Exili de Napoleó a Elba

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Adéu de Napoleó a la Guàrdia imperial al castell de Fontainebleau, abans d'anar a l'exili d'Elba, en una imatge del segle XIX

L'estada de Napoleó Bonaparte a l'illa d'Elba va durar des del 4 de maig de 1814 fins al 26 de febrer de 1815.[1][2] Els habitants li dispensaren una rebuda entre entusiasmada i temorosa, un sentiment que s'allargà durant els deu mesos del seu regnat, en els quals transformà políticament i militar l'illa, abans del seu retorn per iniciar el Govern dels cent dies.

Durant deu mesos Napoleó fou sobirà d'Elba. Juntament amb Elba hi hagué dues illes més, importants en la vida de Napoleó: Còrsega, lloc del seu naixement, i la de Santa Helena, lloc de la seva mort. Abans de pertànyer a Itàlia i a França, l'illa fou durant molt temps d'Espanya, raó per la qual, molts anys després de l'aventura napoleònica, un bon nombre d'illencs seguien emigrant a les antigues colònies espanyoles d'Amèrica.

Arribada[modifica]

Durant la guerra entre Carles V i Francesc I, l'illa d'Elba fou arrasada pel sultà Solimà, aliat de França, en una expedició comandada pel pirata Barba-rossa. La devastació fou tan sagnant que l'illa restà despoblada fins al punt que calgué colonitzar-la de bell nou. Molts anys després, Elba fou annexionada per França pel Tractat d'Amiens (1802), no sense una forta oposició dels seus habitants. Quan al cap de dotze anys el Tractat de Fontainebleau (1814) cedí l'illa a Napoleó, aquesta tenia 12.000 habitants, que vivien de la pesca i del comerç de cabotatge.

El 3 de maig de 1814, de set a vuit del matí, l'Emperador va poder veure el seu nou regne d'Elba a bord del vaixell anglès Undaunted (perquè Bonaparte s'havia negat a embarcar-se en un navili francès),

« en no refiar-se llavors més que de la Marina anglesa perquè era victoriosa. »

segons la versió de Chateaubriand.

La sorpresa per part de governador francès de l'illa, el general Dalesme, fou extraordinària, igual que la dels veïns. Ja que des dels últims cinc mesos de la guerra que la coalició sostenia amb Napoleó, l'illa havia estat bloquejada pels anglesos, sense comunicació amb el continent i quasi reduïda a la fam.

Dies abans, davant la brama que s'havia enfonsat el poder de l'Emperador, la guarnició de Porto Longone, composta de nombrosos italians, desertors i malfactors enviats disciplinàriament a l'illa, s'havien revoltat contra el governador francès. El dia 21 d'abril el mateix Emperador fou cremat en efígie ensems que el governador prometia el llicenciament de tots els soldats no francesos a fi d'evitar una altra revolta. Així que, els dies següents, quan arribaren les notícies de l'abdicació de l'Emperador i que havia estat desterrat a Elba, ningú es va creure en la vinguda de Napoleó sinó que creien que es tractava d'un parany anglès per apoderar-se de l'illa.

Vista aèria de l'illa d'Elba

D'altra banda, també era manifesta la inquietud a la fragata anglesa en què viatjava l’augusta víctima, que havia trigat quatre dies a fer la travessia des de Fréjus a Elba. Com a Emperador no ignorava les sagnants lluites mantingudes per les seves hosts a l'illa, i es preguntava com el rebrien els seus nous vassalls. L'august viatger temia trobar l'illa en plena revolució, amb risc d'una altra matança francesa com havia passat a les darreres Vespres Sicilianes que seguiren a la seva ocupació anys enrere. A Fréjus, prèviament, preguntà el mateix Napoleó al capità de la fragata anglesa si podia disposar de cent mariners per a protegir-lo durant els primers dies de la seva estada en l'illa, fins que arribessin els 400 guàrdies imperials que li concedia el Tractat de Fontainebleau (article XVII).

Acompanyat de diversos comissaris responsables davant els seus respectius governs de la persona de l'Emperador, era fonamental assegurar-se l'ànim dels illencs. Motiu pel qual, ja molt entrada la tarda, un bot capitanejat pel general Drouot arribà a port junt amb el coronel polonès Jerzmanowski, el comissari anglès coronel Campbell i el major Clam, ajudant del comissari austríac, el general Koller.

Fou el general Drouot qui entregà al governador Dalesme una carta escrita pel mateix Napoleó a Fréjus el 27 d'abril de 1814, en la qual l'informava que

« Obligat per les circumstàncies a abdicar la corona imperial, era des de llavors sobirà de l'illa d'Elba, i què, per tant, se l'hi havia d'entregar els magatzems de boca i guerra i possessions del domini regi. »

La rebuda[modifica]

Comunicat l'anunci oficial de tan sorprenent esdeveniment a les autoritats civils, militars i religioses de Portoferraio i a la població, juntament amb el desig de l'Emperador d'establir-se en l'illa després de la seva abdicació, l'entusiasme entre els illencs fou extraordinari. Tanmateix, als documents de la família del comissari austríac Koller s'hi troba una Protesta dels elbencs en què es lamenten que, sota pretext d'alleujar el món, se'ls enviava el fuet del gènere humà, a un ésser que havia vessat més sang de la necessària per negar l'illa.

En el moment del desembarcament, la multitud s'apilà al moll, envoltat de barques de pescadors engalanades amb músics que tocaven les guitarres, tambors i flautes. A l'encontre el va rebre l'alcalde Traditi el qual, després de saludar-lo, li presentà les claus de la vila en una safata d'argent.

Seguidament, l'Emperador –que vestia casaca verda, calces blanques i sabates amb sivella d'or, i ostentant l'estrella de la Legió d'Honor i la insígnia de la Corona de Ferro- fou conduït sota pal·li a l'església parroquial. En una carta pastoral el vicari Arrighi, depenent del bisbe d'Ajaccio, digué que

« La divina Providència ha volgut que siguem en el futur els súbdits de Napoleó el Gran. L'illa d'Elba, elevada a tan sublim honor, rep en el seu si l'ungit del Senyor. »

Impacte en els illencs[modifica]

Pintura de Leo von Klenze "Napoleon in Portoferraio"

La comitiva que l'acompanyava estava formada pels generals Bertrand, Drouot, i Dalesme; els dos comissaris estrangers; el tresorer Peyrusse i el coronel Jermanowski; els dos proveïdors de Palau, el seu metge, l'apotecari i dos secretaris, que componien la casa de l'Emperador. A continuació venia la plana major de la fragata anglesa i tancava la marxa l'element oficial de Portoferraio. Els carrers restaven encatifats de flors. Acabada la cerimònia amb un Te Deum, la comitiva es dirigí a la Casa Municipal, on de moment s'havia d'allotjar l'Emperador.

Després de concedir una audiència als francesos que volgueren oferir-li els seus respectes, als magistrats i als municipis de l'illa, el nou sobirà d'Elba sorprengué els seus vassalls amb una sèrie de nomenaments de la seva nova Cort: Ministre de l'Interior, d'Hisenda i de Marina, Governador Militar, Ordenador de Guerra i Almoiner Major. A tots els impressionà parlant-los dels seus costums, dels seus vestits antics i dels productes de l'illa. Es tractava de notícies contingudes en el compendi històric i descriptiu Viatge a l'illa d'Elba de Thiébault, el qual havia tingut la prevenció d'agafar d'entre els seus llibres a la sortida de Fontainebleau.

Després de la seva arribada, amb el general Dalesme a les seves ordres, l'Emperador començà per visitar diversos municipis de l'illa, la qual cosa va posar en moviment totes les persones disponibles per a rebre'l i aclamar-lo. Era evident que s'havia fet a la idea que era el nou sobirà de l'illa. Des del primer moment el nou rei començà a organitzar la seva Insula a la manera de Sancho Panza. I com era natural, no tardà a caure en l'illa d'Elba un núvol de corsos en demanda de feina molts dels quals es presentaven com a cosins germans de l'Emperador.

Organització de l'Illa[modifica]

La nova organització política i militar de la seva illa no fou sinó la manifestació de la gran passió de la seva vida, que el portà a fundar a Portoferraio una Escola Militar a l'estil de la Politècnica de París, ensems que sovintejaven nombrosos decrets de tota classe vers la Cort i la vida ciutadana. L'ombra que enfosquia el quadre estava representada pel coronel escocès Campbell, que havia batallat en la Península amb Wellington, i que, sempre uniformat, seguia els passos de l'Emperador i a tot arreu se'l trobava com per casualitat.

Des dels primers mesos la rutina de la vida restà establerta. L'Emperador s'aixecava a les tres del matí. Passava el temps llegint en el gabinet pròxim a la seva alcova. Després de dinar –-les menges que més li agradaven eren les llenties i les mongetes blanques—feia una volta pel camp a cavall o en cotxe, sense escorta. I immediatament es dedicava als seus projectes de regenerar els cultius de l'illa: sembra de vinya, plantació de moreres amb què obligava els propietaris a delimitar les seves propietats, sembra d'arbres fruiters, extensió del bestiar de llana o remunta de cavalls.

Visita de Paulina[modifica]

Retrat de Letizia, mare de l'Emperador

El 2 d'agost de 1814 desembarcà la mare de l’Emperador, Letizia Bonaparte, assabentada que el seu fill era legítim sobirà de l'illa. Després se succeïren les visites, des de la seva germana Pauline a la comtessa Walewska, prova que es continuava allí la vida oficial. A la vegada que arribaven a l'illa avisos per cartes, visitants i emissaris secrets que l'assabentaven dels esdeveniments d'Europa, amb la notícia de l'apertura del Congrés de Viena l'1 de novembre de 1814.

Des de Londres, a través del jove Lord John Russell, lord Holland li envià diaris anglesos. I des de Suïssa, Josep Bonaparte, exrei d'Espanya, avisà el seu germà que, segons informes de Madame de Staël, dos homes pagats pels reialistes francesos estaven a punt de sortir vers l’illa per assassinar-lo.

L'evasió[modifica]

Mentrestant els carcellers de l'Emperador i els espies que vigilaven tots els seus actes no sabien què pensar, perquè el que presenciaven contradeia la brama pública. En una ocasió l'Emperador digué a Campbell que les cartes de París li asseguraven que els Borbons tenien escàs partit, i que tan sols podria salvar-los una guerra que unís l'exercit.

Ningú podia imaginar que el sobirà d'Elba estava preparant l'evasió del seu regne.

« Si haguéssim sigut menys confiats, ens hauria estat fàcil descobrir que s'acostava una catàstrofe. »

Això ho va escriure el seu ferm enemic i paisà cors Pozzo di Borgo. Els seus simpatitzants li havien comunicat que si no s'afanyava a tornar, trobaria el seu lloc al palau de les Teuleries ocupat pel duc d'Orleans. I aquesta revelació serví per a precipitar la tornada de l'Emperador juntament amb la lectura d'una nota en Le Journal des Débats en la qual es deia que seria deportat de bell nou. Tanmateix, anys després, Napoleó hauria de confessar a Santa Helena (17 d'abril de 1816) que la tornada de l'illa d'Elba estava prevista des de Fontainebleau.

Arribada l'hora escollida, anuncià el matí del diumenge 26 de febrer de 1815, abans d'escoltar missa que aquella mateixa tarda Napoleó deixava el regne de la seva illa davant les aclamacions de ¡Viva l'imperatore, Evviva Napoleone!. S'abandonava al destí per a tornar a ser emperador durant cent dies.

Durant el seu regnat de poc menys de deu mesos a Elba, l'illa aconseguí innumerables millores en tots els aspectes, des de la xarxa de camins i les obres marítimes fins al comerç o la millora de la hisenda. Després de l'evasió de Napoleó, el Govern francès no tornà a voler saber de l'illa, que havia estat cedida a Napoleó, i passà als toscans. Per això l'illa, que fou el regne sobirà de l'Emperador, pertany avui a Itàlia.

Referències[modifica]

  • Manuel Moreno Alonso, Revista nº. 187, aventura de la Historia, pàgs. 39 a 43 (ISSN 1579-427X)
  1. srl, Infoelba. «Napoleon's arrival in Elba» (en en-gb). [Consulta: 1r desembre 2018].
  2. srl, Infoelba. «Napoleon leaves Elba» (en en-gb). [Consulta: 1r desembre 2018].

Enllaços externs[modifica]