Eudòcia de Trebisonda

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEudòcia de Trebisonda
Biografia
Naixementsegle XIV Modifica el valor a Wikidata
MortDesprés de 4 setembre 1395 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióAristòcrata Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolPrincesa Modifica el valor a Wikidata
CònjugeConstantine Dragaš (en) Tradueix (1387 (Gregorià)–) Modifica el valor a Wikidata
ParesAleix III Comnè de Trebisonda Modifica el valor a WikidataTeodora Cantacuzè Modifica el valor a Wikidata
GermansManuel III Comnè i Anna de Trebisonda, reina de Geòrgia Modifica el valor a Wikidata

Eudòcia de Trebisonda, o Eudòcia Gran Comnè, en grec medieval Ευδοκία Μεγάλη Κομνηνή, morta després del 4 de setembre de 1395, va ser una dama noble de Trebisonda i membre de la poderosa dinastia Comnè, filla de l'emperador Aleix III de Trebisonda.

Va ser designada Despoina de Sinope després del seu primer matrimoni amb el turcmà musulmà Tadjeddin Pasha de Sinope, l'emir de Limnes, casament que havia organitzat el seu pare, que buscava unes relacions pacífiques entre els cristians grecs de la Regió del Pont i els musulmans veïns.

Família i casaments[modifica]

Eudòcia va néixer en una data desconeguda. Era la segona filla de l’emperador Aleix III i de Teodora Cantacuzè. Tenia dos germans i tres germanes, Anna de Trebisonda, la més gran, es va convertir després en reina consort de Geòrgia com a segona esposa del rei Bagrat V de Geòrgia.[1]

La Crònica de Miquel Panaretos diu que el el matrimoni es va celebrar el "8 d'octubre de 1378 a Oinaion, entre Eudòcia i el governant turc musulmà Tadjeddin Pasha de Sinope, emir de Limnia", i que després "l'emperador es va fer càrrec de Limnia". Les seves germanes, Maria i una altra de la que no es coneix el nom, també es van casar amb musulmans, però "en aquest cas el nuvi ... era de molt el millor". Segons Elizabeth Zachariadou, Tadjeddin no era príncep de Limnia, sinó de Niksar, on es troba la tomba de Danixmend Ghazi, territori que comprenia la fèrtil plana de Fanaroia i importants fortaleses com Iskefser i Sonusa.[2]

Tadjeddin havia enviat un ambaixador a Aleix, que es va reunir amb l'emperador el juny de 1362 per tractar el matrimoni, però el sentiment popular estava en contra de què es concertés un possible matrimoni amb els musulmans en aquell moment. Abans del casament d'Eudòcia, almenys dues de les germanes d'Aleix s’havien casat amb governants musulmans veïns: Maria s’havia casat amb Fakhr al-Din Kutlu Beg, l'emir d'Aq Qoyunlu el 1352, mentre que Teodora va ser l'esposa de Hajji ’Umar, l'emir dels Calibis el 1358.[1]

Després del seu matrimoni, Eudòcia va ser nomenada Despoina (Senyora) de Sinope.[3] Encara que l'historiador bizantí Franza diu que va tenir diversos fills de Tadjeddin, només se'n coneix el nom d'un, Altamur. Altamur va tenir fills amb diferents dones, que van deixar descendència. Tadjeddin va morir a la batalla el 24 d'octubre de 1386, lluitant contra el seu oncle Hajji 'Umar, on va ser "tallat a trossos".[3]

Poc després de morir el seu marit, es va casar amb Constantí Dragaš, un senyor serbi independent. El matrimoni d'Eudòcia amb Constantí va establir un precedent, que va permetre que més endavant un noble bizantí es casés amb una dona que provenia d'un harem turc. No va tenir descendència del seu segon marit, però hi havia fillastres del primer matrimoni d'ell, un d'ells era Helena Dragaš.[1]

El 17 de maig de 1395, va perdre el seu segon marit a la batalla de Rovine, i el 4 de setembre d'aquell mateix any, Miquel Panaretos constata que "va anar a Constantinoble amb les núvies per al seu germà, l'emperador Manuel III de Trebisonda i el nebot, Aleix IV de Trebisonda", i van entrar a Trebisonda "sota una pluja". Després d'aquesta data, no se la menciona més, però se suposa que va passar els seus últims anys a Trebisonda.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Miller, William. Trebizond the last Greek empire of the Byzantine era, 1204-1461. Chicago: Argonaut, 1969, p. 60, 68. 
  2. Panaretos, Michael. Two works on Trebizond. [S.l.]: Harvard University Press, 2019, p. 145, 147-148. ISBN 9780674986626. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Bryer, Anthony «Greeks and turkmens: the pontic exception». Dumbarton Oaks Papers, 39, 1975, pàg. 128, 135-138, 148.