Etruscs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa de la situació dels etruscs

Els etruscs eren una civilització de la Itàlia central tirrena del segle X a l'I aC (Etrúria). El procés d'aquest poble és coincident amb el dels altres pobles de la Itàlia antiga com els romans, llatins, sabins, i vènets. No se sap d'on ve aquest poble: podria ésser autòcton o venir de l'Àsia Menor, tot i que no hi ha cap trencament amb la civilització precedent a la Toscana.

Opinió dels antics autors[modifica | modifica el codi]

Heròdot diu que eren un poble procedent de Lídia, que va començar amb el rei Atis, que tenia dos fills: Lydos i Tyrsenos. El primer es va quedar a Lídia, i l'altre va emigrar amb la meitat del poble per culpa d'una gran fam. Van anar a Itàlia, al país dels umbres. Dionís, Timeus, Licofró i uns altres escriptors fan relats semblants, i després també ho fan els romans. Però l'historiador de Lídia, Xanthos, no esmenta aquesta emigració i diu que els dos fills d'Atis es deien Lydos i Torrhebos, que van originar els lidis i els torrhebis. Aquests darrers són molt poc coneguts i probablement Heròdot va confondre els torrhebis amb els tirsens i tirrens. Hel·lànic deia que els tirrens d'Etrúria eren pelàgics, que van emigrar de Tessàlia a Itàlia on haurien fundat Spina a la desembocadura del Po i després haurien anat cap a l'interior fins a establir-se a Tirrènia. Només Dionís esmenta l'origen lidi però diu que per les seves característiques eren massa diferents dels altres pobles per llenguatge, maneres, costums i religió, i suposa un origen autòcton.

Opinions modernes[modifica | modifica el codi]

Els autors moderns estan dividits: Uns veuen molts elements orientals a la religió i l'arquitectura dels etruscs, i els fan originaris de diversos punts. Uns altres suposen que són autòctons continuadors de la cultura vil·lanoviana. Una tercera teoria suposa l'existència de dos pobles vivint al mateix territori, un autòcton (sobretot al sud) i un altre estranger (al nord i que va constituir la casta dominant tant al nord com al sud), que en temps històrics ja s'havien fusionat. Generalment, es creu que venien de Rètia (d'aquí el nom de Rasena que es donaven a ells mateixos). Es creu que la població sotmesa era de diversos orígens, però molts autors pensen que foren els umbres, que vivien als territoris que després serien dominats pels etruscs. Però s'ha pogut comprovar que la llengua dels umbres no té cap semblança amb l'etrusc, la qual només té algun element grec (Plini diu que les terres d'Etrúria foren ocupades pels umbres que en foren expulsats pels pelàsgics que al seu torn foren suplantats pels etruscs).

Pintura d'un músic etrusc, a Tarquínia

Inicis del poder etrusc[modifica | modifica el codi]

El nucli inicial del poder etrusc es creu que fou Cortona i des d'allà es va estendre a tota Etrúria; les llegendes parlen més aviat d'un procés invers des del sud, amb la ciutat de Tarquínia, l'heroi epònim del qual, Tarcon és presentat sovint com el fundador de les dotze ciutats etrusques.

La civilització etrusca es va desenvolupar fins al segle VIII aC, i va originar després una talassocràcia de ciutats que va comerciar per la Mediterrània. Comerç que es pot seguir per les troballes de l'anomenada ceràmica de bucchero nero, trobada al sud d'Itàlia, Còrsega, Sardenya, costa africana als vols de Cartago i la costa catalana.

Etruscs, cartaginesos i grecs[modifica | modifica el codi]

Les marines etrusca i cartaginesa estigueren unides pel comerç i es van oposar a l'expansió grega. Van topar amb els grecs establerts a Lipari. Quant els foceus es van establir a Còrsega, els etruscs i cartaginesos aliats van lluitar contra ells a la batalla d'Alàlia (vers 535 aC), que es considera el final de l'expansió grega a la Mediterrània occidental (tot i que de fet va durar uns anys més). Uns anys després els etruscs estaven assentats a l'illa, sobre la qual exercien una suau sobirania que va durar fins a la meitat del segle V (testimoniada encara el 453 aC).

Cap de guerrer etrusc trobat a Orvieto

Expansió etrusca al nord[modifica | modifica el codi]

Al segle VI els etruscs es van estendre cap a la vall del Po i cap al Laci i Campània, coincidint amb el període monàrquic de Roma. A la vall del Po van fundar Spina (a la desembocadura del Po) Felsina (després Bononia), Màntua i Àdria i probablement Melpum; Ravenna fou probablement també etrusca per un temps. Es creu que també van tenir alguna colònia al Picenum.

Les dotze ciutats[modifica | modifica el codi]

El territori central posseïa 12 ciutats (duodecim Etruriae populi) però com que cap autor dóna una llista s'han hagut de suposar: les que figuren a totes les teories són Tarquinii, Veii, Volsinii, Clusium, Volaterrae, Vetulonia, Perusia, Cortona, i Arretium; les que tenen les majors probabilitats són Caere i Falerii; i les que es consideren però de les quals no hi ha cap prova són Faesulae, Rusellae, Pisae, i Volci, totes de semblant força. Populonium, és considerada colònia de Volaterrae, però en algun moment fou independent i el mateix caldria dir de Capena, Luna, i altres. És possible que el nombre fos sempre el mateix però que no sempre fossin les mateixes ciutats.

Les modernes llistes donen com a més probables: Vetulònia, Arezzo (Arretium), Cortona, Bolsena (Volsinii), Perúsia (Perugia), Popluna (Populònia), Clusium (Chiusi), Ruselle (Rusellae), Vulci (Vúlcia), Tarquínia o Tarquinii, Chisra (Cerveteri) i Veii (Veïs). Volterra (Volaterrae) no era una de les dotze ciutats però potser ho va ser en algun moment en lloc d'una altra.

Sembla que els etruscs es governaren autònomament a cada ciutat però amb reunions generals a Fanum Voltumnae, encontres que es feien una vegada a l'any. Eren més aviat encontres religiosos i s'elegia a un gran sacerdot que oficiava en nom de les dotze ciutats. Els seus governs eren aristocràtics i controlaven també el poder religiós. Sembla que un dels càrrecs de govern era el Lucumo o Lucmo (etrusc Laucme) però no es coneixen les seves funcions; els romans de vegades consideraven la paraula com equivalent a nobles mes que a un càrrec, d'altres el consideraven un nom propi; i d'altres el cap dels magistrats i fins i tot el rei. Els serfs, que eren la majoria de la població (equivalents als plebeus) es deien penestai. Es creu que els penestai van tenir el poder per un temps a Volsinii probablement a causa d'una revolta.

Moltes ciutats tenien reis fins al segle V, però al segle V o IV aC la monarquia ja havia desaparegut substituït per un magistrat anyal. Veïs va veure negada l'ajuda d'altres ciutats quant lluitava contra Roma, per haver-se posat sota un rei.

Els etruscs a Campània[modifica | modifica el codi]

A la zona de Campània es va fundar, segons Estrabó, unes altres dotze ciutats, però no es pot determinar els seus noms, si bé es coneixen Càpua (Vulturnum), Nola, i probablement Pompeia, Herculà, Surrentum, Marcina i Salernum, que van conviure amb ciutats gregues com Cuma o Cumae, Partènope o Neàpolis (Nàpols), Diceàrquia, i altres, i la seva expansió va topar amb els samnites que van acabar sotmetent-los. El període d'establiment varia entre el 600 aC i el 450 aC segons els autors. Dionís esmenta el primer atac etrusc (a Cumae) el 525 aC. Vegeu Campània.

La derrota etrusca a la mar[modifica | modifica el codi]

La pressió dels etruscs per mar no va afluixar fàcilment. Va retardar la colonització grega a Sicília. Anaxiles dèspota de Rhegium (494 aC-476 aC) va establir una fortificació per prevenir atacs dels "tirrens" i impedir que passaren l'estret de Messina. La flota etrusca aliada a la cartaginesa, que fou cridada en ajut per Cumae va patir una derrota decisiva a la ciutat davant Hieró I de Siracusa, que va iniciar el declivi de la marina etrusca. El 453 aC la flota siracusana dirigida per Failos i Apel·les va assolar les costes d'Etrúria, de Còrsega i d'Elba i fins i tot es van apoderar d'aquesta darrera illa de la qual es van emportar un gran botí. Els etruscs van donar suport als atenencs a Sicília en la seva expedició del 415-413 aC.

El 383 aC Dionís de Siracusa va fer una expedició a les costes d'Etrúria al territori de Caere i va saquejar el temple de Pyrgi. Mentre els gals havien expulsat als etruscs de la vall del Po i els samnites havien conquerit o dominat les ciutats de la Campània. Les ciutats d'Etrúria eren en lluita contra els gals al nord i els romans al sud; els romans van conquerir Veïs va coincidir amb la caiguda al mateix any (396 aC) de Melpum al nord. El 307 aC encara s'esmenten cossos d'etruscs actuant com a mercenaris a Cartago contra Agàtocles.

Guerres contra Roma[modifica | modifica el codi]

La part més coneguda de la seva història és la de les guerres contra Roma. Aquesta ciutat tenia una part de població d'origen etrusc, segons la tradició descendents de Cales Vibenna un cap mercenari que dirigia una força que es va establir a Mons Caelius (que d'ell va prendre aquest nom), fets suposadament ocorreguts al regnat de Tarquí Prisc, però que d'altres remunten més enrere. La dinastia etrusca amb els darrers reis de Roma és tradicionalment considerada d'aquest origen a la història romana. Dionís diu que Tarquí Prisc (Tarquí el vell) va establir la seva supremacia a Etrúria després d'una guerra de nou anys, però cap més autor ho esmenta, i és probable que es tracti d'una confusió, i sigui el període en què la ciutat de Tarquinii va estendre la seva hegemonia a les altres ciutats i a la mateixa Roma. Al final de la monarquia és quan el rei etrusc Porsena de Clusium va assolir el màxim poder i va arribar a conquerir Roma i part del Làtium, però fou aturat a Arícia, quan aquesta ciutat, amb ajut d'altres ciutat del Làtium i de Cumae, el va rebutjar i el seu fill Aruns va morir a la batalla, fets que Dionís situa el 506 aC.

Després d'un període pau amb Roma les hostilitats es van reprendre el 483 aC, en concret amb Veïs, guerres que van durar força anys (uns 90) fins que la ciutat etrusca fou conquerida pels romans el 396 aC. Les ciutats etrusques no va donar cap ajuda eficaç a Veïs però Faliscii i Capena ho van intentar. La caiguda de Melpum al nord, a la vall del Po, fou suposadament el mateix any, i els gals van baixar cap a l'Etrúria central. Les guerres dels etruscs amb els gals van afavorir a Roma que va conquerir Capena poc després; va seguir Falerii, obligada a signar un tractat de pau, i el 390 aC els romans van arribar a Sutrium i van entrar en guerra amb Volsinii. Uns anys després els romans van establir colònies a Sutrium i Nepete.

Victòria de Roma[modifica | modifica el codi]

Després la lluita fou contra Tarquinii i Volsinii (aquesta darrera tenia l'hegemonia en aquell temps) fins el 351 aC en què els tarquinis van signar una treva amb Roma per 40 anys, que fou respectada. El 311 aC es va iniciar un altra guerra entre romans i etruscs i els primers van creuar (310 aC) el bosc Ciminià punt al que mai abans havien arribat; en aquesta ocasió tots els etruscs van prendre part a la guerra, però es van signar paus separades amb Perusia, Cortona i Arretium, i la resta foren derrotat al llac Vadimonis el 309 aC, batalla que va posar fi al poder etrusc. Van seguir victòries romanes a Rusellae i Volaterrae.

Durant el període següent els etruscs es van unir als seus antics enemics els gals sènons, els samnites i els umbres, contra Roma, però no van tenir èxit i dues derrotes seguides, la primera a Sentinum (Úmbria) el 295 aC i la segona altre cop al Llac Vadimonis el 283 aC, van enfonsar als etruscs i els seus aliats. Van romandre en guerra encara dos anys quant el cònsol Quint Marci Filip va celebrar un triomf sobre els etruscs, i el 281 aC Volsinii i Vulcia es van sotmetre. El 265 aC Volsinii es va revoltar i foren sotmesos i Florus diu que foren el darrer estat italià a reconèixer la supremacia de Roma.

Només un any després es va iniciar la Primera Guerra Púnica. Acabada aquesta el 241 aC se sap d'una rebel·lió de Faliscii, de la que es desconeixen les causes, car la ciutat havia estat molt temps aliada de Roma.

Els etruscs sota domini romà[modifica | modifica el codi]

Durant la segona guerra púnica les ciutats d'Etrúria, de les que es desconeix quin tractament polític tenien però que devia ser prou favorable, van romandre lleials i van proveir l'exèrcit i la flota romana de subministraments. Se suposa que eren ciutats aliada (civitates foederatae) i que només al sud d'Etrúria s'havien establert algunes colònies, excepte dues al nord (Pisae i Luca). En aquest període els etruscs conservaven la seva llengua, art, religió, ritus i costums. La romanització era avançada al final de la república.

El 90 aC no van prendre part a la revolta dels italians i el 89 aC foren admesos a la ciutadania romana. A les guerres civils entre Gai Mari i Sul·la van estar al costat del primer i foren els seus darrers partidaris: Volaterrae va resistir a Sul·la dos anys més que la resta. En càstig Sul·la va assolar el país, va confiscar propietats i hi va establir colònies militars, el que va contribuir a afluixar la identitat nacional etrusca; al mateix temps la revolta de Catilina va provocar una segona onada repressiva. Finalment Juli Cèsar va afavorir l'establiment de nombroses colònies militars, política seguida pels triumvirs després de la seva mort, i així totes les ciutats van anar rebent pobladors romans que van contribuir decisivament a romanitzar del tot el país.

La guerra de Perúsia el 41 aC està relacionada amb aquest fet i va posar fi als esforços etruscs per salvar la seva nació.

Tot i així encara va restar un substrat etrusc i la llengua es va conservar fins a l'Imperi. La lliga etrusca (Quindecim Populi Hetruriae), una confederació de tipus religiós entre ciutats etrusques, és testimoniada durant l'imperi. August va incloure el territori a la sèptima regió.

Durant Constantí el gran fou unida administrativament a la província d'Úmbria i va restar així almenys fins el 400 quant constituïa una província unida (Tusciae et Umbriae), però després apareix separada i dividida en dues províncies o districtes: Túscia suburbicària i Túscia annonària, la primera amb les terres al nord de l'Arno i la segona al sud.

En temps dels llombards es va establir com a territori administratiu comprenent tota la Toscana.

Cultura etrusca[modifica | modifica el codi]

Els etruscs eren experts agrònoms i van crear sistemes de drenatge i regulaven el curs dels rius i la manera de dividir les terres.

L'escriptura fou introduïda des de Grècia, i l'alfabet etrusc es basa directament en l'alfabet grec. Tot i això, les inscripcions es poden llegir, però no traduir. S'hi introduïren modificacions en les formes i en el valor de les lletres; escrivien de dreta a esquerra, cosa que inicialment també feren els grecs, però que posteriorment van abandonar. Aquest costum es conservava encara en temps de Ciceró.

Gairebé no queden restes de la seva literatura però es coneixen principalment els Libri Fulgurales (esmentats per Lucreci), els Libri Augurales (esmentats per Varró[text imprecís] i l'emperador Claudi que no era més antic de 200 anys) i les Tragèdies (escrites per Volnius, un nadiu etrusc contemporani de Varró).

Les seves observacions astronòmiques i meteorològiques estaven relacionades amb la religió etrusca. Consideraven els segles (Saecula) i en donaven deu a la duració de la seva nació, i també fixaven terme a la duració del món o als déus. Els romans van derivar d'aquest sistema la divisió dels mesos per Ides i Nones. També foren d'origen etrusc el sistema numeral romà, la divisió del diner, el pes, i les mesures i altres institucions que mostren una preferència pel sistema duodecimal, el qual fou adoptat pels romans.

La societat estava dividida en 4 classes:

  1. Els terratinents, membres de l'oligarquia que regnava a cada confederació de dotze ciutats o dodecàpolis.
  2. El poble, clients i treballadors dels anteriors.
  3. Els estrangers que s'encarregaven del comerç i l'artesania.
  4. Els esclaus.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Etruscs