Evarist Arnús i de Ferrer

De Viquipèdia
Infotaula de personaEvarist Arnús i de Ferrer
Napoleon-EvaristArnus-1886.jpg
Evarist Arnús i de Ferrer fotografiat pels Napoleon el 1886 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 març 1820 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort2 desembre 1890 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri del Poblenou (Barcelona) (Dep. II, panteó 139) 
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Conegut perPromotor de l'Exposició Universal de Barcelona
Activitat
Ocupacióempresari, banquer, polític Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsEmili Arnús i Oliveras Modifica el valor a Wikidata
PareAndreu Arnús i Pujol Modifica el valor a Wikidata
GermansManuel Arnús i de Ferrer Modifica el valor a Wikidata
ParentsManuel Arnús i Fortuny (nebot)
María del Mar Arnús de Urruela (rebesnéta)
Gonçal Arnús i Pallós (net) Modifica el valor a Wikidata

Evarist Arnús i de Ferrer (Barcelona, 21 de març de 1820 Barcelona, 2 de desembre de 1890) va ser un banquer, financer i home de negocis català, un dels personatges més destacats de l'alta burgesia barcelonina del segle XIX.

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Evarist Arnús va néixer a Barcelona el 21 de març de 1820,[1] i l'endemà va ser batejat a la catedral. Era fill d'Andreu Arnús i de Pujol i de Maria Vicenta de Ferrer i de Garcini, ambdós naturals de Barcelona. Per via paterna era net del notari Miquel Arnús i Pla i de Maria Teresa de Pujol, i per via materna, de l'advocat Bonaventura de Ferrer i Singla i de Maria Francesca Garcini, de la materna.[2] Els Arnús eren una família originària de França, anomenada Arnoux, que en algun moment van instal·lar-se a Catalunya.[3]

El 1846 va casar-se en primeres núpcies amb Rita Comas i Cañas, però el matrimoni amb prou feines va durar un any, perquè el 1847 Rita va morir per causes derivades d'un part.[2] Tres anys més tard, el 1850, contragué matrimoni per segona vegada amb Balbina Oliveras i Comerma, nascuda en una família originària de la plana de Vic,[4] amb qui va tenir dos fills, Emili i Andreu, mort amb només vuit anys a causa de la diftèria,[2] una mort que va marcar per sempre més la vida d'Evarist Arnús.[4]

Entre el 1840 i el 1843 fou funcionari municipal de Barcelona de l'àmbit d'Hisenda.[5]

Activitat financera[modifica]

Durant la dècada moderada, aprofitant l'avinentesa de l'auge de la borsa, va iniciar-se en el món borsari barceloní.[6] Primer va treballar com a col·laborador de diversos corredors de canvis,[7] i més tard, el 1846,[4] coincidit amb l'any del crac de la borsa de Madrid, va començar a actuar de manera independent i va establir la seva pròpia corredoria. El 15 de març del mateix any va ser admès com a corredor de canvis al Col·legi de Corredors Reials de Canvis de Barcelona, institució amb la qual va tenir vinculació fins a 1887.[8]

Durant els primers anys va anar escalant posicions i augmentant el seu prestigi fins que el 1852 va fundar la seva pròpia casa de banca, que va especialitzar-se en inversions borsàries, operant a Barcelona, Madrid i París, i que va esdevenir una de les principals de Catalunya. El 1864 obrí les seves oficines, construïdes expressament al passatge del Rellotge.[7] Es va especialitzar en les inversions a la borsa. Va imprimir a l'estalvi català una preferència cap als valors de renda fixa, especialment en obligacions ferroviàries, però sempre evitant les operacions de crèdit.[5][9]

En l'àmbit borsari, acostumat a aquesta mena de negocis des de la seva època de corredor de canvis,[10] va aprofitar el període de la febre d'or per fer negocis profitosos,[7] hom afirma que fruit del coneixement, de la seva capacitat i mai de la casualitat. En aquest ambient, el 1860 va ser el principal promotor del Casino Mercantil, que va ser el principal centre de contractació de valors borsaris durant la febre d'or.[10]

Arnús s'interessà també per altres negocis, especialment per les operacions amb obligacions ferroviàries, defugint sempre les operacions de crèdit.[7]

El seu fill Emili mai va tenir interès en continuar els negocis financers familiars, i això va fer que Evarist llegués la banca i els valors borsaris al seu nebot Manuel Arnús i Fortuny. Tanmateix, va deixar l'emblemàtic edifici del passatge del Rellotge al seu net Gonçal, on provisionalment es va instal·lar la Banca Manuel Arnús i Cia.[11] Quan el 1908 Gonçal va assolir la majoria d'edat, va demanar l'execució del testament del seu avi, però Manuel Arnús s'hi va oposar, perquè l'edifici del banc era molt reconegut entre els barcelonins. Les dues parts no es van arribar a entendre, i, per una banda, Manuel va dissoldre l'entitat bancària i en fundà una altra anomenada Societat Anònima Arnús-Garí,[11] associat amb Josep Garí i Cañas.[5] Gonçal, aconsellat pel seu amic i advocat Francesc Cambó, va fundar el 1910 la Banca Arnús, tot i que no va comptar amb el suport de capital català i la participació va ser majoritàriament francesa, es quedà a l'antiga seu del passatge del Rellotge i el 1918 també va acabar adquirint l'edifici de la Maison Dorée de la plaça de Catalunya, mantenint ambdues seus.[11]

Trajectòria política[modifica]

Evarist Arnus per Vallmitjana, conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Evarist Arnus per Vallmitjana, conservat a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Abans de la revolució de 1868, va mostrar-se proper a la Unió Liberal d'O'Donnell. Arran de la proclamació de la Primera República el 1873, va integrar-se en el treball de l'alta burgesia catalana a favor de la restauració monàrquica en la persona d'Alfons XII. La seva participació política va tornar-se més destacada a la Restauració. Va ser un dels impulsors de la Lliga d'Ordre Social, fundada per Manuel Duran i Bas,[1] i entre 1873-1874 va ser un dels 170 homes del llistat confeccionat per Antonio Cánovas del Castillo i Duran i Bas per posar en funcionament el nou sistema monàrquic a la ciutat de Barcelona.[12] Restaurada la monarquia es va integrar primer al Partit Liberal Conservador, del qual el 1879 consta com a director del Comitè Conservador-Liberal de Barcelona, que es va encarregar de la candidatura electoral conservadora.[1] Posteriorment, probablement el 1881, va integrar-se al Partit Liberal Fusionista, dirigit per Práxedes Mateo Sagasta, amb qui Arnús mantenia una bona amistat,[13] a més de compartir els ideals lliurecanvistes, una posició econòmica estranya en el context català del moment.[14]

Va ser diputat per Badalona diverses vegades entre febrer de 1874 i desembre de 1881, revalidant els càrrecs dos cops durant el període, a les eleccions de 1875 i 1880.[5] El 1880 va ser elegit senador per Barcelona a les Corts de 1881-1884, i va esdenir senador vitalici a partir de març de 1887, cosa que va significar un salt qualitatiu en la seva carrera política.[13][12] Com a senador les seves intervencions parlamentàries van ser escasses, i sempre per temes molt concrets; habitualment va desplaçar-se a Madrid per adreçar-se als senadors per defensar els seus interessos en projectes que l'afectaven directament, especialment en els valors ferroviaris, com la supressió del 10% de recàrrec addicional als bitllets de ferrocarril, o per votar en contra del tractat de comerç amb França.[1][13]

Obres benèfiques i culturals[modifica]

Va fundar el Teatre Líric el 1881,[15] a la zona de la cantonada del carrer de Mallorca amb el passeig de Gràcia, dintre del jardí dels Camps Elisis.[16] També va ser president de la Casa de la Caritat.[15]

Va ser un dels promotors de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.[15] Arnús, que es trobava en un dels moments més àlgids de prestigi, va acollir a la Torre Arnús de Badalona a la reina regent Maria Cristina d'Àustria i al jove rei Alfons XIII,[14] que van visitar Barcelona amb motiu de l'exposició. Un any abans, Arnús va redecorar tota la casa per rebre amb les millors gales a la família reial.[17] Hom ha afirmat que la regent i el rei s'hi van hostatjar durant dos dies,[14] però de fet, i d'acord amb la premsa del moment, no hi van pernoctar.[17]

Homenatges[modifica]

En vida d'Arnús, la vila de Badalona el va nomenar fill adoptiu de la població el 1884 per les obres de filantropia que havia dut a terme a la localitat,[18] i també la seva dona Balbina fou nomenada filla adoptiva el 1889.[19] Després del nomenat com a fill adoptiu, el 26 d'octubre de 1887, aprofitant que era el dia de la seva onomàstica, el consistori aprovà el canvi de nom de l'antic carrer del Pilar pel d'Arnús, lloc on s'havia fundat l'asil de Sant Andreu, patrocinat pel banquer.[18]

A Barcelona també té un carrer dedicat, al districte de les Corts, des del 5 de setembre de 1907.[20]

Monument a Evarist Arnús a la plaça Dr. Niubó, a Badalona.

Cinc anys després de la seva mort, l'Ajuntament de Badalona va erigir una estàtua, obra de l'escultor Torquat Tasso i Nadal,[21] en la seva memòria a la plaça de la Vila, al costat de la casa consistorial. El monument va ser inaugurat l'11 de maig de 1895, durant la diada de Sant Anastasi, i es va convertir en un dels elements més característics de la plaça. Tanmateix, va ser desmuntat durant la Guerra Civil a causa de la construcció del refugi antiaeri.[22] Acabada la guerra, el 1942 Gonçal Arnús i Pallós, net d'Evarist, va donar a la ciutat una escultura de bronze del seu avi, obra de Pere Carbonell,[21] que havia estat originalment a la seu de la Banca Arnús. Col·locada inicialment a la plaça de la Vila, el 23 de maig de 1943, l'Ajuntament va decidir traslladar-la a la plaça del doctor Niubó, al barri de Casagemes, on està ubicada en l'actualitat.[23] De l'antiga escultura se'n van trobar restes del pedestal el 2004, que havia estat trinxat per reomplir les parets d'unes cases del carrer de la Costa, al barri de Dalt de la Vila.[24]

Es conserven altres obres dedicades a Arnús: al Parc de Ca l'Arnús de Badalona també s'hi conserva un bust,[25] i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, es conserva una retrat escultòric, obra de Venanci Vallmitjana.[26]

Del 8 d'octubre al 29 d'octubre de 2020, amb motiu del 200 aniversari del seu naixement, el Museu de Badalona va dedicar-li una exposició i un seguit de conferències al voltant de la seva figura i la seva relació amb Badalona.[27]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Evarist Arnús i de Ferrer
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Palomas i Moncholí, 2003, p. 518.
  2. 2,0 2,1 2,2 Hernández Tudela, 2021, p. 82.
  3. Vicens Vives i Llorens, 1983, p. 395.
  4. 4,0 4,1 4,2 Vicens Vives i Llorens, 1983, p. 396.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Mestre i Campí, Jesús. «Arnús i de Ferrer, Evarist». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998, p. 61. ISBN 84-297-3521-6. 
  6. Vicens Vives i Llorens, 1983, p. 395-396.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Palomas i Moncholí, 2003, p. 517.
  8. Hernández Tudela, 2021, p. 111.
  9. «Evarist Arnús i de Ferrer». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 3 maig 2014].
  10. 10,0 10,1 Vicens Vives i Llorens, 1983, p. 398.
  11. 11,0 11,1 11,2 Cabana, Francesc. «Francesc Cambó: la banca i les finances». A: El món de Cambó: permanència i canvi en el seu 125è aniversari. Barcelona: Institut Cambó, 2001, p. 57-73. 
  12. 12,0 12,1 Solà i Parera, 1997, p. 27.
  13. 13,0 13,1 13,2 Palomas i Moncholí, Joan. «Evaristo Arnús y de Ferrer» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història, 2018. [Consulta: 11 octubre 2021].
  14. 14,0 14,1 14,2 Vicens Vives i Llorens, 1983, p. 399.
  15. 15,0 15,1 15,2 «Evarist Arnús i de Ferrer». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 11 octubre 2021].
  16. Hilario Chancho, 2012, p. 71.
  17. 17,0 17,1 Hernández Tudela, 2021, p. 100.
  18. 18,0 18,1 Abras, Margarida; Carreras, Montserrat; Nieto, M. Dolors. Tots els carrers de Badalona. Badalona: Museu de Badalona, 2003, p. 75. 
  19. Hernández Tudela, 2021, p. 84.
  20. «Evarist Arnús, carrer d'». Nomenclàtor. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 8 novembre 2021].
  21. 21,0 21,1 Subirachs, Jordi; Subirachs, Judit. L'escultura del segle xix a Catalunya. Del Romanticisme al Realisme. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994, p. 159. 
  22. Sadurní Puigbò, 2005, p. 461-462.
  23. «A Evarist Arnús». Monuments commemoratius de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans.
  24. «Una escultura d'Evarist Arnús al mur del carrer de la Costa». Badaweb, 22-06-2004.
  25. «Evarist Arnús». Monuments commemoratius de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 8 novembre 2021].
  26. Trullén, Josep Maria (dir). Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Guia de les Col·leccions del Museu. Organisme Autònom BMVB, 2001, p.101. ISBN 84-931438-3-9. 
  27. «Evarist Arnús i Badalona (1820-1890)». Museu de Badalona, 2020. [Consulta: 11 octubre 2021].

Bibliografia[modifica]

Vegeu també[modifica]