Exotisme
L'Exotisme (del grec antic exôtikos «estranger, extern»)[1] és una actitud cultural de gust per l'estranger.[2] Particularment en la música era la moda d'incorporar temes, ritmes i instruments d'origen llunyà o no europeu.[3] A més de la música, el fenomen es manifesta en totes les expressions culturals: arts plàstiques, filosofia, cuina, teatre, literatura… Aquesta actitud es va produir sobretot a Occident, des de l'era dels descobriments i el colonialisme.
L'exotisme era diferent en temps quan artistes i filòsofs no tenien altres fonts d'inspiració que les narracions de viatgers o exploradors, –un dels primers va ser El llibre de les meravelles (1298) de Marco Polo–[4] que tornaven després d'un gir d'uns quants anys,[5] comparat amb l'era del turisme de masses i reportatges en temps real. No queda gaire moda exòtica o «estranya» quan d'orient a occident, del zenit al nadir, tothom porta els mateixos pantalons texans i samarretes i que els vestits tradicionals es reserven a espectacles per a turistes.
El concepte és relatiu i depèn del punt de vista de l'observador, del lloc i de l'època. Així la citació de ritmes i imatgeria per a representar la «verdadera animà d'Espanya» en l'òpera francesa Carmen (1875) és més aviat un exemple d'exotisme romàntic que «completava el món monòton i restringit en què s'havia convertit l'Europa del segle xix» i no el resultat d'un estudi etnogràfic.[6] El que és exòtic a una època fàcilment pot esdevenir habitual després. La música exòtica per a orelles anglosaxones, com per exemple la Nova Cançó catalana i que classifiquen a la categoria del folklore anomenat world music, no es considera com tal en altres llocs.
Va arribar en la literatura francesa amb el personatge del grand Mamamouchi a Le bourgeois gentilhomme de Molière (1670), va continuar amb la traducció de Les mil i una nits per Antoine Galland (1704), i va continuar amb les Cartes perses de Montesquieu (1721).
L'antropòleg Claude Lévi-Strauss aportarà un crítica essencial: l'occidental hauria de ser segons ell, una cultura antropològica, que no confon l'estranger amb la imitació que se'n dona en un imatgeria impregnada d'exotisme condescendent.
Referències[modifica]
- ↑ Bruguera i Talleda, Jordi. Diccionari etimològic. 1. ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, p. 371. ISBN 84-412-2516-8.
- ↑ «Exotisme». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Exotisme». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Olschki, Leonardo «Asiatic Exoticism in Italian Art of the Early Renaissance» (en anglès). The Art Bulletin, 26, 2, 1944-06, pàg. 95. DOI: 10.2307/3046937.
- ↑ Praz, Mario. «Exotisme» (en francès). Encyclopædia Universalis, s.d. [Consulta: 14 desembre 2019].
- ↑ MacClary, 2015.
Bibliografia[modifica]
- Marín i Torné, Francesc-Xavier «Exotisme i primitivisme: la invenció de l'alteritat. El cas de Paul Gauguin». Ars Brevis, 21, 2015, pàg. 215-236. ISSN: 2339-9775.
- Ollé, Manel «El veïnat xinès i l'exotisme literari». 452ºF: revista de teoría de la literatura y literatura comparada, 13, 06-10-2015, pàg. 16–34. ISSN: 2013-3294.
- CCMA. «Crema de carbassa amb exotisme», 08-10-2019. [Consulta: 12 desembre 2019].
- Maestre Bretons, Antoni. «La visió de l'exòtic en La Ruta Blava de Josep M. De Sagarra». A: Marie-Claire Zimmermann & Anne Charlon. Actes del dotzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Universitat de París IV-Sorbonne, 4-10 de setembre de 2002. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 978-84-8415-452-5.
- «L”exotisme’ de Menorca té potencial per atraure el turisme xinès». IB3, 08-05-2019. [Consulta: 12 desembre 2019].
- MacClary, Susan «L'exotisme de Carmen». Núvol, 20-04-2015.
- von Beyme, Klaus. Die Faszination des Exotischen : Exotismus, Rassismus und Sexismus in der Kunst (en alemany). Paderborn: Fink, 2008. ISBN 978-3-7705-4656-5.
- von Beyme, Klaus. «Vom Exotismus zur postkolonialen Kunst» (pdf) (en alemany). Schaderstiftung. [Consulta: 14 desembre 2019].