Eugeni Trias i Sagnier

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaEugenio Trías
Nom original (es) Eugenio Trías Sagnier
Biografia
Naixement Eugeni Trias i Sagnier
31 d'agost de 1942
Barcelona
Mort 10 de febrer de 2013(2013-02-10) (als 70 anys)
Barcelona
Lloc d'enterrament Cementiri de Montjuïc 
Educació Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació filòsof i escriptor
Ocupador Universitat de Barcelona
Universitat Politècnica de Catalunya
Universitat Autònoma de Barcelona
Universitat Pompeu Fabra
Família
Pare Carles Trias Bertran
Germans Jorge Trías Sagnier i Carlos Trías Sagnier
Premis

Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

Eugeni Trias i Sagnier,[1] conegut com a Eugenio Trías (Barcelona, 31 d'agost de 1942ibid., 10 de febrer de 2013[2]) fou un filòsof català. És considerat, per bona part de la crítica, el pensador d'escriptura castellana més important des d'Ortega i Gasset.[3][4]

Trajectòria[modifica]

Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona el 1964, va prosseguir els seus estudis a Pamplona, Madrid, Bonn i Colònia. Les seves primeres obres recollien les idees bàsiques del nietzscheanisme francès. Des del 1965 va ser professor ajudant i després professor adjunt de Filosofia en les Universitats Central i Autònoma de Barcelona. El curs acadèmic 1972-73 es desplaça al Brasil i Argentina, en les universitats del qual imparteix cursos i conferències. El 1976 accedeix al lloc de professor adjunt d'Estètica i Composició a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, per invitació de Xavier Rubert de Ventós, amb qui formà el Col·legi de Filosofia l'any 1976. El 1986 obté la Càtedra en aquesta facultat, on hi romandrà fins al 1992. Aquest any és nomenat professor de Filosofia a la Facultat d'Humanitats de la nova Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on continuà com a Catedràtic d'Història de les Idees.

Pensament[modifica]

La seva concepció de la filosofia és unitària i enciclopèdica, ja que ha desplegat les seves principals idees en camps tan diferents com l'ètica, la reflexió cívic-política, l'estètica, la filosofia de la religió, la reflexió històrico-filosòfica, la teoria del coneixement i l'ontologia. Es pot dir que ha abordat pràcticament tots els camps per on la filosofia es pot desplegar. Però els seus àmbits preferencials han estat, sobretot, la filosofia de l'art i l'estètica, d'una banda, i la filosofia de la religió de l'altra, si bé ha intentat sempre que tot això derivés d'una concepció pròpia i personal de la filosofia, d'orientació ontològica, que sol ser identificada i reconeguda com a «filosofia del límit» (sobretot en la seva producció escrita i en el seu desenvolupament docent a partir de mitjans dels anys vuitanta). Molts dels seus llibres s'han convertit en referències ineludibles de la filosofia espanyola de l'últim mig segle. Obres seves com Tratado de la pasión, Lo bello y lo siniestro, Los límites del mundo o La edad del espíritu s'han constituït ja en obres clàssiques del pensament filosòfic d'aquests anys. La seva obra (de caràcters enciclopèdics) és considerada per la crítica[5] com una de les fites filosòfiques més rellevants del pensament espanyol del segle XX. S'ha ponderat per la crítica la rellevància que en la seva obra adquireix la seva escriptura, el seu peculiar estil (en el qual el pensament filosòfic es manifesta portador d'antenes poètiques d'innegable valència literària). La seva obra constitueix, a més d'una molt rellevant aportació al patrimoni filosòfic espanyol, un ampli desplegament textual i d'escriptura que quedarà com un dels més sòlids exercicis de la seva generació en el terreny de la literatura filosòfica, o de l'escriptura que s'orienta cap al coneixement. Té publicats més de trenta llibres, alguns dels quals han assolit diverses edicions a Espanya i l'estranger. El seu primer llibre, La filosofía y su sombra, publicat el 1969, va ser saludat per la crítica com un veritable esdeveniment en el panorama filosòfic espanyol. Se'l va considerar «la filosofia d'una nova generació» (Josep Maria Carandell). En el seu llibre més recent, El canto de las sirenas[6] –convertit en bestseller de no ficció– planteja la necessitat d'efectuar un gir musical a la filosofia del segle XXI, en virtut del qual el pensament deixi de tenir el seu centre de gravetat en el llenguatge per passar a tenir-lo en arguments musicals, en presentar aquests la més fecunda síntesi de bellesa i coneixement.[7]

Obres i assaigs[modifica]

  • La filosofía y su sombra (1969)
  • Filosofía y carnaval (1970)
  • Teoría de las ideologías (1970)
  • La dispersión (1971)
  • Metodología del pensamiento mágico (1971)
  • Drama e identidad (1973)
  • El artista y la ciudad (1975)
  • Meditación sobre el poder (1976)
  • La memoria perdida de las cosas (1977)
  • Tratado de la pasión (1978)
  • El lenguaje del perdón (Un ensayo sobre Hegel) (1979)
  • Lo bello y lo siniestro (1981)
  • Filosofía del futuro (1984)
  • Los límites del mundo (1985)
  • La aventura filosófica (1987)
  • Lógica del límite (1991)
  • El cansancio de occidente (conversació amb Rafael Argullol) (1992)
  • La edad del espíritu (1994)
  • Pensar la religión (1997)
  • Vértigo y pasión (1998)
  • La razón fronteriza (1999)
  • Ética y condición humana (2000)
  • Ciudad sobre ciudad. Arte, religión y ética en el cambio de milenio (2002)
  • El canto de las sirenas: argumentos musicales (2007)
  • Creacions filosòfiques (2009), en dos volums, agrupa i ordena la columna vertebral de tot el seu pensament.
  • La imaginación sonora (2010)

Premis i reconeixements[modifica]

Ha obtingut nombrosos guardons i reconeixements honorífics a la seva tasca creadora, entre els quals es destaquen:

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Eugeni Trias i Sagnier». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Mor el filòsof Eugenio Trías». Ara [Consulta: 10 febrer 2013].
  3. Entre d'altres autors, José Manuel Martínez Pulet a la seva tesi doctoral (2000, UAM); Andrés Sánchez Pascual, Juan Antonio Rodríguez Tous i altres dotze escriptors a El límite, el símbolo y las sombras (Barcelona, Destino, 2003); Fernando Pérez-Borbujo a La otra orilla de la belleza (Barcelona, Herder, 2006); Jacobo Muñoz, Francisco José Martín i otres crítics al reading La filosofía del límite. Debate con Eugenio Trías (Madrid, Biblioteca Nueva, 2007); i Arash Arjomandi a la seva tesi doctoral (2005, UPF)
  4. «Eugenio Trías Sagnier». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juny 2013].
  5. Com a exemple, vegeu el diari ABC, 27 d'agost de 2002)
  6. Barcelona, Random-House, 2007
  7. Lambies, Josep; Jordi Nopca «Així són les superestrelles del pensament del segle XXI». Ara, 09-01-2011, pàg. 50 [Consulta: 17 febrer 2011].
  8. Díaz Díaz, Gonzalo. Hombres y documentos de la filosofía española. CSIC, 2003, p. 578. ISBN 978-84-00-08145-4. 
  9. «Premio Anagrama». Editorial Anagrama. [Consulta: 13 març 2014].
  10. 10,0 10,1 Montaner Martorell, Josep Maria (editor). Teorías de la arquitectura. Memorial Ignasi de Solà-Morales. UPC, 2004, p. 69. ISBN 978-84-9880-309-9. 
  11. «Mor el filòsof Eugenio Trías». Ara, 10-02-2013.
  12. Villena, Miguel Ángel «Trías destaca la "emoción de los límites" como rasgo de Hitchcock». El País, 21-01-1998.
  13. Fernández-Santos, Elsa «Eugenio Trías mantiene viva su pasión por la filosofía con un libro sobre la verdad». El País, 22-01-2004.
  14. «Eugenio Trías y José Saramago, doctores Honoris Causa». Cantoblanco, 71, març-abril 2007.
  15. Gracia Querejeta, Jaume Aragall, Manuel Oliveira i Eugenio Trias, premis Terenci Moix 2008 a VilaWeb, 17/4/2008 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  16. «Eugenio Trías consigue el Mariano de Cavia por un artículo sobre la muerte titulado "El gran viaje"». Europa Press, 12-05-2009.
  17. «Juan Manuel Urgoiti presidirá el patronato del Museo Reina Sofía». El País, 18-12-1997.
  18. «Trías, Aristarain. Zambrano y Prieto, premios Extremadura a la Creación» (en castellà). El Periodico de Extremadura, 18-06-2010.

Enllaços externs[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Sebastià Serrano Farrera
Elementos de lingüística matemática
Premi Anagrama d'Assaig
1975
Succeït per:
Enrique Gil Calvo (1987)
Lógica de la libertad
Precedit per:
Fernando Savater
La tarea del héroe
Premi Nacional d'Assaig
1983
Succeït per:
José Antonio Maravall y Casesnoves (1987)
La literatura picaresca desde la historia social