Vés al contingut

Estats vassalls i tributaris de l'Imperi Otomà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Els estats vassalls otomans foren una sèrie d'estats vassalls o tributaris, en general localitzats a la perifèria de l'Imperi Otomà, que estaven sota sobirania de la Sublim Porta, però sobre els quals no s'exercia el control directe per diverses raons.

Funcions

[modifica]

Alguns d'aquests estats van servir com a estats coixí entre els romans i el cristianisme, a Europa, o amb el xiisme, a Àsia. El seu nombre varià amb el temps, però notable van ser els Kanat de Crimea, Valàquia, Moldàvia, Transsilvània. Altres estats com Bulgària, el Regne d'Hongria Oriental, el Despotat de Sèrbia, el Principat de Sèrbia, i el Regne de Bòsnia eren vassalls abans de ser absorbits totalment o parcialment per l'imperi. I altres tenien valor comercial, com Imerètia, Mingrèlia, Quios, el Ducat de Naxos, i la República de Ragusa (Dubrovnik). Àrees com ciutats sagrades i zones tributàries de Venècia de Xipre i l'illa de Zacint no van ser totalment incorporades. Finalment, algunes àrees petites com ara Montenegro / Principat de Zeta i Mont Líban no mereixien l'esforç de conquesta i no estigueren totalment subordinats al centre.

Formes

[modifica]
  • Alguns estats dins del sistema eyalat (eyalet) incloïen els sandjakbegis que eren locals per al seu sandjak o que van heretar la seva posició (per exemple, Samtskhé, alguns sanjaks kurds), àrees a les quals se'ls va permetre de triar els seus propis líders (per exemple, les àrees d'Albània, l'Epir i Morea (la Península de Mani era nominalment una part de la província de les Illes de l'Egeu però els beis maniotes eren vassalls tributaris de la Sublim Porta), o eyalets de facto independent.[1] (per exemple, les 'regències' barbaresques d'Alger, Tunis, Tripolitana al Magrib, i més tard el Kedivat d'Egipte).
  • Fora del sistema eyalet hi havia estats com Moldàvia, Valàquia i Transsilvània que pagaven tributs als otomans i sobre les quals la Porte tenia el dret de nomenar o destituir el governant, els drets de la guarnició, i el control de la política exterior. Aquests van ser considerats pels Otomans com a part del Dar al-Ahd, per la qual cosa se'ls va permetre conservar la seva autonomia, i no estaven sota la llei islàmica, com l'imperi pròpiament dit; als súbdits otomans, o musulmans per al cas concret, no se'ls permetia d'establir-se en aquest territori de manera permanent o per construir mesquites.[2]
  • Alguns estats, com Ragusa, pagaven tribut per la totalitat del seu territori i van reconèixer la suzerania otomana.
  • Altres, com el Xerif de La Meca reconeixien la sobirania otomana però estaven subsidiats per la Porte.
  • En l'últim període de decadència otomana, diversos estats separatistes de l'Imperi Otomà tenien la condició d'estats vassalls (per exemple, pagaven tribut a l'Imperi Otomà), abans d'obtenir la independència completa. Eren, però, independents de facto, inclòs el dret a tenir la seva pròpia política exterior i el seu propi exèrcit independent. Aquest va ser el cas dels principats de Sèrbia, Romania i Bulgària.
  • Alguns estats pagaven tribut per les possessions que estaven legalment lligades a l'Imperi Otomà, però no posseïdes pels otomans com els Habsburg per a parts de l'Hongria reial o Venècia per l'illa de Zacint.

També hi havia vassalls secundaris com ara l'Horda de Nogai i els circassians que eren (almenys nominalment) vassalls del kans de Crimea, o alguns amazics i àrabs que pagaven tribut als beylerbeyis del nord d'Àfrica, que eren al seu torn, ells mateixos, vassalls otomans.

Un altre tribut de les potències estrangeres incloïa una mena de "diners de protecció" de vegades anomenat impost horda (similar al danegeld) pagat per Rússia o la Confederació de Polònia i Lituània. Se solia pagar als vassalls otomans dels kans de Kanat de Crimea en comptes de directament al sultà otomà.

Llista (no exhaustiva)

[modifica]
Mapa que mostra alguns estats vassalls de l'Imperi Otomà en 1683

Referències

[modifica]
  1. ↑ Leigh Fermor,, Patrick. Mani -- Travels in the Southern Peloponnese (en anglès). John Murray, 1958, p. 48. 
  2. ↑ L'historiador romanès Florin Constantiniu assenyala que, en travessar Valàquia, els viatgers estrangers acostumaven a fixar-se en què se sentien campanes d'església en tots els llogarets, però que estaven prohibides segons la llei islàmica en l'Imperi Otomà. Constantiniu, Florin. O istorie sinceră a poporului român. IV. Univers Enciclopedic Gold, 2006, p. 115–118. 
  3. ↑ 3,0 3,1 «An Historical Geography of the Ottoman Empire: From Earliest Times to the ... - Donald Edgar Pitcher - Google Boeken». Books.google.com. [Consulta: 18 setembre 2013].
  4. ↑ Constantinople 1453: the end of Byzantium p.10
  5. ↑ «The Tatar Khanate of Crimea». All Empires. [Consulta: 9 octubre 2010].
  6. ↑ «The European Tributary States of the Ottoman Empire in the Sixteenth and ... - Google Books». Books.google.com, 20-06-2013. [Consulta: 18 setembre 2013].
  7. ↑ Palabiyik, Hamit, Turkish Public Administration: From Tradition to the Modern Age, (Ankara, 2008), 84.
  8. ↑ Ismail Hakki Goksoy. Ottoman-Aceh Relations According to the Turkish Sources [Consulta: 4 febrer 2015].  Arxivat 2008-01-19 at Archive-It
  9. ↑ «The Thirty Years War: Europe's Tragedy - Peter Hamish Wilson - Google Books». Books.google.com. [Consulta: 18 setembre 2013].
  10. ↑ «Princes of Transylvania». Tacitus.nu, 30-08-2008. [Consulta: 18 setembre 2013].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Estats_vassalls_i_tributaris_de_l%27Imperi_Otomà&oldid=32227650»