Etimologia

L'etimologia és la ciència que estudia l'origen i l'evolució de les paraules: quan van entrar en la llengua, de quina font, i la manera en què la seva forma i significat han canviat, doncs el sentit actual en pot ser diferent de l'original (en contra de la fal·làcia etimològica).

En les llengües amb una tradició escrita abundant, l'etimologia fa servir la filologia, l'estudi de la manera en què les paraules canvien de cultura en cultura a través del temps. No obstant això, els etimòlegs també utilitzen els mètodes de la lingüística comparativa per a reconstruir la informació sobre les llengües que són molt antigues i de les quals no existeix cap informació directa (com l'escriptura) coneguda. En analitzar les llengües relacionades amb la tècnica coneguda com el mètode comparatiu, els lingüistes realitzen inferències sobre la llengua mare o antecessora i el seu vocabulari. Així, s'han trobat paraules arrel fins i tot de llengües antigues de la família de l'indoeuropeu. Malgrat que la recerca etimològica, originàriament, es va desenvolupar a partir de la tradició filològica, en l'actualitat la majoria de la recerca etimològica es realitza en famílies de llengües de les quals hi ha poca o gens de documentació.

La paraula etimologia prové del grec ἔτυμον (étymon, 'significat veritable', de etymos, 'veritable') i λόγος (lógos, 'paraula' o 'tractat'). El terme es va utilitzar per a referir-se originàriament a la recerca del significat suposadament original o veritable de les paraules, basat en principis que en l'actualitat són rebutjats pels lingüistes contemporanis i considerats no científics. El segle xix suposà la consolidació de l'etimologia, si bé l'interès per l'origen dels mots ja està present en els textos clàssics.

Tipus de mots

Des del punt de vista diacrònic, l'origen dels mots dona lloc a tres grups:

• patrimonials: són les paraules que han evolucionat fonèticament i semàntica des dels orígens de l'idioma (en català, serien els mots que van evolucionar des del llatí fins a l'actualitat),
• manlleus: són paraules agafades d'altres llengües, que poden adaptar-se o no a la normativa i poden esdevenir patrimonials amb el pas del temps. Si una paraula és un manlleu d'una llengua morta o avantpassada de l'idioma en qüestió, s'anomena cultisme i, si barreja arrels de dues llengües diferents (per exemple, del llatí i el grec), cultisme híbrid,
• neologismes: creacions de noves paraules.

Des del punt de vista mecànic, l'origen dels mots dona lloc a:

• manlleus,
• formació dels mots per mitjà de la derivació o la composició lingüístiques,
• onomatopeia i fonosemàntica: la creació dels mots imitatius.

Mètodes de l'etimologia

Els etimòlegs se serveixen d'un nombre de mètodes específics per a estudiar l'origen de les paraules, com ara:

• La recerca filològica: els canvis en la forma i el significat d'un mot poden ser traçats amb el suport de texts més antics, si existeixen.
• L'ús de dades dialectològiques. La forma o el significat d'un mot pot mostrar la variació entre els dialectes, la qual cosa pot proveir pistes sobre la història primera.
• El mètode comparatiu. Per mitjà de la comparació sistemàtica de les llengües relacionades, els etimòlegs poden detectar quins mots deriven d'una llengua comuna antecessora i quins altres són manlleus posteriors d'una altra llengua.
• L'estudi del canvi semàntic. Els etimòlegs sovint han de fer hipòtesis sobre els canvis en el significat de mots especials. Aquestes hipòtesis es proven amb el coneixement general dels canvis semàntics. Per exemple, la suposició d'un canvi en el significat es pot comprovar en mostrar que el mateix canvi va ocórrer en altres llengües també.

Història de l'etimologia

La recerca d'orígens significatius per a paraules familiars o estranyes és molt més antiga que la comprensió moderna de l'evolució lingüística i les relacions entre les llengües, que va començar no abans del segle xviii. L'etimologia ha estat una forma de joc de paraules enginyós, en què els suposats orígens de les paraules s'imaginaven creativament per satisfer els requisits contemporanis.

L'etimologia neix a l'Índia, amb el Nirukta o interpretació dels textos sagrats. Hi destaca l'obra del gramàtic Pànini, que va fundar les bases de la disciplina al segle v aC. Els grecs van importar les preocupacions índies i van desenvolupar les categories gramaticals, i analitzaren l'origen de les paraules més importants. Marc Terenci Varró fou el romà més dedicat a qüestions etimològiques. I, per exemple, el poeta grec Píndar (nascut c. 522 aC.) va emprar etimologies inventives per afalagar els seus mecenes. Plutarc va emprar etimologies de manera insegura basades en semblances fantasioses en els sons.

Durant l'edat mitjana, sovint es troben etimologies en les llistes de correcció de vocabulari, emprades en els monestirs per a tractar de mantenir el llatí sense corrupcions provinents de la llengua vulgar que parlaven els monjos. Isidor de Sevilla va escriure una obra sencera dedicada a l'etimologia des d'un punt de vista religiós. Etymologiae d'Isidor de Sevilla va ser un rastreig enciclopèdic de les primeres coses que va romandre en ús acrític a Europa fins al segle xvi. Etymologicum Genuinum és una enciclopèdia gramatical editada a Constantinoble durant el segle IX, una de les diverses obres romanes d'Orient similars. La Llegenda Daurada del segle XIII, tal com la va escriure Iacopo da Varazze, comença cada hagiografia d'un sant amb un excurs fantasiós en forma d'etimologia.

Amb la Il·lustració, sorgeix l'afany de convertir la disciplina en una ciència, usant el comparatisme, com en les obres de János Sajnovics o William Jones (filòleg), que va establir les bases de l'indoeuropeu. El positivisme i l'estructuralisme van contribuir a l'expansió de l'etimologia i a l'estudi de la història de les llengües. Durant el segle xx, l'etimologia entrà a formar part d'estudis com la filosofia o l'antropologia, ja que sabent l'origen i sentit primigeni dels mots es pot entendre millor el seu ús social i conceptual.

Sànscrit

A l'antiga Índia, els lingüistes i gramàtics sànscrits van ser els primers a dur a terme anàlisis exhaustives de la lingüística i l'etimologia. L'estudi de l'etimologia sànscrita ha proporcionat als estudiosos occidentals les bases de la lingüística històrica i l'etimologia moderna. Quatre dels lingüistes sànscrits més famosos són:

• Yāska (c. Segles VI-V aC)
• Pànini (c. 520–460 aC)
• Katyayana (segles VI-IV) aC)
• Patànjali (segle II) aC)

Aquests no van ser els primers gramàtics sànscrits, sinó que van seguir una línia anterior d'erudits que van viure diversos segles abans, que incloïa Śākaṭāyana (814–760 aC), i del qual se sap molt poc. Les etimologies més antigues testificades es poden trobar als Vedes, a les explicacions filosòfiques dels Brahmanas, Aranyakas i Upanixads.

Les anàlisis de la gramàtica sànscrita realitzades pels lingüistes esmentats anteriorment van incloure estudis extensos sobre l'etimologia (anomenada Nirukta o Vyutpatti en sànscrit) de les paraules sànscrites, perquè els antics indis consideraven el so i la parla mateixa com a sagrats i, per a ells, les paraules dels Vedes contenien una codificació profunda dels misteris de l'ànima i de Déu.

Grecoromà

Un dels primers textos filosòfics del període grec clàssic que tracta l'etimologia va ser el diàleg socràtic Cràtil (c. 360 aC) per Plató. Durant gran part del diàleg, Sòcrates fa conjectures sobre l'origen de moltes paraules, inclosos els noms dels déus. En les seves odes, Píndar inventa etimologies elogioses per afalagar els seus mecenes. Plutarc (Vida de Numa Pompili) elabora una etimologia per pontifex:

«

Els sacerdots, anomenats Pontífexs... tenen el nom de Pontifices de potens, poderosos perquè assisteixen al servei dels déus, que tenen el poder i el comandament en general. Altres fan que la paraula es refereixi a excepcions de casos impossibles; els sacerdots havien de dur a terme totes les tasques possibles; si alguna cosa estava fora del seu poder, l'excepció no s'havia de discutir. L'opinió més comuna és la més absurda, que deriva aquesta paraula de pons i assigna als sacerdots el títol de fabricants de ponts. Els sacrificis que es feien al pont eren dels més sagrats i antics, i el manteniment i la reparació del pont estava vinculat, com qualsevol altre càrrec sagrat públic, al sacerdoci.

»

Medieval

Isidor de Sevilla va compilar un volum d'etimologies per il·luminar el triomf de la religió. La llegenda de cada sant de la Llegenda Daurada de Iacopo da Varazze comença amb un discurs etimològic sobre el seu nom:

«

Es diu Llúcia de la llum, i la llum és bellesa en la contemplació, després que Sant Ambròs digui: La naturalesa de la llum és tal, és graciosa en la contemplació, s'estén per tot sense ajupir-se, passa anant bé sense torçar-se per una línia recta i llarga; i és sense dilatació de demora, i per tant es demostra que la benaurada Llúcia té bellesa de virginitat sense cap corrupció; essència de caritat sense amor desordenat; anar bé i devoció a Déu, sense desviar-se del camí; línia recta i llarga per treball continu sense negligència de demora mandrosa. A Llúcia es diu, el camí de la llum.

»

Edat d'Or Islàmica

Durant l'Edat d'Or Islàmica, entre els segles VIII i XIV, diversos estudiosos van establir les bases de l'etimologia sistemàtica de l'àrab. Al segle VIII, Al-Khalil ibn Àhmad al-Farahidí va compilar el primer diccionari àrab, Kitab al-'Ayn (àrab: كتاب العين «La Font»), en què organitzava les entrades per arrel i propietats fonètiques en lloc d'ordre alfabètic, i proporcionava comentaris etimològics que rastrejaven els significats de les paraules fins als seus orígens triliterals.

Ibn Fāris va ser el primer a aplicar el mètode d’isytiqq (anàlisi de derivació) al seu Maqāyīs al-Lughah, traçant paraules de diverses lletres fins a les seves formes arrel.

Era moderna

L'etimologia en el sentit modern va sorgir a finals del segle xviii en el món acadèmic europeu, en el context del Segle de les Llums, tot i que precedida per pioners del segle xvii com ara Marcus Zuerius van Boxhorn, Gerardus Vossius, Stephen Skinner, Elisha Coles i William Wotton. El primer intent sistemàtic conegut de demostrar la relació entre dues llengües sobre la base de la similitud de la gramàtica i el lèxic va ser fet el 1770 per l'hongarès János Sajnovics, quan va intentar demostrar la relació entre el sami i l'hongarès.

L'origen de la lingüística històrica moderna sovint es remunta a William Jones, un filòleg gal·lès que vivia a l'Índia, que el 1782 va observar la relació genètica entre el grec i el llatí. Jones va publicar la seva obra The Sanscrit Language el 1786, establint les bases del camp dels estudis indoeuropeus. Tanmateix, ja el 1727, un missioner jesuïta a l'Índia, el pare Gargam, va teoritzar que el sànscrit podria ser una llengua materna arribada d'un altre país per al telugu i el kanarès perquè contenien molts dels mateixos termes sànscrits; i en una carta a l'abat Barthélemy de l'Acadèmia de les inscripcions i llengües antigues el 1767, un altre missioner jesuïta a l'Índia, el pare Gaston-Laurent Coeurdoux, va plantejar la qüestió de l'origen de la llengua sànscrita i va argumentar sistemàticament la seva hipòtesi d'un origen comú del sànscrit, el llatí i el grec, fins i tot posant termes sànscrits i els seus equivalents llatins en columnes. Tot i que van enviar molts textos relacionats amb el sànscrit a la Biblioteca Nacional de França, com ara traduccions literàries, gramàtiques, diccionaris i altres obres, els missioners jesuïtes de la regió carnàtica entre 1695 i 1762, incloent-hi Jean Calmette, Coeurdoux, Gargam, Jean François Pons i altres, només recentment han començat a rebre més atenció en l'erudició moderna per les seves primeres contribucions a camps com els estudis indoeuropeus, la lingüística històrica i la filologia comparada.

L'estudi de l'etimologia en la filologia germànica va ser introduït per Rasmus Rask a principis del segle xix i elevat a un alt nivell amb el Deutsches Wörterbuch (Diccionari alemany) compilat pels germans Grimm. Els èxits de l'enfocament comparatiu van culminar amb l'escola neogramàtica de finals del segle xix. Tot i això, Friedrich Nietzsche va utilitzar estratègies etimològiques (principalment i de manera més famosa a La genealogia de la moral, però també en altres llocs) per argumentar que els valors morals tenen orígens històrics definits, on es demostra que el significat de conceptes com el bé i el mal ha canviat amb el temps segons el sistema de valors que se'ls apropia. Aquesta estratègia va guanyar popularitat al segle XX, i filòsofs, com Jacques Derrida, han utilitzat etimologies per indicar significats antics de les paraules per descentrar les jerarquies violentes de la filosofia occidental.

Vegeu també

• Joan Coromines i Vigneaux.

Viccionari