Estaurolita
 Estaurolita | |
|---|---|
 Estaurolita de Pestsovye Keivy, Keivy Mountains, península de Kola, óblast de Múrmansk, Rússia, 2,5 x 2,2 x 1 cm | |
| Fórmula química | Fe2+₂Al9O₆(SiO₄)₄(O,OH)₂ |
| Epònim | creu  |
| Classificació | |
| Categoria | silicats > nesosilicat |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 09.AF.30 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.AF.30 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/B.03 |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | monoclínic |
| Hàbit cristal·lí | normalment en cristalls prismàtics |
| Estructura cristal·lina | a = 7.86 Å, b = 16.6 Å, c = 5.65 Å; β = 90.45°; Z = 2 |
| Grup puntual | monoclínica, prismàtica; símbol H-M: (2/m); Grup espacial: C 2/m |
| Color | marró vermellós a marró fosc, marró groguenc, blau rarament; groc daurat clar en làmina prima |
| Macles | normalment forma macles de 60° (en creu de Sant Andreu, menys freqüentment macles a 90° (en creu grega). |
| Exfoliació | a {010} |
| Fractura | subconcoidal |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa | 7 a 7,5 |
| Lluïssor | vítria a resinosa |
| Color de la ratlla | blanca a gris |
| Diafanitat | transparent o opaca |
| Gravetat específica | 3,74 a 3,83 (mesurada), 3,686 (calculada) |
| Propietats òptiques | biaxial (+) |
| Índex de refracció | nα = 1,736 - 1,747 nβ = 1,740 - 1,754 nγ = 1,745 - 1,762 |
| Birefringència | δ = 0,009 - 0,015 |
| Pleocroisme | X = incolor; Y = groc clar; Z = groc daurat |
| Angle 2V | mesurat: 88°, calculat: 84° a 88° |
| Dispersió òptica | r > v; dèbil |
| Més informació | |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | St |
| Referències | [1][2][3][4] |
L'estaurolita és un mineral de la classe dels silicats (nesosilicat) de color marró vermellós o negre. El nom deriva del grec stauros (que vol dir creu) i lithos (que vol dir pedra) com a referència al seu maclat típic. Cristal·litza en el sistema monoclínic. Presenta una duresa en l'escala de Mohs de 7 a 7,5 i una fórmula química Fe2+₂Al9O₆(SiO₄)₄(O,OH)₂. El magnesi, el zinc i el manganès poden substituir-se pel ferro, i el ferro trivalent pot substituir l'alumini.[1]
Propietats[modifica]
 |
Una característica rellevant de l'estaurolita és que sovint es troba maclada en forma de creu; aquestes macles són clarament visibles en mostres de mà, i normalment es troben envoltades per porfiroblasts. En làmina prima, l'estaurolita es presenta habitualment maclada i s'observa amb colors de birefringència de primer ordre similars als del quars.
Formació i localització[modifica]
L'estaurolita és un mineral metamòrfic d'alt grau. Pot trobar-se associat junt amb almandina, mica, cianita, albita, biotita i sil·limanita en gneissos i esquistos de metamorfisme regional.[5] L'estaurolita és el mineral "oficial" de l'estat de Geòrgia als EUA; també s'ha trobat als Alps, tant francesos com suïssos. Als territoris de parla catalana ha estat descrita a El Tarter (Andorra),[6] a El Barcarès (Rosselló), a Pi de Conflent (Conflent),[7] i a Sant Pere dels Forcats (Baixa Cerdanya).[8]
Ús[modifica]
L'estaurolita es pot utilitzar per a conèixer la temperatura i la pressió a la qual s'ha generat el metamorfisme.metamorphism.
Grup de l'estaurolita[modifica]
El grup de l'estaurolita està format per tres espècies minerals.[9]
| Espècie | Fórmula |
|---|---|
| Estaurolita | Fe2+₂Al9O₆(SiO₄)₄(O,OH)₂ |
| Magnesiostaurolita | Mg(Mg,Li)₃(Al,Mg)18Si₈O44(OH)₄ |
| Zincostaurolita | Zn₂Al9Si₄O23(OH) |
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Klein, Cornelis and Cornelius S. Hurlbut, Jr., Manual of Mineralogy, Wiley. 20th ed., 1985, p. 382 - 3 ISBN 0-471-80580-7
- ↑ http://rruff.geo.arizona.edu/doclib/hom/staurolite.pdf Handbook of Mineralogy
- ↑ http://www.mindat.org/show.php?id=3753&ld=1&pho= Mindat.org
- ↑ http://webmineral.com/data/Staurolite.shtml Webmineral data
- ↑ The Audubon Society Field Guide to North American Rocks and Minerals, Chesterman and knopf.
- ↑ «Taula dels minerals de Catalunya en làmina prima». Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. [Consulta: 11 desembre 2023].
- ↑ Guitard, Gérard. Catalogue raisonné de la collection de minéralogie régionale du Centre européen de recherches préhistoriques de Tautavel (Pyrénées-orientales), 2010, p. 190 [Consulta: 11 desembre 2023].
- ↑ Llac F., Autran A., Guitard G., Robert J.F., Gourinard Y., Santanach P. «Carte géo1. France (l/50 000). Feuille SAILLAGOUSE (1098)». Orléans: Bureau de recherches géologiques et minières, 1988, pàg. 49 [Consulta: 11 desembre 2023].
- ↑ «Grup de l'estaurolita» (en anglès). Webmineral. [Consulta: 26 octubre 2016].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Estaurolita |
- Galeria Arxivat 2005-12-17 a Wayback Machine.