Estil indirecte

L'estil indirecte és la reproducció d'un diàleg o discurs dit per una persona de manera que aparegui integrat dins el text i no independent i separat per signes de puntuació (el guió en el cas català). Apareixen els anomenats verbs dicendi o altres marques per indicar a qui s'atribueix el discurs, per exemple una frase en estil directe com "Vull que vinguis a casa meva" es pot transformar en "En Pau va dir-li que volia que vingués a casa seva"). En l'estil indirecte abunden les oracions substantives i la identificació dels referents amb noms i pronoms.

L'estil indirecte s'utilitza per citar les paraules d'altri o les pròpies en un moment diferent al de la seva enunciació i, en la variant d'estil indirecte lliure, pot usar-se també per plasmar els pensaments d'un personatge en literatura. La gramàtica generativa considera que és sempre una frase derivada, és a dir, una transformació de l'estructura profunda de la frase original, que seria la directa i per tant la més abundant en la llengua (essent la pròpia de la parla). Per aquest motiu poden aparèixer marcadors gramaticals que indiquin justament aquest desplaçament o transformació, com és el cas de les esmentades oracions subordinades en català, que forcen un canvi de temps verbal.