Exèrcit dels Andes

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de publicacions periòdiquesExèrcit dels Andes
Bandera de la Provincia de Mendoza.svg
Bandera de l'Exèrcit dels Andes.[1]
Tipus forces armades
Data de lleva 1816
Dissolució 1824
País Flag of Argentina (alternative).svg Províncies Unides del Riu de la Plata
Mida
  • 1512 soldats regulars
  • 2266 esclaus lliberts
  • 1392 auxiliars
  • 1200 patriotes xilens[2]
Comandants
Comandant
  • General en cap: General José de San Martín Argentina
  • Comandant General: Brigadier Bernardo O'Higgins Xile
  • Secretari de guerra: Tinent coronel José Ignacio Zenteno Xile
  • Auditor de guerra: Bernardo Vera Argentina
  • Ajudants del general de divisió: Capità José María de la Cruz Prieto Xile
  • Guerres i batalles
    Independència de Xile
    Modifica dades a Wikidata

    L'Exèrcit dels Andes (en castellà Ejército de los Andes) fou un cos militar de les Províncies Unides del Riu de la Plata i tropes xilenes exiliades a Mendoza,[3]organitzat i dirigit pel general José de San Martín, l'objectiu del qual era consolidar la independència de les Províncies, acabar amb la dominació espanyola a Xile, restaurar el govern independentista i posar fi al domini espanyol al virregnat del Perú.

    El general San Martín va conformar l'exèrcit amb 3 generals, 28 caps, 207 oficials, 15 empleats civils, 3778 soldats de tropa (format per una majoria de soldats negres i mulats, més de la meitat esclaus lliberts,[4]i per soldats xilens,[3]entre ells els que van emigrar a Mendoza després de la batalla de Rancagua), 1200 milícians muntats (per a conducció de queviures i artilleria), 120 picadors de mines (per facilitar el trànsit pels passos), 25 baqueanos (coneixedors del terreny), 47 membres de sanitat (per conformar l'hospital de campanya), 16 peces d'artilleria (10 canons de 6 polzades, 2 obusos de 4 i 1/2 polzades i 4 peces de muntanya de 4 polzades), 1600 cavalls extres (per a cavalleria i artilleria) i 9281 mules (7.359 de sella i 1.922 de càrrega).[5]

    El fet més memorable de l'Exèrcit dels Andes correspon a la Travessa dels Andes -iniciada el 6 de gener de 1817 des Mendoza- que va culminar amb la victòria en la batalla de Chacabuco, el 12 de febrer de 1817.

    L'exèrcit es va dividir principalment en dues grans columnes, la primera comandada pel propi San Martín, va travessar la serralada dels Andes pel paso de Los Patos i la segona, comandada pel brigadier Juan Gregorio de Las Heras, va marxar pel paso de Uspallata conduint tot el parc i l'artilleria, el transport era impossible pel més escabrós paso de los Patos. La gran dificultat de la travessa de la serralada dels Andes va generar que només 4,300 del total de mules i 510 del total de cavalls aconseguissin travessar a l'altra banda de les muntanyes.[5]

    Composició de l'Exèrcit dels Andes[modifica]

    Soldats negres[modifica]

    7è Regiment

    El nombre de soldats negres de l'exèrcit de San Martín era alt i s'agruparen per formar la majoria dels regiments d'infanteria 7, 8 i 11. Segons la doctrina militar de Sant Martín, els soldats negres servirien millor en la branca d'infanteria entre els tres braços de l'exèrcit dels Andes. Els negres representaven dos terços dels soldats de l'exèrcit dels Andes. S'estima que foren entre 2.000 i 3.000 els lliberts argentins que van travessar els Andes a Xile el 1817 amb San Martín. Les tropes negres foren principalment reclutades d'esclaus que Lynch estima en una xifra de 1.554 esclaus. La majoria els reclutaren a les províncies. D'aquests 2.500 soldats negres que van començar la travessa dels Andes, només 143 van sobreviure per ser repatriats.

    En tots aquests regiments negres, els oficials al comandament havien de ser blancs segons la llei argentina. Però San Martín va intentar canviar les regles perquè almenys els soldats negres promocionessin de soldat ras a sergent. Però tradicionalment els batallons de l'exèrcit colonial es dividien en castes d'esclaus negres i negres lliures, i San Martín va creure encara més difícil aplegar persones de color i blancs lluitant com a soldats en la mateixa unitat. Posteriorment, els dos regiments 7 i 8 es van unificar al Perú en el regiment negre del Riu de la Plata. El 4t Batalló d'Infanteria es convertiria posteriorment en una unitat totalment negra.

    Unitats 1814-1815[modifica]

    Unitats argentines

    • Regiment de Granaders a cavall
    • Regiment de Milícia de cavalleria
    • Regiment de Milícies de San Juan
    • Brigada de Milícies de Mendoza
    • Brigada de Milícies de la Rioja
    • Comandant d'Esquadró de Caçadors de l'Escorta del General en Cap.
    • Regiment de Cavalleria Voluntària de San Luís
    • Regiment de Cavalleria Voluntària de Mendoza
    • Bateries d'Artilleria Voluntàries de Mendoza

    Unitats xilenes

    • 1er Regiment d'Infanteria de Xile
    • Batalló d'Emigrants d'Infanteria de Línia Xilena
    • Legió Patriótica del Sud de Dragons
    • Batalló xilè d'artilleria

    Unitats combinades argentinoxilenes

    • Batalló auxiliar argentí

    Unitats 1815-1817[modifica]

    • 3r Batalló, Regiment Patriòtic d'Artilleria
    • 8è Batalló d'Infanteria
    • 1è Batalló d'Infanteria
    • 1er Batalló de Caçadors dels Andes
    • 7è Batalló d'Infanteria
    • Regiment de granaders a cavall
    • Esquadró Caçadors de l'Escorta del General en Cap.
    • Regiment Negre de Rio de la Plata (creat el 1816)

    Vegeu també[modifica]

    Referències[modifica]

    1. Actualment també representa la bandera de la Província de Mendoza
    2. Atlas de historia de Chile Osvaldo Silva G. Editorial Universitaria, 2010 (castellà)
    3. 3,0 3,1 No hi ha documents o informes oficials que especifiquin concretament l'aportació de patriotes xilens en els 3778 soldats de tropa de l'exèrcit argentí. L'únic document oficial relacionat existent és el comunicat oficial del polític i militar xilè José Miguel Carrera datat el 22 d'octubre de 1814, el mateix va totalitzar en 708 als soldats xilens que van emigrar a Mendoza després de la batalla de Rancagua; també es coneix que, per diferències entre San Martín i Carrera, només una fracció dels emigrats es va unir a l'exèrcit dels Andes.Escriptors xilens com Osvaldo Silva i Agustí Toro Dávila es refereixen a una aportació major de patriotes xilens, per bé que cap d'ells detalla la font documental utilitzada en l'asseveració, el primer en el seu llibre Atlas de la Historia de Chile 2005 afirma que hi havia 1200 xilens en l'exèrcit dels Andes reunit a Mendoza i el segon en el seu llibre Síntesis histórico militar de Chile esmenta un nombre similar, l'autor escriu: "De los 209 oficiales de dotación, alrededor de 50 eran chilenos, y el resto argentinos. No se conoce exactamente la proporción de chilenos en los 3778 hombres de tropa. Se estima que no sería más de un 30%. El general Gerónimo Espejo al seu llibre del 1882 "El paso de las Andes. Crónica histórica de las operaciones del ejército de los Andes, para la restauración de Chile en 1817" després de detallar la conformació de l'exèrcit es va referir al tema: "Por esta demostración, que estractamos de documentos oficiales que se encontrarán mas adelante, el lector verá, que al organizarse el Ejército de los Andes, no se creó cuerpo ni fuerza alguna bajo la bandera de Chile, por razones que, aunque obvias, no por eso dejaremos de apuntarlas— 1º Porque el pensamiento, el territorio, la autoridad creadora y los elementos, todo, todo era argentino, y habría sido un absurdo formar un cuerpo bajo bandera estrangera; y 2º porque las tropas chilenas que con Carrera emigraron á Mendoza en octubre de 1814, el General las despachó todas a Buenos Aires con el coronel Alcázar, diciendo de oficio al Gobierno "no quiero emplear á esos soldados que sirven mejor á su caudillo que á la Pátria" — Esto, no obstante, el General, con aprobación del Gobierno, organizó un cuadro de oficiales chilenos emigrados con sus respectivos jefes, como para llenar su dotación con soldados del enemigo que se pasaran en la campaña, con voluntarios que se presentaran o con reclutas que se le destinasen. Siendo de advertir además, que ni aun este cuadro siguió al ejército en su marcha, sino que después de la victoria de Chacabuco marchó de Mendoza á Chile".
    4. La població negra a Argentina va ser explotada per l'elevat cost humà que va suposar el seu ús massiu per a la guerra per part dels governs de les Províncies argentines des de les guerres d'independència. Miriam Victòria Gomes, integrant de la Societat capverdiana, de la Càtedra Oberta d'Estudis Americanistes (UBA) i de la Unió de Dones Afrodescendents de la República Argentina, s'estima en 2500 el nombre de soldats negres distribuïts en la tropa de San Martín [1]. L'escriptor John Lynch quantifica en 1554 als lliberts (esclaus fins a completar cinc anys de recluta) i indica que San Martín considerava els soldats de negres i mulats com els millors per a l'arma d'infanteria (Lynch, John. San Martín: Soldado argentino, héroe americano Barcelona: Editorial Critica, 2009, pp. 136. ISBN 978-8-49892-024-6).
    5. 5,0 5,1 La Historia de Chile, por Guzman, tom. I, pàg. 405

    Bibliografia[modifica]

    A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Exèrcit dels Andes Modifica l'enllaç a Wikidata
    • Chasteen, John. Americanos: Latin America’s Struggle for Independence. Oxford University Press US, 2008. ISBN 0-19-517881-5. 
    • Crow, John Armstrong. The Epic of Latin America. University of California Press, 1980. ISBN 0-520-07723-7. 
    • Robertson, William Spence. History of the Latin-American Nations. D. Appleton and company, 1922. 
    • Scheina, Robert. Latin America’s Wars: The Age of the Caudillo, 1791-1899. Brassey’s, 2003. ISBN 1-57488-450-6.