itàlia, Mussolini assumeix el poder l'octubre del 1922 com a President de Govern. A més, assumeix també la cartera d'Afers Estrangers. Com a secretari general del Ministeri figura el diplomàtic Salvatore Contarini, partidari de l'apropament diplomàtic a la Gran Bretanya i França i de l'entesa amb Iugoslàvia. Cap a l'estiu del 1923, la incertesa sobre el futur de la ciutat de Fiume provoca el seu estancament econòmic. La situació és aprofitada pel dictador feixista italià Benito Mussolini per afirmar que l'allargament de la situació és insostenible tant per a la ciutat com els països del voltant. L'agost envia un ultimàtum a la comissió italiano-iugoslava d'Abbazia urgint el retorn de Fiume a Itàlia. De fet, cap paÍs (ni França, ni la Gran Bretanya, ni Txecoslovàquia o la mateixa Iugoslàvia) volia un conflicte bèl.lic a causa de Fiume. Fins i tot, francesos i txecs eren favorables a l'entrega de la ciutat a Itàlia. A més, el prestigi internacional d'aquest últim país havia augment arran de l'incident de Corfú amb Grècia d'agost-setembre del 1923[5]. Gràcies a aquesta normalització diplomàtica, el 17 de setembre del 1923 Mussolini nomena el militar Gaetano Giardino governador militar de Fiume amb el doble encàrrec de preparar l'annexió definitiva de la ciutat a Itàlia i de restablir l'ordre públic. Finalment, el 27 de gener del 1924 italians i iugoslaus signen el Tractat de Roma (1924). En funció d'aquest acord la ciutat de Fiume passa a sobirania italiana establint el curs del riu Rječina, anomenat aleshores pels italians Eneo, com a límit fronterer entre els dos Estats. La delimitació final de la frontera s'encarregà a una Comissió mixta els acords de la qual seran acceptats per ambdós països a la Convenció de Neptú del 20 de juliol del 1925. Tot i això, el Parlament iugoslau no ratificarà el tractat fins tres anys després. El govern de l'Estat Lliure de Fiume no acceptà tal acord diplomàtic i va continuar operant a l'exili. Amb l'annexió al Regne d'Itàlia Fiume es converteix en capital de la Província homònima, també anomenada del Carnaro, fins a la seva ocupació pels partisans de Tito el 1945[6].

Polítics[modifica]

  • Antonio Grossich (1849-1926), polític irredentista, cap del Consell Nacional Italià de Fiume l'octubre del 1918 i governador provisional de l'Estat Lliure de Fiume de l'1 de gener al 24 d'abril del 1921.
  • Salvatore Bellasich (1890-1946), fou comissari extraordinari per la ciutat, després de la dimissió de Grossich, entre el 28 d'abrill i el 13 de juny del 1922.
  • Antonio Foschini e Luigi Amantea, ambdós militars, foren Alts Comissaris del Regne d'Itàlia cridats per mantenir l'ordre contra els creixents incidents que se succeïen després de les eleccions d'abril del 1921.
  • Riccardo Zanella (1875-1959), polític autonomista, fou President del l'Estat Lliure de Fiume del 5 d'octubre del 1921 fins al cop d'estat nacionalista del 3 de març del 1922 en què fou destituït. Poc després marxarà a l'exili. Un cop acabada la guerra defensarà inútilment la pervivència de l'Estat Lliure de Fiume [7].
  • Attilio Depoli (1887-1963), polític irredentista, fou Cap Provisional de l'Estat Lliure de Fiume després del cop d'estat de març del 1922. Ho serà fins al 17 de setembre del 1923.
  • Gaetano Giardino (1865-1934), general del l'exèrcit italià, fou governador militar de Fiume des del 17 de setembre fins al 22 de febrer del 1924. Poc després, com se sap, Fiume serà annexionada definitivament a la Itàlia feixista.

Després de la Segona Guerra Mundial[modifica]

Amb la rendició italiana el 1943 la situació a Fiume i la península d'Ístria es complica. Per una banda, un grup de ciutadans publicà l'anomenat "Memoràndum libúrnic" en el qual proposaven que les localitats de Fiume, Susak ( Sušak) i Bisterza (Illirska Bistrica) formessin un estat confederat amb Itàlia. Per la seva banda, les illes de Veglia (Krk), Cherso (Cres) i Lussino (Lošinj) constituirien un condomini amb la proposada confederació [8]. El president del govern a l'exili, Riccardo Zanella somiava amb el restabliment de l'Estat Lliure[9]. El mateix any tant els partisans serbis com els comunistes titistes comuniquen als aliats les seves pretensions d'incorporar els territoris italians a la nova Iugoslàvia que neixés de la guerra. També hi ha contactes entre representants del moviment autonomista fiumià i partisans comunistes iugoslaus per tal d'alliberar el territori dels alemanys que han substituït les tropes italianes arran de la signatura de l'armistici amb els aliats el juliol del mateix any. Mentre, els alemanys havien reorganitzat el territori com a Zona d'Operacions del Litoral Adriàtic. Tanmateix, aquests contactes fracassaren per l'oposició dels autonomistes fiumians a l'annexió a la futura Iugoslàvia que neixeria de la guerra. La Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia s'oposava a la idea i el 3 de maig del 1945 ocuparen la ciutat a la qual li seguiren els primers afusellaments en massa d'activistes del moviment autonomista. Entre ells foren assassinats Nevio SkullMario Blasich i Sergio Sincich.

Amb els Tractats de París del 1947, tant la ciutat de Fiume i la Península d'Ístria s'incorporaren a la República Federal de Iugolsàvia. Amb la seva desaparició el 1992, ara formen part de Croàcia.

Notes[modifica]

[1]: Michael A. LEDEN, D'Annunzio. The first Duce, New Brunwick (USA)/ London, Transaction Publishers, 2009 (3ª reimpressió, 2ª ed.), pp. 17–19.

[2]: Marina CATTARUZZA, Italy and its Eastern Border, 1866-2016, London, Taylor and Francis Ltd., 2016 (Col. Routledge Studies in Modern European History.

[3]: Andrea RICCIARDI, Leo Valiani. Gli anni della formazione. Tra socialismo, comunismo e rivoluzzione democratica, Milano, Franco Angeli, 2007, pàg.45.

[4]: Rodolfo DECLEVA, Piccola Storia di Fiume 1847-1947, a http://www.rigocamerano.it/testodecleva6.html

[5]: Alan CASSELS, Mussolini's Early Diplomacy, Princeton, Princeton University Press, 1970, pp. 127–133.

[6]: Reial Decret Llei de 22 de febrer 1924, núm. 213, Gazzeta Uficiale del Regno d'Italia, núm. 46, 23 febrer 1924, a http://augusto.agid.gov.it/#giorno=23&mese=02&anno=1924, [consultat 19 novembre 2016]

[7]: William Klinger, Due memoriali inediti di Riccardo Zanella al Consiglio dei ministri degli esteri di Londra, in Fiume. Rivista di studi adriatici, núm. 23, 2011, pp. 61–68.

[8]:

[9]: International Law Reports by H. Lauterpacht, C. J. Greenwood, p. 430

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]